Home // PROJECTE PLÈIADES // >Els Molins d’aigua a La Valldigna

>Els Molins d’aigua a La Valldigna

>
9. Els Molins d’aigua.

El mecanisme primitiu que utilitzava la força hidràulica fou un menut molí de roda horitzontal amb unes paletes o cassoletes (rodet), format per un eix vertical que unia aquest amb la pedra superior mòbil. La roda podia estar submergida en el corrent i ser impulsada per la força de l’aigua, o rebre l’impuls d’un doll d’aigua que agafa velocitat en la caiguda. A partir d’aquest molí es desenvoluparen els diferents tipus de molins de rodet i, posteriorment, els de roda vertical. Segons avançava la tecnologia el rodet es convertia en l’actual turbina hidràulica, tècnicament més moderna però basada en el mateix principi.
En els llocs on el corrent d’aigua era escàs es va recórrer a la construcció de caigudes d’aigua per a poder girar el rodet. Açò proporcionava una capacitat de producció reduïda perquè la pedra de moldre (mola) girava a la mateixa velocitat que el rodet.
Si el corrent d’aigua era elevat s’utilitzaven el molins de roda vertical. Aquestos foren dissenyats posteriorment, ja que el moviment de la roda hidràulica havia de ser transmés i multiplicat mitjançant uns engranatges per a poder fer girar les moles. El moviment de la roda es transmetia mitjançant un arbre de transmissió horitzontal fins a una corona dentada que engranava amb una llanterna solidària amb la mola. Les rodes hidràuliques verticals foren utilitzades per a altres usos: serres, manxes, forges, etc.
Els molins que es troben a la Valldigna pertanyen al tipus de rodet amb pou i canal elevat.
Com el cabal d’aigua era reduït calia que hi haguera una caiguda d’aigua que produïra la potència suficient per a moure el rodet. Aquestes caigudes s’aconseguien amb el pou. Es localitzaven majoritàriament a les séquies que portaven l’aigua desviada del riu Vaca, per exemple a la séquia Mare. La majoria dels molins se situaven prop de les poblacions.
Hi ha tres parts necessàries en el mecanisme del molí: la séquia o canal, el pou, i la volta.
La séquia o canal corre a un nivell superior al del mecanisme impulsor del molí. La funció que té és arreplegar l’aigua i conduir-la fins les peixeres, tot i que també s’utilitza per regar els camps. Aquesta havia de mantenir-se neta de vegetació i sediments per al correcte funcionament del molí.
El pou és cònic amb caiguda vertical o inclinada, i un diàmetre que s’estreny des de la part superior fins a l’inferior per tal d’aconseguir un augment de velocitat de l’aigua. Al fons del pou existeix un forat rectangular on es connecta la peixera, que crea i dirigeix un potent doll d’aigua cap a les culleres del rodet i el fa girar. Excepte el molí de Simat que té una peixera, la resta de molins de la Valldigna en tenen dues. Uns metres abans de les peixeres existeix una comporta que serveix per a desviar l’aigua quan no es vol que hi entre, i d’aquesta manera parar el molí.
La volta és la cavitat on es troba el rodet i on desaigua el pou per la peixera. El nombre de voltes és el mateix que el de pous que té el molí i es troben al mateix nivell que la séquia on desaigüen.
El mecanisme que impulsa el sistema està format principalment pel rodet. Es tracta d’una roda formada per àleps o catúfols que gira en posició horitzontal i està unida a l’arbre de transmissió que mou les pedres de la sala del molí, dependència central des del punt de vista funcional. La majoria de rodets estan fets de fusta amb alguns reforços de metall, encara que hi ha uns pocs fets completament de metall. Els rodets descansen sobre el pont o biga de fusta que encaixa en el buit rectangular excavat al sòl de la volta.
L’arbre de transmissió que comunica el moviment del rodet a la pedra superior mòbil consta de dues parts: la maça i el palaferro. La maça està formada per una fusta resistent a l’aigua de forma cònica, més ampla de baix que de dalt. El palaferro és un arbre de transmissió d’acer que roda solidari amb la pedra.

10. Repartiment a la Valldigna de les aigües de la Font Gran.
Després de relatar i de seguir el curs del riu Vaca, ens centrarem en un punt que ens sembla molt interessant. Hem vist com les aigües d’aquest riu serveixen per a regar els conreus de la Valldigna, però en cap moment ens hem preguntat de quina manera es repartien les aigües de les séquies.
Tant els estudis previs sobre el tema (els escrits de José Toledo Guirau) com els testimonis de gent major de la comarca ens permeten elaborar una série de conclusions:
Els habitants de La Valldigna han utilitzat l’aigua de La Font Gran des que començà l’agricultura, però la història documental es retarda a la conquesta de la vall d’Alfàndec pel rei Jaume I d’Aragó, als documents que recullen els tributs que els àrabs li pagaven per les terres de regadiu. Aquestos tributs consistien en aportacions en espècies, és a dir, havien de cedir al rei una part de la collita.
Aquesta situació canvia quan el rei Jaume II dóna als monjos de l’ordre del Cister la propietat de les alqueries de la Valldigna i de les seues terres, així com tots els drets de regadiu.
Posteriorment, el rei Pere III el Gran va concedir als habitants d’algunes de les terres de regadiu de la Valldigna, l’anomenat dret d’almagram o magram. Aquest consistia a pagar els tributs d’utilització de l’aigua en metàlic i no en espècie.
Tota l’horta de la Valldigna es regava mitjançant sèquies, i sempre era el Monestir qui decidia cap a on anaven les aigües. Aquest agafava l’aigua de dia o de nit per regar els seus camps encara que per la nit l’aigua era per als molins.
Es creu que a la Valldigna existien no menys de 14 molins que s’abastien de l’aigua de la Font Gran mitjançant la séquia Mare. Aquesta séquia comença a l’assut del Gorg de l’As i acaba a Tavernes.
El repartiment de l’aigua es fa en un enclau que hi ha entre el Monestir de la Valldigna i el molí de Simat. Ací es bifurca l’aigua de la Font Gran cap a l’horta de Simat i Benifairó d’una banda, i cap al molí de Simat de l’altra. Aquest molí no és el que millor es conserva, però és l’únic per on encara corre aigua.
Per tal que l’aigua de la Font Gran s’aprofitara al màxim s’establiren uns torns de rec. Així, Simat agafava l’aigua per regar els dissabtes una hora després del migdia, i la tenia fins dilluns següent. Benifairó, per contra, agafava l’aigua els dimarts i la utilitzava tot el dia.
Tavernes va demanar utilitzar les aigües de la Font Gran des de la posta del fins que tornara a eixir. Temps després es va concedir que Tavernes utilitzara l’aigua que corre per la séquia des que es tanca la comporta a l’eixida del sol, fins que s’obri l’altra per a dirigir les aigües a l’horta de Simat. Benifairó utilitzava l’aigua que quedava a la séquia, els escorrims, després que Simat l’agafara a l’alba.
És sabut per part de tots que des de temps immemorials els habitants de Tavernes demanaven la gràcia de l’aigua de la Font Gran. Aquesta consistia a utilitzar les aigües en el mes d’agost durant tot el dia, i no sols per la nit. Els dies de gràcia eren tres dies complets comptats a partir del primer divendres després del dia 15 d’agost.
Actualment les terres de l’horta de Tavernes ja no es reguen amb l’aigua de la Font Gran. S’han fet pous dintre del terme i als agricultors es resulta més econòmic regar d’aquestos pous que de la Font Gran.
D’altra banda a Benifairó també utilitzen l’aigua dels pous, tot i que es rega encara de la séquia Mare.
A Simat la major part de l’horta es rega amb aigua de la Font Gran, però a les últimes rebassades que s’han fet s’ha implantat el rec de degoteig, la qual cosa va en detriment del rec clàssic, de l’aigua transportada per les séquies.



Posted in PROJECTE PLÈIADES

Deixa un comentari

css.php
%d bloggers like this: