Home // PROJECTE PLÈIADES // >Els Molins d’aigua a La Valldigna

>Els Molins d’aigua a La Valldigna

>
9. Els Molins d’aigua.

El mecanisme primitiu que utilitzava la força hidrĂ ulica fou un menut molĂ­ de roda horitzontal amb unes paletes o cassoletes (rodet), format per un eix vertical que unia aquest amb la pedra superior mĂČbil. La roda podia estar submergida en el corrent i ser impulsada per la força de l’aigua, o rebre l’impuls d’un doll d’aigua que agafa velocitat en la caiguda. A partir d’aquest molĂ­ es desenvoluparen els diferents tipus de molins de rodet i, posteriorment, els de roda vertical. Segons avançava la tecnologia el rodet es convertia en l’actual turbina hidrĂ ulica, tĂšcnicament mĂ©s moderna perĂČ basada en el mateix principi.
En els llocs on el corrent d’aigua era escĂ s es va recĂłrrer a la construcciĂł de caigudes d’aigua per a poder girar el rodet. AçĂČ proporcionava una capacitat de producciĂł reduĂŻda perquĂš la pedra de moldre (mola) girava a la mateixa velocitat que el rodet.
Si el corrent d’aigua era elevat s’utilitzaven el molins de roda vertical. Aquestos foren dissenyats posteriorment, ja que el moviment de la roda hidrĂ ulica havia de ser transmĂ©s i multiplicat mitjançant uns engranatges per a poder fer girar les moles. El moviment de la roda es transmetia mitjançant un arbre de transmissiĂł horitzontal fins a una corona dentada que engranava amb una llanterna solidĂ ria amb la mola. Les rodes hidrĂ uliques verticals foren utilitzades per a altres usos: serres, manxes, forges, etc.
Els molins que es troben a la Valldigna pertanyen al tipus de rodet amb pou i canal elevat.
Com el cabal d’aigua era reduĂŻt calia que hi haguera una caiguda d’aigua que produĂŻra la potĂšncia suficient per a moure el rodet. Aquestes caigudes s’aconseguien amb el pou. Es localitzaven majoritĂ riament a les sĂ©quies que portaven l’aigua desviada del riu Vaca, per exemple a la sĂ©quia Mare. La majoria dels molins se situaven prop de les poblacions.
Hi ha tres parts necessàries en el mecanisme del molí: la séquia o canal, el pou, i la volta.
La sĂ©quia o canal corre a un nivell superior al del mecanisme impulsor del molĂ­. La funciĂł que tĂ© Ă©s arreplegar l’aigua i conduir-la fins les peixeres, tot i que tambĂ© s’utilitza per regar els camps. Aquesta havia de mantenir-se neta de vegetaciĂł i sediments per al correcte funcionament del molĂ­.
El pou Ă©s cĂČnic amb caiguda vertical o inclinada, i un diĂ metre que s’estreny des de la part superior fins a l’inferior per tal d’aconseguir un augment de velocitat de l’aigua. Al fons del pou existeix un forat rectangular on es connecta la peixera, que crea i dirigeix un potent doll d’aigua cap a les culleres del rodet i el fa girar. Excepte el molĂ­ de Simat que tĂ© una peixera, la resta de molins de la Valldigna en tenen dues. Uns metres abans de les peixeres existeix una comporta que serveix per a desviar l’aigua quan no es vol que hi entre, i d’aquesta manera parar el molĂ­.
La volta Ă©s la cavitat on es troba el rodet i on desaigua el pou per la peixera. El nombre de voltes Ă©s el mateix que el de pous que tĂ© el molĂ­ i es troben al mateix nivell que la sĂ©quia on desaigĂŒen.
El mecanisme que impulsa el sistema estĂ  format principalment pel rodet. Es tracta d’una roda formada per Ă leps o catĂșfols que gira en posiciĂł horitzontal i estĂ  unida a l’arbre de transmissiĂł que mou les pedres de la sala del molĂ­, dependĂšncia central des del punt de vista funcional. La majoria de rodets estan fets de fusta amb alguns reforços de metall, encara que hi ha uns pocs fets completament de metall. Els rodets descansen sobre el pont o biga de fusta que encaixa en el buit rectangular excavat al sĂČl de la volta.
L’arbre de transmissiĂł que comunica el moviment del rodet a la pedra superior mĂČbil consta de dues parts: la maça i el palaferro. La maça estĂ  formada per una fusta resistent a l’aigua de forma cĂČnica, mĂ©s ampla de baix que de dalt. El palaferro Ă©s un arbre de transmissiĂł d’acer que roda solidari amb la pedra.

10. Repartiment a la Valldigna de les aigĂŒes de la Font Gran.
DesprĂ©s de relatar i de seguir el curs del riu Vaca, ens centrarem en un punt que ens sembla molt interessant. Hem vist com les aigĂŒes d’aquest riu serveixen per a regar els conreus de la Valldigna, perĂČ en cap moment ens hem preguntat de quina manera es repartien les aigĂŒes de les sĂ©quies.
Tant els estudis previs sobre el tema (els escrits de José Toledo Guirau) com els testimonis de gent major de la comarca ens permeten elaborar una série de conclusions:
Els habitants de La Valldigna han utilitzat l’aigua de La Font Gran des que començà l’agricultura, perĂČ la histĂČria documental es retarda a la conquesta de la vall d’AlfĂ ndec pel rei Jaume I d’AragĂł, als documents que recullen els tributs que els Ă rabs li pagaven per les terres de regadiu. Aquestos tributs consistien en aportacions en espĂšcies, Ă©s a dir, havien de cedir al rei una part de la collita.
Aquesta situació canvia quan el rei Jaume II dóna als monjos de l’ordre del Cister la propietat de les alqueries de la Valldigna i de les seues terres, així com tots els drets de regadiu.
Posteriorment, el rei Pere III el Gran va concedir als habitants d’algunes de les terres de regadiu de la Valldigna, l’anomenat dret d’almagram o magram. Aquest consistia a pagar els tributs d’utilització de l’aigua en metàlic i no en espùcie.
Tota l’horta de la Valldigna es regava mitjançant sĂšquies, i sempre era el Monestir qui decidia cap a on anaven les aigĂŒes. Aquest agafava l’aigua de dia o de nit per regar els seus camps encara que per la nit l’aigua era per als molins.
Es creu que a la Valldigna existien no menys de 14 molins que s’abastien de l’aigua de la Font Gran mitjançant la sĂ©quia Mare. Aquesta sĂ©quia comença a l’assut del Gorg de l’As i acaba a Tavernes.
El repartiment de l’aigua es fa en un enclau que hi ha entre el Monestir de la Valldigna i el molĂ­ de Simat. AcĂ­ es bifurca l’aigua de la Font Gran cap a l’horta de Simat i BenifairĂł d’una banda, i cap al molĂ­ de Simat de l’altra. Aquest molĂ­ no Ă©s el que millor es conserva, perĂČ Ă©s l’Ășnic per on encara corre aigua.
Per tal que l’aigua de la Font Gran s’aprofitara al mĂ xim s’establiren uns torns de rec. AixĂ­, Simat agafava l’aigua per regar els dissabtes una hora desprĂ©s del migdia, i la tenia fins dilluns segĂŒent. BenifairĂł, per contra, agafava l’aigua els dimarts i la utilitzava tot el dia.
Tavernes va demanar utilitzar les aigĂŒes de la Font Gran des de la posta del fins que tornara a eixir. Temps desprĂ©s es va concedir que Tavernes utilitzara l’aigua que corre per la sĂ©quia des que es tanca la comporta a l’eixida del sol, fins que s’obri l’altra per a dirigir les aigĂŒes a l’horta de Simat. BenifairĂł utilitzava l’aigua que quedava a la sĂ©quia, els escorrims, desprĂ©s que Simat l’agafara a l’alba.
És sabut per part de tots que des de temps immemorials els habitants de Tavernes demanaven la grĂ cia de l’aigua de la Font Gran. Aquesta consistia a utilitzar les aigĂŒes en el mes d’agost durant tot el dia, i no sols per la nit. Els dies de grĂ cia eren tres dies complets comptats a partir del primer divendres desprĂ©s del dia 15 d’agost.
Actualment les terres de l’horta de Tavernes ja no es reguen amb l’aigua de la Font Gran. S’han fet pous dintre del terme i als agricultors es resulta mĂ©s econĂČmic regar d’aquestos pous que de la Font Gran.
D’altra banda a BenifairĂł tambĂ© utilitzen l’aigua dels pous, tot i que es rega encara de la sĂ©quia Mare.
A Simat la major part de l’horta es rega amb aigua de la Font Gran, perĂČ a les Ășltimes rebassades que s’han fet s’ha implantat el rec de degoteig, la qual cosa va en detriment del rec clĂ ssic, de l’aigua transportada per les sĂ©quies.

Posted in PROJECTE PLÈIADES
css.php
%d bloggers like this: