Publicat hui a l’edició saforenca de Levante-EMV
Per al periodista italià Ernesto Galli della Loggia, la crida dels partits d’esquerra a la base és l’equivalent a la invocació de l’esperit sant en un conclave. Aquest ha estat el “discurs” d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) els darrers anys. Alguns dirigents no han sabut copsar mentalment, quan pertocava, el missatge del 15M, ni han cregut massa en la confluència política, la qual cosa ha “sembrat” la desconfiança en el potencial electorat. Per acabar-ho d’adobar, s’ha experimentat un fort desgast per culpa del permanent estat de crispació interna. Com es pot confiar en uns dirigents que es barallen prou sovint i “expulsen” —també massa sovint— les persones crítiques?
La imatge que s’ha donat de l’organització durant els darrers anys ha estat d’autèntic exèrcit de Pancho Villa, d’una organització “acomodada” en un status de conformisme o de simple apèndix del PSOE. Al País Valencià, hem sofert una estèril inèrcia centralista, alhora que s’ha bandejat el valencianisme d’esquerres, ja siga fusterià o de filiació marxista, la qual cosa ha afavorit altres organitzacions. No hem sabut —alguns no han volgut— atraure aquest corrent que ens hagués aportat un reconeixement a les comarques catalanoparlants. Malgrat tot, encara hi ha marge per a la reconstrucció i aspirar a la governació del país, junt amb altres organitzacions.
Se’ns té una certa simpatia i fins i tot algun “afecte” gràcies al treball honest, valent i rigorós que hem fet en les institucions —Ignacio Blanco, Rosa Pérez Garijo, Marina Albiol, Esther López—. Això no és prou, però. Cal renovar idees, estratègies i persones, comptar amb qui ha aconseguit algun rèdit electoral en els darrers comicis municipals mitjançant la confluència amb altres organitzacions (Podem, Compromís, Ara en Comú, Marees o semblants). Cal un autèntic lideratge al Pais Valencià, un missatge que impregne d’esperança la ciutadania, una nova manera de pensar les coses i de fer-les distintes des d’una esquerra alternativa, anticapitalista i nacional. En aquest sentit, podríem aprendre de l’estratègia de les CUP, per què no?
Si volem conquerir el poder per a transformar la societat, si pretenem exercir una certa influència política i social, necessitem unir-nos a altres organitzacions amb les quals compartim objectius comuns, sense que això signifique renunciar a cap ideal o model de societat. I perquè aquesta unitat popular siga efectiva, sobren arrogàncies per part dels uns i recels per parts dels altres.
EUPV es va constituir per a acabar amb els “brots” de beateria doctrinària, de puresa virginal d’una determinada ideologia i de dirigisme, així com d’alguns vicis adquirits durant la “transició”. Ara, 30 anys després de la seua fundació, necessita articular perspectives alternatives, confiar en la gent i en la seua voluntat de canvi, actuar de manera col·lectiva per “destruir la base sobre la qual s’ha construït una xarxa que roba amb acarnissament l’energia i el poder econòmic de tota la resta de la societat”, que assenyalava l’exministre i economista grec Iannis Varoufakis. Sentim la necessitat ètica de lluitar democràticament i pacíficament, en el carrer i en les institucions, contra aquest injust i putrefacte capitalisme de reminiscències franquistes. Per això, s’ha d’apostar decididament per la confluència de l’esquerra. Ara és el moment d’entendre’ns i fer-hi una posada en comú. Un altre país és possible.
Alcalde de Simat de la Valldigna i Exmembre Executiva EUPV
