Home // * ValldignaDigital // LA LLENGUA DELS VALENCIANS @sico_fons ✍ conferència [SICO FONS #Tavernes #Valldigna]

LA LLENGUA DELS VALENCIANS @sico_fons ✍ conferència [SICO FONS #Tavernes #Valldigna]

@sico_fons ✍ LA LLENGUA DELS VALENCIANS

LA LLENGUA DELS VALENCIANS conferència de valler Sico Fons a Pedreguer (la Marina)

  Bé, per a parlar de l’actual situació de la llengua que parlem els valencians i que compartim amb catalans, balears, andorrans, etc. potser seria bo remuntar-nos en el temps i fer una mica d’història.

 Ja sabem, vull suposar que ja sabem, que al segle XIII, les tropes del rei En Jaume o Jacme I el Conqueridor, conquistaren aquestes terres als seus habitants musulmans. Això fou el naixement del regne de València, repoblat o creat pels nouvinguts aragonesos i, sobretot, catalans.

 Així, tenim que, des d’un bon principi, convisqueren ací tres llengües: l’aragonés, el català i l’àrab, cada vegada més arraconat. Oblideu-vos-en, si us plau, del mossàrab tan defés i reivindicat per certs corrents anticatalanistes dels segles XX i XXI. La minoria cristiana que cohabitava amb els musulmans, fou exterminada o obligada a fugir per la repressió de la invasió dels almohades.

 L’aragonés, parlat a les terres de l’interior del nou regne per tindre majoria de població d’aquesta procedència, acabà castellanitzant-se com succeí també a Aragó, i el català esdevingué la llengua de les terres més properes a la costa i, per tant, la del Cap i Casal, València.

 I aquesta llengua, tingué tant d’auge i vitalitat que dos segles després fou l’artífex de l’anomenat Segle d’Or (el XV) amb protagonistes tan destacats com Joan Roiç de Corella, Jordi de Sant Jordi, i per descomptat, Joanot Martorell i Ausiàs March.

 Així, hom podria dir que el regne de València va ser durant aquest segle, far i guia cultural de tots els territoris on es parla també aquesta llengua.

 Però a partir del segle XVI, –ai!–, les coses començaren a canviar. La influència cultural castellana començà a notar-se (no hem d’oblidar la unió matrimonial dels reis de Castella i Aragó, Isabel i Ferran); tot i que els primers connats d’aproximació cultural als nostres veïns de ponent, en realitat, començaria un poc abans, amb l’arribada de la dinastia castellana dels Tràstamara. Sols que en uns primers moments, es podria dir que la castellanització només afectà certa part de la noblesa i ara, als segle XVI, fou l’alta burgesia la que també, diguem-ne, s’hi deixà enlluernar; almenys, culturalment. Això succeí, sobretot, a partir de la Guerra de les Germanies, quan les elits del regne de València, vulgueren distanciar-se del poble revoltat, adoptant la llengua castellana, molts més prestigiosa, per a ells

 Amb tot, però, cal dir que el nostre idioma romangué en un estat, podríem dir, d’envejable salut, en tot el nostre territori al llarg del temps. Hem d’esmentar ací l’excepció d’Oriola, on el català es deixà de sentir pels carrers, a les acaballes del segle XVII, degut a la forta repoblació d’origen murcià. Però bé, això és un altre tema més local.

 Ni tan sols, la desfeta de la Guerra de Successió feu retrocedir la salut del nostre idioma. No hem d’oblidar, que sobretot el poble baix i els menestrals, solien ser analfabets, i això, paradoxalment, preservà el valencià.

 Amb l’entronització del primer rei Borbó, Felip V, a banda de la derogació fulminant dels nostres Furs, tota l’educació i la llengua de l’Administració passà a ser en castellà; és a dir, de fet, es va prohibir el català com a llengua escrita. Però no parlada, ja que com ja he comentat, la majoria de la gent d’aquella època, com per tot arreu del món, era analfabeta. Bé, potser ací cal matisar que no és que el valencià oral no estiguera prohibit –que per falta de ganes no seria– sinó que en aquells temps era impossible obligar la majoria de la població a parlar una llengua, la castellana, que ni tan sols coneixien massa bé; si és que la coneixien. Una altra cosa seria l’idioma parlat en les administracions.

 I així passà el temps fins acostar-nos a les acaballes del segle XIX. S’havia encetat el règim liberal, a partir del regnat d’Isabel II. I aquest, agafant com a model l’estat jacobí i centralista de la República francesa, començà a aplicar el mateix sistema a Espanya. Divisió i uniformització del territori per províncies i creació d’una nova visió del món des d’un punt de vista més centralista. En teoria, la idea ens podria semblar bona. Una modernització del país que arrossegava des de feia segles una societat obsoleta basada en el règim feudal i clerical. Però bé, aquestes coses, vistes amb la perspectiva que ens dóna el temps, poden ser vistes ara d’una altra manera, com és així, almenys, en el meu cas. De tota manera, però, podríem dir que per fi, havia nascut la nació espanyola (encara que certs primers ministres s’encaboten a afirmar, temeraris o ignorants, que Espanya és la nació més antiga d’Europa). Una nació que prompte tindria un bon correctiu; la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar: Cuba i Filipines.

 Això què significà? Bé, a part de tindre una generació, la del 98, que ploraria tota desconsolada i planyívola, el mal i el dolor que els produïa la sempre incomprensible, incompresa –de cara a Europa–, sofrida “Piel de Toro”, significaria també, que ara tindríem un Estat més atent als assumptes, diguem-ne, “interns”.

No obstant això, fou a partir, sobretot, de la segona meitat del segle XIX, quan s’inicià un moviment cultural a Catalunya que tots coneixem amb el nom de Renaixença.

 La burgesia catalana començà a prendre consciència de la seua cultura ancestral i encetà la represa per fer reviscolar la nostra llengua. A tots ens sonaran els famosos Jocs Florals de l’època i noms com el del poeta Bonaventura Carles Aribau i la seua famosa “Oda a la Pàtria! (1832!), i tota la retafila d’escriptors principatins que hem estudiat, llegit i fruït a escola. Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Àngel Guimerà, Víctor Català (una dona camuflada), Joaquim Ruyra, etc.

 També hi hagué una Renaixença valenciana, més tímida, protagonitzada, en part, per una burgesia interessada més a mitificar les glòries del nostre passat medieval de manera folklòrica que a fer revifar, realment, la nostra cultura. Jo, personalment, i sense voler ser excessivament cruel, a voltes l’anomene “Renaixacença Fallera”. Bé, però el cas és que ens queden uns noms ben importants en la nostra literatura, com són Constantí Llombart, Teodor Llorente o el més populista, el suecà Josep Bernat i Baldoví i el seu famós El virgo de Vicenteta. També a Mallorca hi hagué una Renaixença, tal volta tan tímida, com la valenciana.

 En definitiva, s’encetà una represa literària en tot el nostre àmbit lingüístic, després d’uns segles de decadència, deixadesa i prohibicions.

foto de Vicent Company. I per fi, arribem al segle XX, segle que jo considere crucial per a entendre l’estat actual de la nostra llengua.

 Per a comprendre l’actual situació de la nostra llengua parlada encara al País Valencià, les Illes, Catalunya, etc. hauríem, primer que res de fer un colp d’ull a la història política espanyola del segle XX. I dic això, perquè crec que hi ha dos factors o successos polítics, que foren determinants i terribles per a nosaltres durant aquest segle.

 El primer, la dictadura del general Primo de Rivera.

 Aquest període s’inicià l’any 1923, quan, després d’un Colp d’Estat, el rei Alfonso XIII, l’Església catòlica i l’Exèrcit donaren suport a aquest nou règim que intentava pal·liar la profunda crisi social en la que es veia immers tot el país. Per una banda, la lluita del proletariat contra una classe empresarial que s’obstinava a no admetre cap dret sindical i per l’altra, la crisi colonial derivada del conflicte al protectorat del Marroc.

 Tot això també va afectar a la nostra llengua, sobretot, a Catalunya, on es prohibí l’ús del català a l’administració i, finalment, es prohibiren també tots el partits, associacions o institucions del Principat. Calia neutralitzar qualsevol intent de fer reviscolar la llengua autòctona, ja que això només podia suposar posar en dubte la unitat de la nació hispano-castellana.

 Bé, i després del breu parèntesi de democràcia republicana, en el que la llum del Sol semblava tornar a il·luminar la nostra cultura, vingué la Guerra Civil i la dictadura del general Franco. La foscor de la nit, havia tornat.

 Aquesta vegada, el colp contra la democràcia i el nostre idioma fou més dur. Per una banda per la seua durada –quaranta anys– i per l’altra, per la seua cruesa a l’hora d’intentar eliminar-nos com a poble –o com a pobles, si pensem en valencians, catalans i balears. Supose que vos sonarà allò tan conegut de “España, Una, Grande y Libre”.

 Un cas apart és, per motius obvis, el de la Catalunya Nord, sota administració francesa, des del segle XVII. Ací, el català s’havia mantingut en un estat de salut bastant bo fins al segle XX; però fou, sobretot, a partir del final de la II Guerra Mundial i el reviscolament del patriotisme francés, quan quasi, sobtadament, s’hi va interrompre la transmissió generacional de la nostra llengua. A hores d’ara –ho he pogut comprovar personalment gràcies a les meues nombroses visites a Prada de Conflent i el Rosselló–  s’hi viu la situació paradoxal que precisament ara que el nacionalisme catalanista ha pres una forta reviscolada, és quan el català està més prop de la seua total i definitiva extinció. Dit d’una altra manera: el parlen quatre gats… quatre gats i la comunitat gitana de Perpinyà. Però això ja és una altra història.

 I tornem a la península. Hem parlat dels condicionament polítics que han afectat, quasi sempre negativament, al nostre idioma; i ara toca profunditzar una mica en altres factors, diguem-ne, més sociològics.

Llavors, a principis del segle XX, ja existia la premsa que era, per descomptat, tota en castellà, llevat d’alguna esporàdica publicació, moltes vegades satírica.

 Però a mesura que anava avançant el segle, una sèrie d’innovacions tecnològiques i avanços socials i culturals, anirien, paradoxalment, ferint més encara la nostra parla. Perquè, a banda de la premsa escrita, s’estengueren per tot l’estat, la ràdio i el cinema que al cap d’uns anys, serien –com era de preveure– en espanyol; ho dic més que res, pel cinema que, de bon principi era, com bé sabreu, mut. I així, els habitants d’aquestes terres –estem parlant de la generació dels nostres avis o besavis– anirien habituant, més que mai, les seues orelles a l’idioma de Cervantes.

 Després, una altra innovació de caire cultural que, en principi, hom podria considerar com a molt positiva, fou en realitat, tot el contrari: l’Educació Publica, que per primera volta tenia per missió alfabetitzar tota la població. Però clar, això implicava que tota aquella massa de gent, normalment de pocs recursos econòmics, deixara de ser analfabeta i sabera llegir i escriure… en castellà.

 I, finalment, podríem dir que el colp de gràcia, quasi definitiu, vingué de la mà d’una altra innovació tecnològica: la TVE, que inauguraria la seua programació diària en 1956.

 Aquest ens, creat pel règim franquista, pretenia, a part de ser una eina de propaganda política fabulosa (molt millor que els famosos, en la seua època, Nodos del cinema), difondre els seus valors patriòtics i culturals, i a més a més donar serveis informatius i d’entreteniment per tot el país; en altres paraules, es tractava d’acabar d’espanyolitzar definitivament Espanya.

 Esment a part, mereix el tema de l’emigració; una emigració que afectà primer Catalunya, gràcies a la seua potent indústria, i després el País Valencià i les Illes.

 Aquesta emigració, arribada majoritàriament de punts com Andalusia, Múrcia i Castella, contribuí, més encara, a què l’idioma que més es sentira als carrers de les nostres grans ciutats, fóra l’espanyol.

I així estem, fins ara. Cal afegir, però, quant a l’aspecte polític, que cal no oblidar que des del 1995, i fins el 2015, el Partit Popular governà successivament i sense interrupció, el País Valencià. Això significà –i he d’advertir que és la meua opinió personal i política– un dels majors desastres per a nosaltres, tant a nivell econòmic, com social o cultural.

 Econòmic, perquè començà l’era del balafiament (despilfarro) en grans obres faraòniques que no servien, pràcticament, per a res, a part de beneficiar les empreses “amigues” (allò de la bombolla immobilària, vos en recordeu?) i convertir la nostra terra en el paradís, conegut a nivell mundial, de la corrupció i el desvergonyiment; desastre social, perquè incrementà la desigualtat entre les classes altes i les més desfavorides, i s’afavorí la privatització dels serveis públics, perjudicant així, especialment, la salut i l’educació públiques; i desastre cultural, perquè tot allò que fera una miqueta d’olor de cultura, calia ser eradicat per allò de què la literatura, per exemple, o el cinema, o el teatre, o la música i altres rames de la creació artística, poden ser crítiques amb el sistema i fer pensar; cosa realment perillosa. I, per descomptat, que afectà, amb especial virulència la nostra llengua. Una llengua de la que els dirigents d’aquest partit s’autoproclamaven i s’autoproclamen, en grans defensors contra l’imperialisme català que, segons ells, ens volia envair, i que ells, ni tan sols saben parlar… ni ganes que en tenen!

Com a colofó, i per allò de no deixar-vos amb un mal sabor de boca massa agre, m’agradaria acabar el meu escrit dient que, malgrat tot, no vull ser pessimista, o no del tot –no ens podem permetre eixe luxe. El valencià, la nostra particular forma de parlar el català, continua viu (la prova és aquesta xarrada en aquesta població). Hem sobreviscut als Borbons, hem sobreviscut als dictadors, i a l’Escola Nacional, i a la ràdio, i al cinema, i a la televisió… i una cosa tinc ben clara, la supervivència de la nostra llengua depén, sobretot, de nosaltres mateixos. Mentre el parlem pel carrer amb total normalitat i, sobretot en casa, als nostres fills i als nostres néts, el valencià continuarà viu immune a qualsevol govern, moda o tecnologia moderna. No som “aldeanos”, som valencians… i de soca-rel.



Posted in * ValldignaDigital

Deixa un comentari

css.php
%d bloggers like this: