Home // * ValldignaDigital // ‏#Valldigna RECOMANEM @inessaavedra_tw tanca @MLletra #Xàtiva 🎤

‏#Valldigna RECOMANEM @inessaavedra_tw tanca @MLletra #Xàtiva 🎤

 

 

Ivette Nadal, Meritxell Gené, Montse Castellà i Sílvia Comes són les quatre artistes que sota el nom de Les Kol·lontai presenten l’espectacle Cançons violetes, cançons feministes per a la igualtat el dia 27 de gener al Teatre Joventut de l’Hospitalet, concert inaugural del Festival de Cançó d’Autor BarnaSants, i al qual seguiran noves dates a Altafulla, Vic, Barcelona, Gelida, Terrassa, Lleida, Calaf, Premià de Dalt i Torrelles de Llobregat. EDR estrena les seves noves composicions i dialoga amb elles.
Text: Helena Morén Alegret. Fotos: arxiu EDR

Són quatre les cançons (“Diacrític”, “Jo sóc l’altra, tu ets jo mateixa”, “Revolució” i “Decidim”) que presenten en un EP promocional del BarnaSants com a carta de presentació. Quatre cançons de quatre cantautores que s’aproximen de manera diferent a la música i al feminisme, però que són partícips de l’acció comuna quan la causa s’ho val perquè encara és vigent.

Com us vau aplegar totes quatre en un sol espectacle?
Montse Castellà:
Amb motiu del centenari de la revolució russa, la ment incansable i intel·ligent de Pere Camps, el director del Barnasants, va pensar de fer-ne una commemoració i ens va reunir a nosaltres quatre per crear un espectacle feminista, de combat, de dones que estimen i lluiten, per seguir reivindicant la igualtat.
Sílvia Comes: També ens va fer coincidir el BarnaSants en l’edició de l’any passat, en l’homenatge a la llibreria Pròleg. A partir d’aquella trobada en Pere Camps va creure que era una bona idea aplegar-nos per a un projecte musical de caire feminista.

I per què us dóna nom aquest personatge?
M.C: Alexandra Kol·lontai va ser un dels personatges clau de la revolució bolxevic, primera dona a ser comissària del poble (l’equivalent a ministra). Ella considerava indestriable el feminisme de la revolució, i com a ministra d’afers socials va fer lleis avançades al seu temps en defensa de la igualtat. Ara, nosaltres intentem recuperar l’essència d’aquell contingut d’increïble vigència, que vehiculi el nostre espectacle, on ella serà present, juntament amb diverses escriptores a les quals hem musicat entre totes, com Montserrat Abelló, Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig, Zoraida Burgos, Rosa Fabregat, Mireia Calafell, Felícia Fuster, Rosa Regàs o Marina Garcés, entre d’altres.
S.C: Es tractava de crear un espectacle concert tenint per referència la revolució ideològica i social que es va iniciar a Rúsia.  El gran motor en aquells dies va ser Alexandra Kol·lontai, que va lluitar pels drets dels treballadors i en especial els de les dones. Mig jugant vam decidir anomenar-nos com ella, en clar homenatge.
Ivette Nadal: Ens basem en la columna vertebral de la ideologia de Kol·lontai, textos seus. Som hereves d’aquella lluita; des de Kol·lontai fins a Violeta Parra, sense elles les dones no seríem on som
 
“Diacrític” juga amb l’accent de dóna o dona… quina és la diferència que us marqueu amb aquestes ‘Cançons violetes. Cançons feministes per la llibertat i la igualtat”?
I.N:
El poema de Mireia Calafell el vaig triar per mostrar el desacord amb la nova normativa que elimina la gran majoria dels accents diacrítics. Estic a favor de facilitar la llengua, però no d’empobrir-la. La Mireia és una gran poeta i jove. Amb el seu poema es visualitza la mateixa paraula dona.
Quins feminismes heu tingut en la vostra època d’aprenentatge (o sempre) i heu aplicat a l’espectacle?
M.C: El gruix del repertori és de nova creació, compost especialment per a l’ocasió, o inèdit fins ara, i la dificultat principal va ser escollir quines escriptores triàvem i quines en quedaven fora. Per mi, el feminisme és generós, positivista i possibilista. El feminisme és inclusiu (es dirigeix a tots els éssers humans), mentre que el masclime és excloent (discrimina les dones).
S.C: En aquest espectacle les meves cançons –les que he pogut escollir atesa la limitació de temps d’un concert on participem diverses autores– fan especial incidència en la llibertat d’estimar-se entre dones, el dret a no ser maltractada per ningú en cap cas, el dret a ser feliç, el dret a decidir qui ets i què vols a la teva vida…
I.N: Les Kol·lontai som quatre dones de tres generacions diferents, amb matisos estilístics variats, i també amb diferents visions del feminisme. Lluny de contraposar-nos, ens complementem.
Montse Castellà es manifesta sempre compromesa amb ‘nous horitzons’. En clau de dona, quins ideals encara tenen actualitat des d’Alexandra Kol·lontai fins avui? Quines revolucions feministes hi ha pendents?
M.C:
Responc amb una definició del feminisme que va fer Montserrat Roig: “El feminisme és un pensament que proposa, a les dones i als homes, una altra manera de conviure en una civilització que s’està mostrant esgotada d’idees i noves esperances. És un pensament que no tria entre guerres justes o injustes sinó que es pregunta per què hi ha guerres, què les genera. És un pensament que, de moment, treballa en les profunditats”. Quan estes frases deixen de tindre vigència, voldrà dir que som en el bon camí, com amb les plataformes socials: he estat portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, reivindicant que ‘lo riu és vida’, i ara ho sóc de la Plataforma Trens Dignes: quan puguem jubilar les samarretes de combat significarà que hi causes que deixen de ser-ho.
El pas del pensament a l’acció és explícit a “Decidim”, de la poeta Sílvia Bel i Sílvia Comes. Què cal regenerar encara? Què hi ha d’urgent per canviar ara?
S.C: La lletra de la cançó “Decidim” va ser una idea de la Sílvia Bel Fransi, a qui vaig fer les meves aportacions. Després la música va ser com un miracle perquè em va ‘baixar’ amb rapidesa, de fet l’estrenàvem en un acte social l’endemà. Vaig pensar que incloure-la a Cançons violetes queia pel propi pes perquè, tot i respondre a decisions que afecten a tothom, a la cançó ens referim a força decisions preses per la dona des de la seva sensibilitat, des de les seves necessitats.
 
Quines cançons dels vostres repertoris també cantareu a l’espectacle?
M.C: Del meu repertori anterior no n’hi haurà, totes són noves creades per a l’ocasió o inèdites, amb un parell de matisos: ‘Revolució’ no és a cap disc però la tenia composta de fa uns mesos i l’he volguda adaptar a l’espectacle perquè hi té molta relació, i en acabat hi ha un tema on aprofito una música popular tradicional de Tortosa a la qual adapto textos de Rosa Regàs, Marina Garcés o Caterina Albert.
S.C: Jo en cantaré una que fa uns anys vaig escriure sobre el maltractament, per a mi un tema lamentablement vigent. És una cançó que no dic gaire, tot i que darrerament he estat cridada a fer concerts amb caire molt compromès. Aquest espectacle era idoni per tornar a portar-la a l’escenari i recordar que encara moren moltes dones a mans de ‘companys’ assassins.
Què veieu important de mirar enrere (la història, referents…) i què cal perquè les dones també escriguin la història? I les dones músiques/cantants?
M.C: El retrovisor és important per recordar d’on venim, per tindre sempre present que els drets socials i els de les dones s’han aconseguit a còpia de lluita i sacrifici, no són un accident. Un llamp és un accident, un avenç social és fruit de la constància i la dignitat de les persones. De Kol·lontai, de Campoamor, de Rosa Parks. Ara cal simplement normalitat. Visibilitzar les dones que ja som presents. Canviar les ulleres o netejar-los els vidres. Convertir la norma en excepció fins que el masclisme sigui residual. Ser dignes hereves d’aquelles lluitadores i continuar la lluita fins que arribe una generació a la qual ja no pregunten pel feminisme: voldrà dir que ja no cal.

S.C: El que cal és que es deixin de diferenciar els papers, els rols, i de posar en dubte o sobrevalorar capacitats. Les dones ja escriuen la història, el que cal és que siguin llegides. Les dones músiques, cantants, compositores, tenim el mateix paper que els músics: dir les coses sent lleials a la veritat. I quina és la veritat? Aquí és on la consciència i les ganes de prendre’n més ens poden obrir els ulls i el cor al fons de les coses, la veritat. Després toca tenir la gràcia de transmetre-la!

I Meritxell Gené musica per al CD promocional el poema d’una dona que no podia faltar en un repertori violeta, com és la poeta Maria Mercè Marçal; ho fa amb “Jo sóc l’altra, tu ets jo mateixa”, entre altres cançons que aporta a l’espectacle.

  Ds 27 doble presentació a Xàtiva. i sobre l’escenari del Gran Teatre



Posted in * ValldignaDigital

Deixa un comentari

css.php
%d bloggers like this: