Home // * ValldignaDigital // @vcanet “#JavierAbil, víctima de l’#homofòbia” #stopLGTBIfòbia a #laSafor / #Valldigna

@vcanet “#JavierAbil, víctima de l’#homofòbia” #stopLGTBIfòbia a #laSafor / #Valldigna

Javier Abil, víctima de l’homofòbia [@vcanet] llig l’article sencer

Javier Abil, víctima de l’homofòbia

Javier Abil va ser brutalment assassinat i esquarterat el 5 de maig de 2014 a la platja de Gandia. Els primers indicis, producte de les investigacions de la Guàrdia Civil, apuntaven a l’homofòbia com a un dels possibles mòbils del crim. Gairebé dos anys després, al juny de 2016, es va emetre una sentència en primera instància que incloïa l’agreujant d’homofòbia, però va ser desestimat en segona instància amb la consegüent reducció de condemna. Es tracta d’un cas que ha deixat la família d’Abil destrossada per la brutalitat del crim i pel llarg i dur camí que els ha suposat demanar justícia. Un alt cost econòmic, entre advocats i taxes, però també un alt cost emocional: un gran desgast davant d’un context que no els entén i no els dóna suficient suport. En aquest camí no sempre han estat suficientment acompanyats ni pel moviment de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB), ni per la societat, ni per les institucions. En la meua opinió, el moviment LGTB podria haver generat un debat social a partir d’aquest cas: visibilitzar-lo com a exemple de fins on pot arribar l’homofòbia i reclamar la necessitat que les lleis, les polítiques i les institucions actuen contra la violència LGTBfòbica. Però ni s’ha generat aquest debat, ni el cas ha rebut l’atenció que mereixia per part del moviment, de les institucions, ni tampoc dels mitjans de comunicació, que l’han tractat més com un succés, de forma escabrosa, que com un possible cas de violència homofòbica. En la meua opinió, el periodisme hauria de plantejar-se també si aquest és el tractament adequat o en cal un de més sensible i contextualitzat que explique la violència LGTBfòbica no com a fets aïllats i desafortunats, sinó com a part d’un sistema social que ens discrimina i que requereix resposta social i institucional. Des del moviment LGTB, només l’Observatori Contra l’Homofòbia, ubicat a Catalunya, va realitzar actuacions des del primer moment.Van comunicar els fets al fiscal de delictes d’odi de València, van demanar accions als grups parlamentaris de les Corts Valencianes i van promoure una pregunta al ministre de l’Interior sobre els fets. L’observatori català n’ha fet seguiment i ha publicat el cas en la seua memòria. Algunes entitats LGTB locals de Gandia també han realitzat homenatges o reconeixements a aquesta víctima de l’homofòbia, però en la meua opinió no hi ha hagut suficient força en la denúncia i la reivindicació. Les entitats LGTB locals, així com les d’àmbit valencià i espanyol no han estat, des del meu punt de vista, suficientment reivindicatives i sí massa “discretes” en aquest cas. No ens hem preguntat, com a moviment, si els jutges tenen suficient sensibilitat i coneixements per avaluar l’homofòbia. Tampoc no ens hem preguntat si cal fer formació específica sobre violència LGTBfòbica entre els jutges o cal fer activisme de carrer per remoure consciències i generar sensibilització en la societat i la judicatura sobre les agressions al col·lectiu LGTB. El moviment feminista, en el seu moment, va reaccionar d’una forma molt valenta davant sentències que tiraven la culpa d’agressions sexuals a les dones per “vestir provocatives” o per “no oferir resistència”. En van fer denúncia pública immediatament: al carrer i als mitjans. Per a mi, el moviment feminista és tot un exemple a seguir. En canvi, en el cas de Javi Abil hi ha hagut molt poques declaracions públiques del moviment LGTB -i menys encara mobilitzacions-, ni quan es va donar a conèixer el cas, ni quan es va jutjar al juny de 2016, ni amb la sentència en ferm de novembre de l’any passat. Sentència en ferm, sense agreujant d’homofòbia Finalment, el passat novembre arriba la sentència en ferm. No hi havia presents ni l’acusació popular, ni la particular. La família, esgotada per un dur camí en el qual ha estat massa sola en massa ocasions, no va recórrer aquesta decisió i, per tant, la sentència ja és en ferm i definitiva. Ara, només ens queda acatar la sentència. Però a acatar hi afegisc una cosa: reflexionar. Reflexionar en què hem fallat el moviment LGTB, a banda de les honroses excepcions, perquè un cas tan brutal tinga una sentència final com aquesta. En la sentència s’atribueix l’agressió que va provocar la mort d’Abil, no a l’homofòbia, sinó a les insinuacions que va fer en tocar-li la cama i els genitals a l’assassí i que “sembla que la mala interpretació d’una acció de Javier va obtindre una resposta exagerada i fatal per a la seua vida”, segons informava la SER de Gandia. Crec que ens hauríem de preguntar com a moviment què fa que no tinguem com una de les nostres prioritats conjuntes la lluita contra la violència LGTBfòbica en qualsevol de les seues manifestacions -com sí té el moviment feminista en el cas de la violència masclista-. Crec que hauríem de reclamar de forma contundent les eines necessàries per combatre aquesta violència: una llei i unes polítiques específiques, una societat conscienciada i uns jutges sensibles. En aquest sentit, crec que hem de fer passes molt similars a les que ha fet el moviment feminista contra la violència masclista, que per a mi és tot un referent: una reivindicació clara, rotunda i unitària contra la violència LGTBfòbica i un activisme constant per visibilizar-la. Sense aquesta actitud, l’agreujant d’homofòbia que recull la llei podrà seguir sense ser tingut en compte.

Vicent Canet, activista LGTB i vocal de comunicació del Col·lectiu de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de la Safor-Valldigna. (CLGS)

 



Posted in * ValldignaDigital

Deixa un comentari

css.php
%d bloggers like this: