Aquestes eleccions del 20-N tornaré a quedar-me a casa. Si a les altres no hi vaig anar per no tenir una opició útil a la qual donar suport, en aquestes, que són només per a referendar la democràcia espanyola (clar oxímoron), la que ens espolia, ataca la nostra llengua i ens nega el dret de decidir, no paga la pena d’anar-hi: allà, a cals lleons de la Carrera de San Jerónimo, no hi tenim res a fer nosaltres, a no ser que a algú li agrade sentir in person els insults i el menyspreu de la “jauría española”. Ahir, la coalició Compromís va elegir els seus candidats. Diuen les enquestes que tenen moltes possibilitats de traure diputats. Cal alegrar-se’n, òbviament. Clavar una falca, per xicoteta que siga, en la pedra monolìtica PP-PSOE, sempre és positiu. Però, ja dic, tot i amb això jo em quedaré a casa. No debades sóc dels qui no renuncien a aqueixa «utopia prescindible» que blasmava Joan Francesc Mira, o siga els Països Catalans, i en conseqüència on no em volen, no vull estar. De més a més, sóc defensor a tota ultrança de la unitat del català i no de l’AVL. I mai no he estat partidari de votar contra l’enemic comú, sinó per l’objectiu comú. No tinc motius, doncs.