Home // Archive by category "PROJECTE PLÈIADES"

>Els Molins d’aigua a La Valldigna

>
9. Els Molins d’aigua.

El mecanisme primitiu que utilitzava la força hidràulica fou un menut molí de roda horitzontal amb unes paletes o cassoletes (rodet), format per un eix vertical que unia aquest amb la pedra superior mòbil. La roda podia estar submergida en el corrent i ser impulsada per la força de l’aigua, o rebre l’impuls d’un doll d’aigua que agafa velocitat en la caiguda. A partir d’aquest molí es desenvoluparen els diferents tipus de molins de rodet i, posteriorment, els de roda vertical. Segons avançava la tecnologia el rodet es convertia en l’actual turbina hidràulica, tècnicament més moderna però basada en el mateix principi.
En els llocs on el corrent d’aigua era escàs es va recórrer a la construcció de caigudes d’aigua per a poder girar el rodet. Açò proporcionava una capacitat de producció reduïda perquè la pedra de moldre (mola) girava a la mateixa velocitat que el rodet.
Si el corrent d’aigua era elevat s’utilitzaven el molins de roda vertical. Aquestos foren dissenyats posteriorment, ja que el moviment de la roda hidràulica havia de ser transmés i multiplicat mitjançant uns engranatges per a poder fer girar les moles. El moviment de la roda es transmetia mitjançant un arbre de transmissió horitzontal fins a una corona dentada que engranava amb una llanterna solidària amb la mola. Les rodes hidràuliques verticals foren utilitzades per a altres usos: serres, manxes, forges, etc.
Els molins que es troben a la Valldigna pertanyen al tipus de rodet amb pou i canal elevat.
Com el cabal d’aigua era reduït calia que hi haguera una caiguda d’aigua que produïra la potència suficient per a moure el rodet. Aquestes caigudes s’aconseguien amb el pou. Es localitzaven majoritàriament a les séquies que portaven l’aigua desviada del riu Vaca, per exemple a la séquia Mare. La majoria dels molins se situaven prop de les poblacions.
Hi ha tres parts necessàries en el mecanisme del molí: la séquia o canal, el pou, i la volta.
La séquia o canal corre a un nivell superior al del mecanisme impulsor del molí. La funció que té és arreplegar l’aigua i conduir-la fins les peixeres, tot i que també s’utilitza per regar els camps. Aquesta havia de mantenir-se neta de vegetació i sediments per al correcte funcionament del molí.
El pou és cònic amb caiguda vertical o inclinada, i un diàmetre que s’estreny des de la part superior fins a l’inferior per tal d’aconseguir un augment de velocitat de l’aigua. Al fons del pou existeix un forat rectangular on es connecta la peixera, que crea i dirigeix un potent doll d’aigua cap a les culleres del rodet i el fa girar. Excepte el molí de Simat que té una peixera, la resta de molins de la Valldigna en tenen dues. Uns metres abans de les peixeres existeix una comporta que serveix per a desviar l’aigua quan no es vol que hi entre, i d’aquesta manera parar el molí.
La volta és la cavitat on es troba el rodet i on desaigua el pou per la peixera. El nombre de voltes és el mateix que el de pous que té el molí i es troben al mateix nivell que la séquia on desaigüen.
El mecanisme que impulsa el sistema està format principalment pel rodet. Es tracta d’una roda formada per àleps o catúfols que gira en posició horitzontal i està unida a l’arbre de transmissió que mou les pedres de la sala del molí, dependència central des del punt de vista funcional. La majoria de rodets estan fets de fusta amb alguns reforços de metall, encara que hi ha uns pocs fets completament de metall. Els rodets descansen sobre el pont o biga de fusta que encaixa en el buit rectangular excavat al sòl de la volta.
L’arbre de transmissió que comunica el moviment del rodet a la pedra superior mòbil consta de dues parts: la maça i el palaferro. La maça està formada per una fusta resistent a l’aigua de forma cònica, més ampla de baix que de dalt. El palaferro és un arbre de transmissió d’acer que roda solidari amb la pedra.

10. Repartiment a la Valldigna de les aigües de la Font Gran.
Després de relatar i de seguir el curs del riu Vaca, ens centrarem en un punt que ens sembla molt interessant. Hem vist com les aigües d’aquest riu serveixen per a regar els conreus de la Valldigna, però en cap moment ens hem preguntat de quina manera es repartien les aigües de les séquies.
Tant els estudis previs sobre el tema (els escrits de José Toledo Guirau) com els testimonis de gent major de la comarca ens permeten elaborar una série de conclusions:
Els habitants de La Valldigna han utilitzat l’aigua de La Font Gran des que començà l’agricultura, però la història documental es retarda a la conquesta de la vall d’Alfàndec pel rei Jaume I d’Aragó, als documents que recullen els tributs que els àrabs li pagaven per les terres de regadiu. Aquestos tributs consistien en aportacions en espècies, és a dir, havien de cedir al rei una part de la collita.
Aquesta situació canvia quan el rei Jaume II dóna als monjos de l’ordre del Cister la propietat de les alqueries de la Valldigna i de les seues terres, així com tots els drets de regadiu.
Posteriorment, el rei Pere III el Gran va concedir als habitants d’algunes de les terres de regadiu de la Valldigna, l’anomenat dret d’almagram o magram. Aquest consistia a pagar els tributs d’utilització de l’aigua en metàlic i no en espècie.
Tota l’horta de la Valldigna es regava mitjançant sèquies, i sempre era el Monestir qui decidia cap a on anaven les aigües. Aquest agafava l’aigua de dia o de nit per regar els seus camps encara que per la nit l’aigua era per als molins.
Es creu que a la Valldigna existien no menys de 14 molins que s’abastien de l’aigua de la Font Gran mitjançant la séquia Mare. Aquesta séquia comença a l’assut del Gorg de l’As i acaba a Tavernes.
El repartiment de l’aigua es fa en un enclau que hi ha entre el Monestir de la Valldigna i el molí de Simat. Ací es bifurca l’aigua de la Font Gran cap a l’horta de Simat i Benifairó d’una banda, i cap al molí de Simat de l’altra. Aquest molí no és el que millor es conserva, però és l’únic per on encara corre aigua.
Per tal que l’aigua de la Font Gran s’aprofitara al màxim s’establiren uns torns de rec. Així, Simat agafava l’aigua per regar els dissabtes una hora després del migdia, i la tenia fins dilluns següent. Benifairó, per contra, agafava l’aigua els dimarts i la utilitzava tot el dia.
Tavernes va demanar utilitzar les aigües de la Font Gran des de la posta del fins que tornara a eixir. Temps després es va concedir que Tavernes utilitzara l’aigua que corre per la séquia des que es tanca la comporta a l’eixida del sol, fins que s’obri l’altra per a dirigir les aigües a l’horta de Simat. Benifairó utilitzava l’aigua que quedava a la séquia, els escorrims, després que Simat l’agafara a l’alba.
És sabut per part de tots que des de temps immemorials els habitants de Tavernes demanaven la gràcia de l’aigua de la Font Gran. Aquesta consistia a utilitzar les aigües en el mes d’agost durant tot el dia, i no sols per la nit. Els dies de gràcia eren tres dies complets comptats a partir del primer divendres després del dia 15 d’agost.
Actualment les terres de l’horta de Tavernes ja no es reguen amb l’aigua de la Font Gran. S’han fet pous dintre del terme i als agricultors es resulta més econòmic regar d’aquestos pous que de la Font Gran.
D’altra banda a Benifairó també utilitzen l’aigua dels pous, tot i que es rega encara de la séquia Mare.
A Simat la major part de l’horta es rega amb aigua de la Font Gran, però a les últimes rebassades que s’han fet s’ha implantat el rec de degoteig, la qual cosa va en detriment del rec clàssic, de l’aigua transportada per les séquies.



>La séquia del Pla

>
8. La séquia del Pla.

Les aigües que venien del riu Vaca arribaven a l’assut del Maltés i una vegada allí eren desviades mitjançat una comporta a la séquia del Plà que es troba al marge dret del riu Vaca.

Fig. 8.1. Assut del Maltés.

La séquia del Pla portava l’aigua al molí Vell per la vora del camí del Pla. En aquest tram la séquia fou tapada (cegada), i així es manté al marge dret del camí en direcció a Tavernes. Al molí es pot veure l’antic canal d’acumulació d’aigua (ara plantat de tarongers), els pous de caiguda, i les voltes per on eixia l’aigua que movia el rodet. Actualment no queda cap element de la maquinària hidràulica.

Fig. 8.2. Pous i canal del molí Vell.
La séquia del Pla arreplegava l’aigua que havia estat aprofitada al molí, es desviava pel marge esquerre del camí del Pla i abastia el molí de Bajoca abans de morir al riu.

Fig. 8.3. Séquia del Pla pel marge esquerre del camí del Pla.



>Séquia Mare

>7. Séquia Mare de Simat, Benifairó i Tavernes de la Valldigna.

1. Assut del Gorg de l’As.
2. Molí de Giner.
3. Molí del Marqués.
4. Molí de Tonet.

Les aigües que vénen del riu Vaca arriben a l’assut del Gorg de l’As i una vegada allí són desviades mitjançat una comporta a la séquia Mare que es troba al marge esquerre del riu Vaca.

Fig. 7.1. Desviament del Gorg de l’As a la séquia Mare.
L’aigua de la séquia Mare es conduïda per l’horta fins a Benifairó. Abans d’entrar al poble hi ha unes comportes que desvien l’aigua per al rec dels camps de tarongers.

Fig. 7.2. Séquia Mare (a l’esquerra), desviament de l’aigua (a la dreta).
Es pot observar a la part sud-oest de Benifairó com la séquia Mare entra per dins del poble i, soterrada, el travessa per davall del carrer Sant Roc també conegut com el carrer de la Séquia.

Fig 7.3. Séquia Mare abans d’entrar a Benifairó.
Al final d’aquest carrer, i entre tarongers, hi ha un camí que forma una diagonal amb els camps. Aquest ens conduirà fins el lloc on la séquia torna a estar a l’aire.

Fig 7.4. Entrada de la séquia Mare a Benifairó.

Fig 7.5. Continuació de la séquia Mare a l’eixida de Benifairó.
A partir d’ací, la séquia Mare continua fins arribar al molí Giner, actualment en desús. Antigament l’aigua era conduïda pel canal fins als pous i movia la maquinària. Avui en dia l’aigua ja no continua més endavant d’aquest molí i s’utilitza només per al rec.

Fig. 7.6. Molí Giner.
Després de travessar el Molí Giner, l’aigua seguia per la séquia Mare fins arribar al molí del Marqués.
En aquest molí es poden veure els pous de caiguda de l’aigua i les voltes per on hi eixia desprès de fer el treball. L’estat de conservació de l’edifici és bo encara que no té gran part de la maquinària hidràulica.

Fig. 7.7. Voltes del molí del Marqués per on continuava l’aigua.
Després d’abandonar el molí del Marqués, la séquia Mare prosseguia cap a Tavernes pel Camí del Molí. Ací la séquia fou tapada amb escombraries (cegada), la qual cosa encara es pot veure al marge dret del camí en direcció cap a Tavernes, on a punt d’arribar es desvia pel mig dels horts cap al molí de Tonet.
Aquest molí va romandre en funcionament fins la dècada dels 70, quan ja no era arrossegat per l’aigua de la séquia Mare sinó per motors d’explosió. No obstant això, és el molí amb la maquinaria hidràulica millor conservada de tota la Valldigna, utilitzada en èpoques on encara corria l’aigua que venia de Simat.

Fig. 7.8. Séquia o canal del Molí de Tonet.



>Altres naixements d’aigua a La Valldigna

>
6. Altres naixements d’aigua.La Valldigna té una gran riquesa d’aigües subterrànies. (foto: Vistes des de la “Font de la Sangonera”). L’estructura de les roques que l’envolten fa que les fonts estiguen orientades al nord de les muntanyes i lligades en tot moment al relleu càrstic que hi presenten. Després del nostre recorregut ja coneixem molts naixements d’aigua, però hi ha d’altres que també cal conéixer:

1. Font Rovira
2. Font del Barber
3. Font de la Sangonera.
4. Font de la Granata.
5. Fontetes de Cantus
6. L’Ullal del Gat
7 Ullal Gran – Les Penyetes.
8. Font de la Puigmola 9. Font de la Benita
10 Font del Cirer
11. Font Nova de les Foies
12. Font dels Madallars
13. Font de l’Om
14. Font de la Mongeta
15. Font del Canut.
16. Font d’Escudella.
Altres fonts: la Font Roja al Pla de Corrals, La Font de Malet a la Colomera, la Fonteta la Mina a les Creus, etc.

>La Font Menor i el barranc de Malet

> 4. La Font Menor i el barranc de Malet. (foto: Font d’Agost-Simat)

A l’entrada de Simat trobem la Font Menor, naixement natural d’aigua que actualment encara s’utilitza per regar els camps de tarongers de Simat. Antigament estava descobert i el podíem veure, però actualment està soterrat i a sobre hi ha un jardí amb una petita font. Les aigües de la Font Menor arriben a la séquia Mare de Simat pel barranquet de la Font Menor i n’augmentent el cabal.

Fig. 3.3. Font Menor.
El barranc de Malet, també conegut com La Colomera, comença a la part septentrional de Simat. Des d’ací segueix cap a Benifairó, voreja la muntanyeta de sant Miquel, on es troba l’ermita que duu el mateix nom, i arriba al riu Vaca per la part nord-oest de Tavernes.
Aquest barranc, abans de confluir al riu Vaca, arreplega les aigües dels barrancs de la Font del Barber i del Cambro, situats a la falda de la muntanya de Les Creus.

>La Font Tarda

>
3. La Fontarda i els barrancs de la zona del castell d’Alfàndec.

1. La Fontarda
2. Barranc de Martí o de la Fontarda
3. Els Clots 4. Barranc de Cardona
5. Barranc del Raboser
6. Assut de Tavernes
La Fontarda és una surgència situada a la dreta del barranc de Barx, a la falda del Racó de la Simeta, just en la divisòria dels termes municipals de Simat i Benifairó, que roman activa una gran part de l’any. Al costat de la font existeixen uns motors que trauen aigua del naixement i omplin unes basses per regar els camps del voltant.
Es pot arribar a través d’un camí situat a l’esquerra de la carretera Simat-Barx, poc després de passar el desviament que ens condueix fins als Brolls del riu Vaca i abans d’iniciar la pujada de Barx. Per aquest camí, a uns 1600 m entre camps de tarongers, s’arriba al Barranc de Martí. Just a l’esquerra del camí, i després de baixar uns escalons es troba la font.

Fig. 3.1. Naixement de la Fontarda.
Les aigües que naixen de la Fontarda són conduïdes pel barranc de Martí (barranc de la Fontarda) cap als Clots de l’horta de Benifairó on s’afegeixen a les que porta el barranc de Cardona.
Els Clots tenen un origen bastant recent. Abans l’horta estava tota plantada de tarongers, però com que és molt freda, les taronges es gelaven sovint, i el conreu no n’era rendible. Això va fer que molts propietaris buidaren la terra dels seus camps i la vengueren per omplir els nous bancals (arrabassades) que es feien a les faldes de les muntanyes del mateix terme o d’altres. L’aigua de la pluja va acabar omplint-los d’aigua.

Fig. 3.2. Els Clots de l’horta de Benifairó
Des dels Clots, travessant el terme de Benifairó, les aigües s’uneixen amb les del barranc del Raboser (barranc del Castell) i formen un dels afluents que posteriorment desemboca al marge dret del riu Vaca. Des d’ací podem apreciar un primer plànol del castell d’Alfàndec, antigament centre protector i recaptador dels impostos dels habitants d’aquesta Vall. A principis del segle XIII aquest castell donà nom a tota la zona.

Fig. 3.3. Barranc del Castell, castell d’Alfàndec al fons.

Fig. 3.4. La unió del barranc de la Fontarda (a l’esquerra) amb el barranc del Castell (a la dreta).

>El riu Vaca

>

2. El riu Vaca

1. Avenc de la Donzella
2. Els Brolls
3. Font Gran, llavador i molí de Simat
4. Gorg de l’As
5. Assut del Maltés
6. Assut de Tavernes
7. Illeta
8. Séquia la Bova
9. Canal de desaigüe
10. Estany de Xeraco

La ruta de l’aigua a la Valldigna comença a les muntanyes que originen la depressió plana on es troba Barx. Aquestes estan formades per roques calcàries i dolomítiques que presenten relleus càrstics, fenomen que justifica l’abundància d’aigües subterrànies.
La primera mostra d’aquest relleu la trobem a prop del poble de Barx, a la gran cavitat coneguda com l’avenc de la Donzella.

Fig. 2.1. Cascada de l’avenc de la Donzella.

Fig. 2.2. Avenc de la Donzella.
L’avenc és el desaigüe natural de la vall on es troba el poble de Barx. Si no hi existira, la zona s’inundaria, la qual cosa s’ha comprovat quan de vegades s’ha obstaculitzat l’entrada d’aigua amb escombraries.
A banda de l’aigua que s’endinsa a les muntanyes per l’avenc, hi ha la que es filtra en aquestos massissos. Part d’aquestes aigües apareixen per tota la Valldigna formant fonts i brolladors que configuren la fisonomia fluvial d’aquesta vall.
Després de gaudir d’aquest paratge meravellós, aprofitarem per a visitar, ben a prop, l’antiga nevera del segle XVIII, lloc on es magatzemava el gel per proveir-se’n a l’estiu.

Fig. 2.3. Antiga nevera de neu.
Des de la posició en què es troba la nevera, i de cara al poble de Barx, veiem la cova de les Mallaetes al Penyalba. També podem visitar la cova del Parpalló, aquesta la trobarem a prop del pic del Mondúver, anant cap a Gandia per la comarcal CV-675.

Fig. 2.4. Cova de les Mallaetes (esquerra), cova del Parpalló (dreta).
Baixant per les revoltes de Barx, cap a Simat, gaudirem d’una visió panoràmica de la Valldigna i de la Mar Mediterrània al lloc anomenat Mirador de la Visteta.

Fig. 2.5. Mirador de la Visteta.
En arribar a Simat, ens trobarem amb les riberes dels barrancs que baixen de les muntanyes que envolten la localitat, i el brollador dels Brolls i el de la Font Gran.

Fig. 2.6. Brollador de la Font Gran de Simat.

En un estudi fet cap a finals de l’any 1992 i principis de 1993 pel GEC es conclou que les aigües que s’introdueixen a l’avenc de la Donzella s’entremesclen, en major o menor mesura, amb les aigües que ixen per la Font Gran, pels Brolls i pels barrancs de Barx i del Toro.
En condicions normals de pluja(70 l/s), l’aigua que entra a l’avenc de la Donzella sorgeix principalment per la Font Gran.
Quan augmenta el cabal d’aigua que penetra a l’avenc de la Donzella, la Font Gran no pot absorbir tota l’aigua que li arriba i comença a eixir-ne pels Brolls. Sembla que aquestos funcionen com a sobreeixidor.

Fig. 2.7. Brolls de Simat.
Quan el cabal sobrepassa determinat límit (400 l/s), sobretot en èpoques de fortes pluges, se supera el límit d’evacuació d’aigua de les dues fonts esmentades i es produeix un desbordament de les aigües subterrànies que es desvien cap al massís calcari situat a la dreta del barranc de Barx. Açò provoca que part de les aigües que penetren a l’avenc de la Donzella s’entremesclen amb les que hi ha endins del massís i que surten per les diverses fonts que hi existeixen (Fontarda, Font de la Mezquida, Clot de la Font i Font del Bolomor).
Els torrents d’aigua que baixen pels barrancs de Barx, del Toro i dels Brolls s’afegeixen, a Simat, a les aigües de la Font Gran i formen el riu Vaca.
Aprofitant que estem a la Font Gran de Simat, molt a prop, podem visitar el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, l’ermita de santa Anna o antiga mesquita de la Xara i l’església de sant Miquel.

Fig. 2.8. Eixida d’aigua de la Font Gran al riu Vaca.
L’aigua de la Font Gran no desaigua tota directament al riu Vaca. Des de la mateixa font ja se’n desvia una part cap al llavador que hi ha a continuació, i una altra cap a l’assut de la Font Gran.

Fig. 2.9. Llavador de la Font Gran.

Fig. 2.10. Assut de la Font Gran.
Des de l’assut de la Font Gran l’aigua es desvia, en part, a la séquia que voreja el camí del Mig de l’Horta, i arriba a una comporta que la distribueix al molí de Simat o a les canals que reguen els horts.

Fig. 2.11. Séquia del camí del Mig de l’Horta a l’esquerra, Simat al fons.
Una vegada desviada l’aigua cap al molí, és acumulada al canal o séquia que hi ha abans del pou per tal de crear una caiguda d’aigua més potent.

Fig. 2.12. Canal del molí en primer pla, molí al fons.

Fig. 2.13. Pou del molí.
La velocitat que adquireix l’aigua en la caiguda del pou, més la pressió produïda pel seu propi pes generaven l’energia suficient per moure el rodet. Aquesta aigua eixia per un forat rectangular situat sota la volta, lloc on es trobava abans el mecanisme hidràulic (vegeu el funcionament dels molins d’aigua, § 9).

Fig. 2.14. Volta del molí i caiguda d’aigua.
Després d’aprofitar el treball produït per l’aigua, aquesta era conduïda de nou per una altra séquia cap al riu, on un poc més endavant s’acumulava a l’assut del Gorg de l’As. Actualment la força de l’aigua no s’aprofita malgrat que continua circulant-hi.
El Gorg de l’As està situat al costat de la depuradora de Simat i serveix per a desviar l’aigua del riu Vaca cap a la séquia Mare o séquia de l’Horta del Molí. Al llarg del recorregut l’aigua s’aprofitava per a moure més molins i per a regar els camps de l’horta.

Fig. 2.15. Gorg de l’As.
El riu continua el seu curs travessant camps de tarongers i arriba fins a Benifairó on ens trobem amb l’assut del Maltés, que s’utilitzava per a desviar l’aigua del riu Vaca cap a la séquia del Pla. Antigament, aquesta séquia conduïa l’aigua fins al molí Vell de Tavernes o molí del Pla i continuava fins al molí Tonet.

Fig. 2.16. Assut del Maltés.
Quan el riu arriba a Tavernes, l’aigua s’acumula a l’assut dels afores d’aquesta població, a l’encreuament entre el camí del Pla i el del Clot de la Font. Antigament s’utilitzava per desviar l’aigua i regar l’horta d’aquesta localitat.

Fig. 2.17. Assut de Tavernes.
A l’assut el riu s’eixampla de forma considerable i es manté així fins passar el pont. Al sud-est de Tavernes, en mig de l’horta, es bifurca en dues branques que es tornen a ajuntar un poc més endavant. D’aquesta manera es forma l’anomenada “illeta”, una extensió de camps de tarongers envoltada pels dos llits del riu. Aquesta bifurcació s’utilitza com a sobreeixidor quan el riu duu un gran cabal d’aigua, i així s’evita la inundació del camps dels voltants.

Fig. 2.18. Llit del riu Vaca a Tavernes.
El riu segueix el curs pels camps de tarongers fins que travessa l’autopista (A-7). Ací el riu gira cap a l’esquerra i un poc més endavant cap a la dreta formant un angle recte (90º) en ambdós casos. Aquestos girs del riu provocaven que quan portava un gran cabal sobreeixira pel primer desviament cap al camí Fondo, problema que posteriorment va ser solucionat mitjançant un mur de contenció. Antigament a la zona del Ràfol també hi havia un altre assut que s’utilitzava per a regar els camps.

Fig. 2.19. Mur de contenció del riu després de l’autopista.
L’aigua que arreplega el canal de defensa d’aigües en èpoques de pluja es condueix per la séquia de la Bova fins que al Camí de la Séquia de la Bova s’uneix al riu.La construcció del canal evita els danys produïts per les avingudes d’aigua dels barrancs de la muntanya de les Creus, que d’altra manera travessarien Tavernes.

Fig. 2.20. Canal de defensa d’avingudes d’aigua.

Fig. 2.21. Séquia de la Bova a la carretera nacional CN-332.
A partir d’ací el Vaca esdevé realment un riu, amb un cabal regular. Més endavant, ja quasi al terme de Xeraco, s’uneixen el Vedell i el Vaca.

Fig. 2.22. Unió del Vedell i el Vaca. Canal de desaigüe al fons.
Abans que el riu Vaca entre al terme de Xeraco el llit s’eixampla de forma considerable. Aquesta ampliació es va fer als anys 70 per a suportar cabals elevats, i enviar l’aigua cap al nou canal de desaigüe, situat a la ratlla del terme de Tavernes. Al canal hi ha situades unes comportes per a regular l’eixida d’aigua cap a la mar i evitar inundacions als camps.

Fig. 2.23. Comportes del canal de desaigüe.

Fig. 2.24. Desembocadura del canal de desaigüe.
Podem visitar la desembocadura natural del riu Vaca entre els termes municipals de Xeraco i Gandia, a l’estany de Xeraco. L’eixida de les aigües a la mar és regulada mitjançant unes comportes.

Fig. 2.25. Estany de Xeraco.

Fig. 2.26. Desembocadura del riu Vaca a Xeraco.

>Introducció: VALLDIGNA

>
1. Introducció
La comarca històrica de la Valldigna es troba situada entre la ribera del Xúquer i l’Horta de Gandia-Oliva. El pas del Portitxol la separa d’Alzira i el pla d’Aigües Vives i dóna pas a aquesta vall orientada de ponent a llevant i envoltada de muntanyes: al nord la Serra de les Agulles (uns 500 m d’altitud), i al sud el Toro (uns 600 m), el tossal del Cocodril, el Buixcarró i el Mondúver, que supera els 800 m. Per l’est queda oberta una gran porta a la mar Mediterrània.

Fig. 1.1. La Valldigna.
Les localitats que integren actualment la comarca històrica de la Valldigna són: Tavernes, Benifairó, Simat i Barx. Aquesta última, encara que s’ubica en una altra vall que la separa de les tres anteriors, pertanyia també a les possessions del Monestir de Santa Maria de la Valldigna, motiu pel qual s’explica l’aglutinament territorial d’aquestos municipis.
Tavernes: Població d’aproximadament 17.000 habitants, amb un terme municipal de 49,2 Km2 i a una altura de 15 m sobre el nivell del mar. Està situada al nord-est de la Vall, als peus de la Serra de les Agulles (muntanya de les Creus) i enfront del massís del Mondúver (l’Ombria). A l’oest limita amb Benifairó i a l’est, a la plana costanera, amb la platja de Tavernes. Aquesta plana forma una llenca de terreny des de la costa fins a la carretera nacional, d’una amplària de 2,5 a 3 km i una llargària màxima d’uns 8 km.

Benifairó: Població d’aproximadament uns 1.700 habitants, amb un terme municipal de 20,1 Km2, distribuïts a parts semblants entre muntanya i pla, i una altura de 40 m sobre el nivell del mar. Està situada al centre de la Vall, entre la Serra de les Agulles (muntanya de les Creus) i el massís del Mondúver (l’Ombria). Limita per l’oest amb Simat i per l’est amb Tavernes. Benifairó forma part de la conca del riu Vaca.

Simat: Població d’aproximadament uns 3.300 habitants, amb un terme municipal de 38,5 Km2, distribuït a parts semblants entre muntanya i pla, i a una altura de 45 m sobre el nivell del mar. Està situada al sud-oest de la Vall, envoltada pel massís del Toro i el massís del Mondúver. Limita per l’est amb Benifairó i pel sud amb Barx. A Simat podem trobar les fonts del naixement del riu Vaca.

Barx: Població d’aproximadament uns 1.500 habitants, amb un terme municipal de 16,3 Km2, situada en una vall entre el massís del Mondúver i la serra del Buixcarró, a una altura de 350 m sobre el nivell del mar. Al nord limita amb el terme de Simat.

>Pròleg

>
Pròleg:
Observaciones sobre el Reyno de Valencia.
D. Antonio José Cavanilles any 1795.

“157. Exâminadas las Riberas del Xucar y las costas del mar hasta la huerta de Gandía, veamos ahora los montes de Valldigna, montes recomendables por sus preciosos mármoles, por la multitud de vegetales que allí crecen, y por ser el punto de reunion, ó el principio de las cordilleras del Benicadéll y Serra grosa. Ocupan como tres leguas de oriente á poniente, y mas de dos de norte á sur : sus faldas meridionales se pierden en la huerta de Gandía, á excepcion del ramal que atravesando el valle de Albayda forma el Coll de Llautó, sirviendo allí de límites entre los expresados valle y huerta; por el poniente corren hasta los términos de Alcira, Carcaixént y San Felipe; por el norte dexan los valles de Aigües vives y Valldigna; y por el oriente los términos de Xerésa y Xaráco. Todo el grupo de montes es calizo, dispuesto en bancos casi horizontales, y no pocos de preciosos mármoles : la tierra que se halla entre las peñas y raices es marga arcillosa colorada : se distinguen en ellos varios puntos elevados como el Monduber, el Peñalba, el Toro, la Cima de Aldaya y el Puigmola. Creyéron algunos que el Monduber era de los mas altos del reyno, acaso por presentarse al mar sin obstáculos, y descubrirse desde muy adentro; pero en realidad apénas llega á los montes de segundo órden, siendo inferior á Serrella, Benicadéll y Mariola. En dos horas y media se sube sin fatiga desde el Monasterio hasta la cumbre : las faldas son quebradas, y muchas veces con precipicios : el único paso abierto al norte está entre el Peñalba y Toro por un boquete elevado sobre el nivel del mar de 1000 pies, por donde se entra en el valle de Baríg, que en aquella altura dexan los montes de Peñalba y Monduber al norte, Puigmola y Aldaya al mediodia. Aldaya se llamó antiguamente Darona, nombre que corrompido se conserva con el de Droba, que tiene hoy dia la preciosa heredad de los Monges. Parece que el valle de Barig y las hoyadas que se ven en las alturas son posteriores á la formacion de aquellos montes, que en otro tiempo debian de formar un solo cuerpo. Hacen probable esta opinión varios indicios, como la semejanza de piedras, bancos y vegetales que se advierten en ambos lados del valle, la uniforme inclinacion al sueste de los bancos del Monduber y Peñalba, quando en los opuestos del Puigmola y Aldaya es al norueste, lo que indica haberse hundido ó destruido otro monte mayor que exîstió entre ellos; pero sin detenerme en esto notaré solamente los fenómenos que conducen á rastrear la construccion interior de los montes, y la causa por que están expuestos á hundimientos.
158. El valle de Barig podrá tener un quarto de legua de diámetro en su mayor anchura, donde se halla el lugarcillo de su nombre de 24 vecinos; estréchase luego hasta dexar un paso angosto en el sitio llamado Portichól; continúa despues con algun ensanche hasta la Droba, y fenece por la union del Monduber con la Cima de Aldaya. Es este valle como el receptáculo de las vertientes de aquellos montes elevados, sin poder salir las aguas por ninguno de los lados que le cercan; de modo que se veria convertido en laguna, si la Providencia no hubiera dexado varios sumideros, á que se da el nombre de Avencs, por donde las aguas se introducen, atravesando las entrañas y aun los cimientos de los montes. La figura ordinaria de estos sumideros se parece á la de un embudo mas ó menos profundo, en cuyo centro hay cantos y tierra que no pudo introducirse con las aguas, En las entrañas de los montes debe haber cavernas considerables y gran número de dilatados tubos y canales, y los bancos interiores deben perder continuamente la union y la base terrea que tenian. Porque las dos fuentes lamadas Mayor y menor, cuyas aguas forman un rio pernne que fertiliza el valle inferior de Valldigna, salen por la raiz del Toro mil pies mas baxas que el valle de Barig, y corren sin disminucion en tiempo seco; lo qual manifiesta que en las entrañas de los montes hay depositos considerables, y por consiguiente cuevas, canales y humedad que debe ablandar las tierras, dexar las peñas sin base, causar hundimientos el lo interior, y preparar sucesivamente otros en la superficie. Dichos depósitos, aunque considerables y suficientes para contener las aguas en tiempos serenos, no pueden admitir la cantidad enorme que á ellos acude en las grandes lluvias, harto freqüentes en aquel recinto : en semejantes ocasiones las aguas llenan lo interior del monte, y forzadas por la columna que las oprime, se abren paso llevándose la tierra y desquiciando peñas: las de la fuente Mayor se enturbian por la mucha tierra colorada que contienen. Entonces se ve con admiracion formarse un rio caudaloso en el barranco del Toro, brotando en su fondo por entre peñas secas tal multitud de fuentes, que en el espacio de diez ó doce varas dan aguas para inundar el valle de Valldigna, y consternar sus vecinos. La violencia con que saltan las aguas por los surtidores que allí llaman Brolls , y el continuar con la misma fuerza por algunos dias despues de las lluvias, prueba que llenáron todos los vacíos del monte, y que hiciéron estragos en las entrañas robando la tierra de que salen cargadas.
159. Es interesante la vista en tales casos que ofrece el nacimiento del rio, pero lo es mas la que presenta el valle de Barig despues de lluvias abundantes. Subí á aquella altura para ver el espectáculo que dió la naturaleza en 1º de Octubre de 1791 despues de un diluvio de tres dias. Apenas entré en el valle ví que la montaña opuesta de Puigmola brillaba por las anchas cascadas que de muy alto se precipitaban : los caminos, los campos y casi toda la superficie rebosaba de aguas, que por varias sendas corrian á los sumideros, formando unas veces saltos, y otras remolinos. Distinguia entre los sumideros el llamado de la Doncella siempre abierto, que empieza por un barranco, en cuyo fondo se descubre una grande peña casi en arco, y debaxo de esta una boca de doce pies de diámetro, por donde entraban y desaparecian las aguas. Los caños de la copiosa fuente de Puigmola salian con tanta fuerza, que saltaban á mucha distancia de la concha destinada á recibirlos, y las cristalinas aguas despues de serpentear por los verdes prados formaban vistosas cascadas en todos los ángulos del pequeño edificio de la fuente. El movimiento de tantas aguas daban nueva vida á los vegetales, que por todas partes cubrian lo inculto. Desplegaban allí sus hermosas flores el narciso tardío, la cebolla albarrana, el cila de otoño, el antirrino con hojas de maya, y el teucrio iva; otras plantas que habian florecido estaban aún verdes y lozanas.”

foto: Estatua de Cavanilles al Jardí Botànic de Madrid

>Ruta de l’aigua a la Valldigna-PROJECTE PLÈIADES

>Didàctic:
Ruta de l’aigua a la Valldigna

Edita:
Vallendins, ME i l’IES La Valldigna amb la col•laboració de la Mancomunitat de la Valldigna.

Imprimeix:
Vallendins, ME

Text, disseny i maquetació:
Ada García
Assupta Doménech
Elena Iglesias
Javier Hernández
Mar Fresno
Pepa Cholvi
Pilar Alario
Rafa Alberola
Raquel Fons
Rosa Inés Ferrando
Vicent Peris
Victòria Brines

Fotografies:
Rafa Alberola
Victòria Brines
Francisco Mestre
Francesc Piera

css.php
%d bloggers like this: