[youtube]http://youtu.be/-YzsMZtmDLo[/youtube]

La llum que crema la foscor – Crítica + gira d’hivern

Vivim un temps de canvi, on cada pas que donem marca un abans i un després en el rumb que estem emprenent com a persones i com a societat. Un temps on ens cal més raó que passió per poder assolir amb força allò que creiem millor per a nosaltres. Aleshores apareix Tardor i trau un disc ple d’emocions molt fortes, un torrent enèrgic que ha sigut processat i raonat al llarg d’un any molt intens. Una Ciutat Invisible és justament un exercici de racionalitat, la canalització perfecta de les sensacions més tristes i dures en forma de cançons. És impossible no sentir-se identificat amb els temes que assalten la ment d’Àlex Martínez (veu, guitarra i lletres), que són els que ronden per les cançons. Ell junt a Cesc Domènech (bateria), David García(guitarra i cors) i Antonio Hurtado (baix i cors) han composat esta banda sonora esperançadora.

És una mostra de la maduresa assolida per Tardor. La música és pop de guitarres potents, teclats èpics i una base rítmica molt contundent, amb una producció d’alt nivell, de la que Pau Paredes en té gran part de culpa. És vital escoltar el disc com a disc, i no com a recopilació de singles, ja que entre els onze talls que hi ha dins es reforcen i complementen de manera que guanyen en significat.

La ciutat que han creat (Sena, Ontàrio) ix reflectida com un espai més senzill, més tranquil, on es planteja reduir la velocitat de les nostres vides (Abans no se’ns mengen els lleons) i poder començar de nou amb tot el que hem aprés. Una ciutat a la que s’aplega després de superar la malenconia, nostàlgia i tristesa, com es veu a temes com La Pols, Vint-i-set o La cançó de Paul i Joanne, que ballen lent però potent, tranquil però inquiet. És a través de les cançons com estes emocions creixen fins a l’extrem i és en eixe punt on ens adonem que realment tot és passatger i pot superar-se. No obstant sempre hi ha preguntes i dubtes més enllà de l’amor (Triangle, La conjectura Twombly), que a pesar de que sembla ser la causa de tot, inclús de la creació de la ciutat invisible, en última instància es veu superat per una qüestió irresoluble per tothom: Qui serà i què pensarà / el meu jo d’ací quaranta anys? La resposta de Tardor a totes estes preguntes i dubtes que ells mateixos plantegen és senzilla. Trencar la melangia, la mort de l’apatia, el goig d’estar on volem i ser allò que som: l’Energia que tot ho pot.

[youtube]http://youtu.be/fubjEddtUo0[/youtube]

Tweet