RAIMON Premi d’Honor de les Lletres Catalanes #lletrescat #premidhonor

[youtube]http://youtu.be/W9Jq3xmEBp4[/youtube]

Òmnium Cultural ha decidit atorgar el 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al cantautor valencià Raimon. Des que va començar a cantar en públic el 1961, Raimon Pelegero i Sanchis (Xàtiva, 1940) ha publicat una cinquantena de discs, ha actuat en una vintena de països i sempre s’ha caracteritzat per la seva defensa de la llengua i la cultura dels Països Catalans. De gran reconeixement internacional, el cantautor va aportar a la Nova Cançó un estil personal i original. El reconeixement està dotat amb 15.000 euros i el guardó del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, obra d’Ernest Altés.

L’acte de lliurament tindrà lloc al Palau de la Música Catalana el dimarts 10 de juny. Raimon va començar a cantar en públic a València al mateix temps que neix a Barcelona el moviment dels Setze Jutges. El seu estil inconfusible el va fer destacar no només dins del moviment de la Nova Cançó, sinó també dins del panorama musical estatal de l’època. Va llicenciar-se en Història a la Universitat de València i va cantar per primera vegada a la capital catalana l’any 1962 al Fórum Vergés.

‘Al vent’, la seva primera cançó, publicada en disc el 1962, va obtenir un èxit immediat a tot l’Estat. Més enllà de les fronteres estatals, la carrera de Raimon ha tingut també una important repercussió internacional, una trajectòria que va començar el 1966 a l’Olympia de París. Des dels recitals en plena dictadura franquista fins als nostres dies, alguns dels moments clau de la seva carrera passen pel recital a l’Institut Químic de Sarrià de Barcelona (1966), el seu debut en solitari al Palau de la Música Catalana de Barcelona (1967), el concert a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Madrid (1968), el recital al Palau d’Esports de Barcelona mentre Franco agonitzava (1975, l’únic recital autoritzat dels quatre que estaven programats al pavelló d’esports del Reial Madrid (1976), el del camp de futbol del Llevant a València (1976) i els quatre recitals al Palau d’Esports de Barcelona (1977). Un cop eradicats els límits imposats per la censura dictatorial, Raimon segueix la seva trajectòria amb força arreu de l’Estat i del món fins als nostres dies. Sense anar més lluny, l’any passat va cantar a l’Auditori de Barcelona i en altres ciutats del Principat, a més de l’Auditorium de Palma i al Círculo de Bellas Artes de Madrid. Raimon i els poetes Cantant, poeta i escriptor. La forma de cantar de Raimon reivindica el concepte visceral de la música, el crit, l’esbós melòdic i harmònic, l’estil col·loquial i lliure. La cançó és, per a Raimon, un vehicle expressiu de la poesia. De fet, la seva música ha contribuït decisivament a la divulgació i popularització d’alguns dels grans autors de la poesia catalana, des de la lírica medieval fins a la poesia contemporània. És especialment rellevant la seva vinculació amb l’obra d’Ausiàs March i de Salvador Espriu, als quals ha dedicat treballs i recitals monogràfics. També ha musicat poemes de Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella, Jaume Roig, Bernat Metge, Anselm Turmeda, Joan Timoneda o Pere Quart, entre altres. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes és una distinció atorgada a una persona que per la seva obra literària o científica en llengua catalana i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Des que es va començar a atorgar el 1969, han rebut aquest reconeixement personalitats com Jordi Rubió, Salvador Espriu, Joan Fuster, Pau Vila, Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda, Joan Coromines, Pere Calders, Xavier Berenguel, Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedas, Teresa Pàmies, Josep Maria Espinàs, Baltasar Porcel, Montserrat Abelló, o Jaume Cabré. L’any passat va rebre la distinció el dramaturg i guionista Josep Maria Benet i Jornet. Una ‘gran trajectòria artística, cultural i cívica’ El jurat ha decidit atorgar el premi a Raimon com a reconeixement a la seva obra en llengua catalana i ha destacat la importància d’una trajectòria de més de 50 anys, que ha contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Anna Sallés, representant del jurat, ha recalcat que Raimon omple amb escreix les característiques “d’una gran trajectòria artística, cultural i cívica” i ha destacat el seu paper com a difusor de la llengua. Com ha remarcat Òmnium Cultural, la cançó és per a Raimon un vehicle expressiu de poesia i “les seves musicacions han contribuït decisivament a la divulgació i popularització d’alguns dels grans autors de la poesia catalana, des de la lírica medieval fins a la poesia contemporània”. El cantautor també ha publicat sis llibres com ‘Poemes i cançons’ (Editorial Ariel, 1973) i s’han publicat més d’una desena d’obres literàries sobre ell.

1 Comment

Ramon Pelegero i Sanchis

21/03/2014 at 7:12 PM

Guardonat 2014 – Trajectòria

Ramon Pelegero i Sanchis, Raimon (Xàtiva, 1940) comença a cantar en públic a València el 1961, al mateix temps en què neix a Barcelona el moviment dels Setze Jutges i, amb les seves cançons i la seva forma de cantar, aporta al que s’anomenarà Nova Cançó un estil personal i absolutament original. Aquest estil inconfusible el va fer destacar no només dins d’aquest moviment, sinó també dins del panorama musical estatal de l’època.

Raimon es llicencia en Història a la Universitat de València i canta per primera vegada a Barcelona l’any 1962 al Fòrum Vergés. En l’excel·lent estudi musical sobre Raimon que acompanya l’edició de Raimon: Totes les cançons (1981), el musicòleg Enric Gispert diu: “L’aparició inicial de les cançons de Raimon, senzilles en l’aspecte exterior i transcendentals en el contingut, la veu enèrgica, no homologable amb les dels habituals xiuxiuejadors de micròfon, el despullament escènic del cantant, produïren una gran sorpresa en el nostre ambient dels anys seixanta. Ningú no gosava classificar aquell fenomen. Raimon era ja un atípic abans que la paraula es gastés.”

“Al vent”, la seva primera cançó, publicada en disc el 1963, obté un èxit immediat a tot l’estat. Més enllà del seu èxit dins el domini lingüístic català, la carrera de Raimon ha tingut també una important repercussió internacional, reconeguda per diaris com ara The New York Times, Le Monde i Frankfurter Allgemeine Zeitung, entre altres. Aquest impacte internacional comença el 1966 a l’Olympia de París, amb un concert considerat pels mitjans de difusió francesos d’aquell moment com un dels esdeveniments notables de l’any i, de fet, el concert va ser enregistrat en directe i premiat amb el Grand Prix Francis Carco de l’Académie Française du Disque.

Els concerts de Raimon són exemples rellevants d’una possible autobiografia col·lectiva, que aniria des dels recitals en plena dictadura franquista fins avui mateix. Alguns moments destacats d’aquesta autobiografia serien el recital a l’Institut Químic de Sarrià de Barcelona (1966), el seu debut en solitari al Palau de la Música Catalana de Barcelona (1967), el concert a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Madrid (1968), el recital al Palau d’Esports de Barcelona mentre el dictador agonitza (1975), l’únic recital autoritzat dels quatre que estaven programats al Pabellón de Deportes del Real Madrid (1976), el del camp de futbol del Llevant a València (1976) i els quatre recitals al Palau d’Esports de Barcelona (1977).

A partir del 1977 i sense els límits imposats per la censura ni les prohibicions de la dictadura, Raimon pot cantar més arreu de l’estat i pot fer-ho acompanyat de músics. A Catalunya, al Teatre Nacional, el Palau Sant Jordi, el Palau de la Música Catalana, l’Auditori, el Teatre Lliure i el Gran Teatre del Liceu; i a Madrid, al Teatro Español, el Teatro Albéniz o al Festival de Almagro, són els recintes on més freqüentment ha cantat Raimon.

El mes de maig de 2008 torna a cantar a la Universidad Complutense de Madrid en un concert antològic, retransmès en directe per Internet, en commemoració del recital del 18 de maig de 1968 a la Facultat d’Econòmiques. El juny d’aquell mateix any i en ocasió de la devolució del Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, Raimon canta davant de milers de persones en un acte carregat d’emoció que va ser retransmès en directe per TV3. El públic coreja algunes de les seves cançons més conegudes i descobreix un Raimon d’alt nivell artístic, que no ha renunciat mai al compromís social.

El mes de maig de 2009 la Universitat Politècnica de València celebra els 50 anys de la composició de la cançó “Al vent” amb una gran exposició que gira al voltant de la figura de Raimon i de la seva obra des dels seus inicis fins a l’actualitat. L’any 2009 la Universitat de València – Estudi General concedeix a Raimon la Medalla de la Universitat. El mes d’abril de 2010 Raimon torna a París per cantar al Gran Amfiteatre de l’Escola de Musicologia de la Sorbona. L’any 2011 la Universitat d’Alacant l’investeix Doctor Honoris Causa. Aquest mateix any publica un CD amb el títol Rellotge d’emocions i el presenta al Teatre Tivoli i al Liceu a Barcelona i al Teatro Madrid de Madrid.

Des de la publicació d’Integral 2000, Raimon no havia publicat cap altre disc amb cançons noves enregistrades en un estudi de gravació. Per celebrar els 50 anys de la primera actuació de Raimon a Barcelona, es realitzen diversos actes durant l’any 2012. El 28 de setembre canta a la Berlin Reutersaal de la Humboldt Universität de Berlin; el 3 d’octubre, al Théâtre Robert Krieps Abbaye de Neümunsterde, a Luxemburg; el 10 d’octubre, al Great Hall King’s College London Strand; el 17 d’octubre al Grand Amphithéâtrede l’École de Musicologie de la Sorbonne, a Paris; i el 30 d’octubre, al Teatre Il Vascello de Roma. Els concerts són precedits, en alguns casos, per col·loquis a les mateixes universitats o, en el cas de Londres, a l’Instituto Cervantes.

El dia 6 de novembre s’inaugura a l’Arts Santa Mònica una exposició titulada “Raimon, al vent del món”, que ha finalitzat el 26 de gener d’enguany. La Filmoteca de Catalunya, dins el cicle titulat Raimon. Imatges i so, dedica els dies 15, 16 i 17 de novembre a projeccions i documentals sobre aquest artista. L’Ajuntament de Barcelona concedeix la Medalla d’Or de la Ciutat a Raimon. Tots aquests actes culminen el dia 30 de novembre en un macroconcert al Liceu de Barcelona amb les entrades exhaurides D’aquest concert, Sony Music n’ha editat dos CD que han sortit el dia 12 de març d’aquest any.

El juny del 2006 Raimon torna a l’Olympia per quarta vegada en la seva vida professional i ho fa per celebrar els 40 anys del recital del 1966. El número 58 de la revista francesa Chorus, especialitzada en música i cançó, li dedica un extens reportatge de nou pàgines, firmades pel prestigiós crític Marc Legras. Entre els nombrosos països on Raimon ha cantat, cal destacar una primera gira de 27 concerts al Japó l’any 1977 i una segona el 1992. Als Estats Units, on ja havia cantat i on Folkwais Records li havia editat un LP l’any 1971, Raimon realitza l’any 1995 una gira per nou estats i dotze universitats. Durant el 2013, Raimon canta a l’Auditori de Barcelona i en altres ciutats del Principat, a més de l’Auditorium de Palma i al Círculo de Bellas Artes de Madrid.

Quan es llegeix la gran quantitat de paper imprès que el “fenomen Raimon” ha generat en els prop de cinquanta anys de la seva vida artística, dues paraules hi apareixen amb insistència: originalitat i singularitat. Sempre amb paraules del musicòleg Enric Gispert: “La seva música és operativa a tot arreu perquè participa de corrents estètics universals i vigents. No s’ha deixat colonitzar per programacions a l’estil de Nashville, però, com la majoria dels músics actuals, assimila, entre altres influències, la dels nord-americans de raça africana, que han redimit els pobres blancs del llarg dejuni rítmic. Existeix un gran paral·lelisme entre algunes distintives de les músiques “beat” i les de Raimon. Hi ha la reacció comuna contra la tendència encaramel·lada i guindada de l’anterior generació musical contra el formalisme estereotipat, contra l’harmonia blana i sofisticada.”

Cantant, poeta, escriptor. La forma de cantar de Raimon reivindica el concepte visceral de la música, el crit, l’esbós melòdic i harmònic, l’estil col·loquial i lliure.

Raimon i els poetes
La cançó és, per a Raimon, un vehicle expressiu de poesia. De la pròpia -amb cançons d’amor i de combat, de replegament líric i d’ironia càustica- però també de la dels altres. Les seves musicacions han contribuït decisivament a la divulgació i popularització d’alguns dels grans autors de la poesia catalana, des de la lírica medieval fins a la poesia contemporània. És especialment rellevant la seva vinculació amb l’obra d’Ausiàs March i de Salvador Espriu, als quals ha dedicat treballs i recitals monogràfics. Per correspondre a aquesta tasca, Salvador Espriu va dedicar-li el poema “Inici de càntic en el temple”, que Raimon va musicar amb gran èxit. També ha musicat poemes de Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella, Jaume Roig, Bernat Metge, Anselm Turmeda, Joan Timoneda o Pere Quart, entre altres.

Discografia
Des de l’any 1963, en què s’edita el primer disc -un EP amb quatre cançons-, Raimon ha publicat una cinquantena de discos, entre directes i enregistraments d’estudi. Els seus últims CD són els dos que es van publicar en ocasió del seu últim recital a l’Olympia de Paris el maig de 2006, que inclouen el directe del primer recital de l’any 1966 i el de l’any 2006, i el CD que, amb el títol Rellotge d’emocions, va publicar l’any 2011. Enguany Sony Music ha publicat dos CD amb el títol Raimon 50, enregistrats en directe el 30 de novembre al Gran Teatre del Liceu.

El relleu i la vocació internacional de Raimon queden palesos amb l’edició de discos i la celebració de recitals a diferents països d’arreu del món. Hi ha 7 LP i 7 CD editats a França, 2 a Uruguai, 1 a l’Argentina, 1 a Bulgària, 1 al Japó i 2 als EEUU.

1963: Raimon
1964: Disc antològic de les seues cançons
1966: Raimon a l’Olympia
1966: Cançons de la roda del temps
1967: Raimon al Palau
1967: Raimon música sola
1968: Raimon en directe
1969: Raimon a Montserrat
1969: Sobre la pau. Contra la por (Olympia 2)
1970: Per destruir aquell qui l’ha desert
1971: Raimon
1971: Raimon en Montevideo
1971: Raimon. Catalonian protest songs
1972: En vivo
1972: Diguem no
1972: La noche
1974: A Víctor Jara
1974: Campus de Bellaterra
1974: T’adones amic…?
1976: El recital de Madrid
1977: Lliurament del cant
1979: Quan l’aigua es queixa
1981: Totes les cançons
1984: Entre la nota i el so
1985: Raimon canta
1987: Presències i oblit
1989: Canta Ausiàs March
1993: Integral
1993: Cançons
1995: I després de creure tant
1997: Ausiàs March / Raimon
1997: Cançons de mai
1997: Recitals al Palau
1999: Dotze cançons
1999: Les cançons d’amor
2000: Nova Integral 2000
2003: Clàssics i no
2003: Raimon-Espriu Poesia cantada
2006: Raimon a l’Olympia (1966-2006)
2011: Rellotge d’emocions

Raimon ha cantat a
ALEMANYA: 1966, 1967, 1969, 1976, 1983, 2012.
ARGENTINA: 1971, 1972.
BÈLGICA: 1965, 1967, 1978.
CUBA: 1967, 1968.
EEUU: 1966, 1970, 1983, 1984, 1995.
FRANÇA: 1964, 1966, 1967, 1968, 1969, 1970, 1972, 1973, 1974, 1975, 1977, 1978, 1979, 1980, 1982, 1988, 2006, 2010, 2012.
GRAN BRETANYA: 1997, 2012.
HOLANDA: 1967, 1976, 1980.
ITÀLIA: 1967, 1971, 1974, 2005, 2012.
JAPÓ: 1977, 1992.
LUXEMBURG: 1998, 2005, 2012.
MÈXIC: 1967, 1974, 1979.
PORTUGAL: 1998.
ROMANIA: 1975.
RÚSSIA: 2006.
SUÈCIA: 1975.
SUÏSSA: 1966, 1967, 1972, 1986.
VENEÇUELA: 1969.
XILE: 1971, 1989.
URUGUAI: 1971.

Premis
Revelación de la Crítica Española, Madrid-Barcelona, 1963.
Festival del Mediterráneo, Barcelona, 1963.
Gran Prix Francis Carco, Académie Française du Disque, París, 1967.
Long Play de Oro, Madrid, 1976.
Ciutat de Barcelona, Barcelona, 1982.
Fundació Jaume I, Barcelona, 1987.
Cartelera Turia: Contribución Musical, València, 1993.
Palmarés des Palmarés: Integral Raimon, Nouvelle Académie du Disque, París, 1994.
ACIC: Millor Espectacle de l’any 1993, Barcelona, 1994.
Premi Nacional de Música 1993, Generalitat de Catalunya, 1994.
Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, 1995.
Medalla d’Or, Generalitat de Catalunya, 1997.
Premio Ondas, SER, Barcelona, 1997.
Premio de Honor de la Academia de las Artes y las Ciencias de la Música, Madrid, 2007.
Primer premi Liberpress Cançó, Girona, 2007.
Medalla de la Universitat de València – Estudi General, València, 2009.
Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, 2012.
Medalla de Oro del Circulo de Bellas Artes, Madrid, 2014.
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2014.

Llibres publicats
Canzoni contro, Japadre Editore, 1971, L’ Aquila (pròleg: Giuseppe Tavani).
Poemes i cançons, Editorial Ariel, 1973, Barcelona (pròleg: Manuel Sacristán).
Poemas y Canciones, Editorial Ariel, 1976, Barcelona (pròleg: Manuel Sacristán).
Les hores guanyades, Edicions 62, 1983, Barcelona.
D’aquest viure insistent, Editorial 3i4, 1986, València.
Les paraules del meu cant, Editorial Empúries, 1993, Barcelona (pròleg: Joaquim Molas).

Llibres sobre Raimon
Joan Fuster, Raimon. Biografies Populars. Editorial Alcides SA. Barcelona, 1964.
Josep Pla, Raimon com a poeta. Retrats de passaport. Vol. XVII. Obra Completa. Edicions Destino. Barcelona, 1970.
Joan Oliver, Encontre amb Raimon. Tros de paper. Ariel. Barcelona, 1970.
Eduardo Galeano, Conversaciones con Raimon. Granica Editor. Barcelona, 1977.
Joan Fuster, “Presentació” – Salvador Espriu “Raimon i les seves creacions poemàtiques” – Enric Gispert “La música de Raimon”.
Raimon. Totes Les Cançons. Belter Barcelona, 1981.
Jaume Pomar, Raimon. Ediciones Jucar. Madrid – Gijón, 1983.
Joan Fuster, Raimon. Edicions La Magrana. Barcelona, 1988 (pròleg: Josep M. Castellet).
Josep Palomero, Guia didàctica d’Ausiàs March i altres poetes (s. XV-XVI) musicats per Raimon. Editorial Laertes. Barcelona, 1990.
Antoni Batista, Raimon. La construcció d’un cant. Editorial La Magrana. Barcelona, octubre de 2005.
Antoni Batista, Raimon. La construcción de un canto. Editorial RBA Libros-SA. Barcelona, 2005.
50 anys d’al vent. Raimon a la UPV. Editorial de la Universitat Politècnica de València, 2009.
Catàleg de l’exposició “Raimon, al vent del món”. Editorial Empúries. Barcelona, 2012.

Notícies

Òmnium Cultural atorga el 46è Premi d’Honor de les Lletres C…
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Òmnium Cultural atorga el 46è Premi d’Honor de…

El jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes es renov…
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
El 25 de febrer passat la Junta Directiva d’Òmnium va acordar la renovació del jurat del…

El Premi d’Honor

Història

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes és un reconeixement a la trajectòria intel·lectual instituït per Òmnium Cultural l’any 1969. Segons les bases, “el premi és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”.

El premi, que es concedeix anualment, té una dotació econòmica de 15.000 euros i no pot ser repartit entre diferents persones ni declarar-se desert. El jurat està format per nou persones d’àmplia representativitat intel·lectual i es renova per terços cada dos anys, a proposta de la junta directiva d’Òmnium Cultural.

El lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes té lloc el mes de juny, en el transcurs d’un acte solemne al Palau de la Música Catalana de Barcelona, amb presència de persones de l’àmbit cultural, polític i social del país.

El guardó

El 1994 Òmnium Cultural va encarregar a l’escultor Ernest Altés la realització d’un guardó per lliurar-lo a la persona premiada. Aquell any, en un acte solemne al Palau de la Generalitat, es van lliurar amb caràcter retroactiu els vint-i-cinc guardons als premiats d’honor anteriors, o bé als seus hereus. Fins l’any 2005 el guardó era cada any igual: estava fet de ferro i basalt. Però el 2006, i d’acord amb la renovació de la imatge de l’entitat, es va decidir fer un nou model, tot mantenint l’esperit de l’anterior.

A partir d’aquell any el guardó té una estructura fixa de ferro, basada en les quatre barres, a la que s’hi adjunta el còdol d’algun riu dels territoris de parla catalana: el 2006 va ser del riu Segre, el 2007 del Ter, el 2008 del Llobregat, el 2009 del Francolí, el 2010 del Pamano, el 2011 de la riera de la Mussara, el 2012 de la badia de Palma i el 2013 de la platja de la Barceloneta.

Bases del Premi

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes fou instituït per Òmnium Cultural, a proposta de la seva Junta Consultiva, l’any 1969.

És atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel•lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.

Qualsevol candidat haurà de ser una figura reconeguda per alguns sectors de la cultura catalana. La seva obra ha d’haver assolit una maduresa i ha d’haver estat publicada.

Cada membre del Jurat, si presenta candidats, ha de dur a la reunió plenària en què es decideix el Premi un currículum de cada candidat amb una breu justificació escrita per la qual considera que mereix el Premi.

Aquest Premi, dotat anualment per l’associació Òmnium Cultural amb quinze mil euros, no pot ser dividit ni tampoc declarat desert.

La concessió del Premi és confiada des de bon principi a un Jurat, que és integrat per nou persones de reconegut prestigi en l’àmbit intel•lectual.

La composició del Jurat es renova per terços cada dos anys, a proposta dels membres cessants (els més antics en el Jurat) i de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural.

El veredicte és adoptat per la majoria dels membres assistents a la reunió del Jurat.

El veredicte es donarà a conèixer públicament a través dels mitjans de comunicació. L’acte de lliurament del Premi d’Honor es farà en un termini d’entre dos i tres mesos després de la seva proclamació pública.

Membres del jurat

El jurat del Premi d’Honor està integrat per nou membres que es renoven per terços cada dos anys. Vegeu la relació de persones que integren el jurat del 2014-2015:

Margarida Aritzeta i Abad (Valls, 1953)
Escriptora, Doctora en Filologia Catalana i professora de literatura a la URV

Margarida Casacuberta i Rocarols (Olot, 1964)
Doctora en Filologia Catalana, professora de literatura a la UdG

Lluís Duran i Solà (Barcelona, 1960)
Doctor en Història Contemporània

Joan Mas i Vives (Maria de la Salut, Mallorca, 1951)
Crític literari, filòleg i escriptor. Catedràtic de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB.

Ramon Pla i Arxé (Barcelona, 1943)
Doctor en Filologia Romànica, crític literari i professor de literatura de la UB

Joaquim M. Puyal i Ortiga (Barcelona, 1949)
Periodista, llicenciat en Filologia, doctor en Lingüística per la UB i membre de la secció filològica de l’IEC

Anna Sallés i Bonastre (Labruguiere, França, 1940)
Historiadora, professora jubilada d’Història Moderna i Contemporània a la UAB.

Carles Solà i Ferrando (Xàtiva, 1945)
Catedràtic de Química de la UAB i exconseller d’Universitat i Recerca de la Generalitat de Catalunya

Josep Maria Terricabras i Nogueras (Calella, 1946)
Catedràtic de Filosofia de la UdG i membre de l’Institut d’Estudis Catalans

Ramon Pelegero i Sanchis
21/03/2014 at 7:12 PM

Guardonat 2014 – Trajectòria

Ramon Pelegero i Sanchis, Raimon (Xàtiva, 1940) comença a cantar en públic a València el 1961, al mateix temps en què neix a Barcelona el moviment dels Setze Jutges i, amb les seves cançons i la seva forma de cantar, aporta al que s’anomenarà Nova Cançó un estil personal i absolutament original. Aquest estil inconfusible el va fer destacar no només dins d’aquest moviment, sinó també dins del panorama musical estatal de l’època.

Raimon es llicencia en Història a la Universitat de València i canta per primera vegada a Barcelona l’any 1962 al Fòrum Vergés. En l’excel·lent estudi musical sobre Raimon que acompanya l’edició de Raimon: Totes les cançons (1981), el musicòleg Enric Gispert diu: “L’aparició inicial de les cançons de Raimon, senzilles en l’aspecte exterior i transcendentals en el contingut, la veu enèrgica, no homologable amb les dels habituals xiuxiuejadors de micròfon, el despullament escènic del cantant, produïren una gran sorpresa en el nostre ambient dels anys seixanta. Ningú no gosava classificar aquell fenomen. Raimon era ja un atípic abans que la paraula es gastés.”

“Al vent”, la seva primera cançó, publicada en disc el 1963, obté un èxit immediat a tot l’estat. Més enllà del seu èxit dins el domini lingüístic català, la carrera de Raimon ha tingut també una important repercussió internacional, reconeguda per diaris com ara The New York Times, Le Monde i Frankfurter Allgemeine Zeitung, entre altres. Aquest impacte internacional comença el 1966 a l’Olympia de París, amb un concert considerat pels mitjans de difusió francesos d’aquell moment com un dels esdeveniments notables de l’any i, de fet, el concert va ser enregistrat en directe i premiat amb el Grand Prix Francis Carco de l’Académie Française du Disque.

Els concerts de Raimon són exemples rellevants d’una possible autobiografia col·lectiva, que aniria des dels recitals en plena dictadura franquista fins avui mateix. Alguns moments destacats d’aquesta autobiografia serien el recital a l’Institut Químic de Sarrià de Barcelona (1966), el seu debut en solitari al Palau de la Música Catalana de Barcelona (1967), el concert a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Madrid (1968), el recital al Palau d’Esports de Barcelona mentre el dictador agonitza (1975), l’únic recital autoritzat dels quatre que estaven programats al Pabellón de Deportes del Real Madrid (1976), el del camp de futbol del Llevant a València (1976) i els quatre recitals al Palau d’Esports de Barcelona (1977).

A partir del 1977 i sense els límits imposats per la censura ni les prohibicions de la dictadura, Raimon pot cantar més arreu de l’estat i pot fer-ho acompanyat de músics. A Catalunya, al Teatre Nacional, el Palau Sant Jordi, el Palau de la Música Catalana, l’Auditori, el Teatre Lliure i el Gran Teatre del Liceu; i a Madrid, al Teatro Español, el Teatro Albéniz o al Festival de Almagro, són els recintes on més freqüentment ha cantat Raimon.

El mes de maig de 2008 torna a cantar a la Universidad Complutense de Madrid en un concert antològic, retransmès en directe per Internet, en commemoració del recital del 18 de maig de 1968 a la Facultat d’Econòmiques. El juny d’aquell mateix any i en ocasió de la devolució del Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, Raimon canta davant de milers de persones en un acte carregat d’emoció que va ser retransmès en directe per TV3. El públic coreja algunes de les seves cançons més conegudes i descobreix un Raimon d’alt nivell artístic, que no ha renunciat mai al compromís social.

El mes de maig de 2009 la Universitat Politècnica de València celebra els 50 anys de la composició de la cançó “Al vent” amb una gran exposició que gira al voltant de la figura de Raimon i de la seva obra des dels seus inicis fins a l’actualitat. L’any 2009 la Universitat de València – Estudi General concedeix a Raimon la Medalla de la Universitat. El mes d’abril de 2010 Raimon torna a París per cantar al Gran Amfiteatre de l’Escola de Musicologia de la Sorbona. L’any 2011 la Universitat d’Alacant l’investeix Doctor Honoris Causa. Aquest mateix any publica un CD amb el títol Rellotge d’emocions i el presenta al Teatre Tivoli i al Liceu a Barcelona i al Teatro Madrid de Madrid.

Des de la publicació d’Integral 2000, Raimon no havia publicat cap altre disc amb cançons noves enregistrades en un estudi de gravació. Per celebrar els 50 anys de la primera actuació de Raimon a Barcelona, es realitzen diversos actes durant l’any 2012. El 28 de setembre canta a la Berlin Reutersaal de la Humboldt Universität de Berlin; el 3 d’octubre, al Théâtre Robert Krieps Abbaye de Neümunsterde, a Luxemburg; el 10 d’octubre, al Great Hall King’s College London Strand; el 17 d’octubre al Grand Amphithéâtrede l’École de Musicologie de la Sorbonne, a Paris; i el 30 d’octubre, al Teatre Il Vascello de Roma. Els concerts són precedits, en alguns casos, per col·loquis a les mateixes universitats o, en el cas de Londres, a l’Instituto Cervantes.

El dia 6 de novembre s’inaugura a l’Arts Santa Mònica una exposició titulada “Raimon, al vent del món”, que ha finalitzat el 26 de gener d’enguany. La Filmoteca de Catalunya, dins el cicle titulat Raimon. Imatges i so, dedica els dies 15, 16 i 17 de novembre a projeccions i documentals sobre aquest artista. L’Ajuntament de Barcelona concedeix la Medalla d’Or de la Ciutat a Raimon. Tots aquests actes culminen el dia 30 de novembre en un macroconcert al Liceu de Barcelona amb les entrades exhaurides D’aquest concert, Sony Music n’ha editat dos CD que han sortit el dia 12 de març d’aquest any.

El juny del 2006 Raimon torna a l’Olympia per quarta vegada en la seva vida professional i ho fa per celebrar els 40 anys del recital del 1966. El número 58 de la revista francesa Chorus, especialitzada en música i cançó, li dedica un extens reportatge de nou pàgines, firmades pel prestigiós crític Marc Legras. Entre els nombrosos països on Raimon ha cantat, cal destacar una primera gira de 27 concerts al Japó l’any 1977 i una segona el 1992. Als Estats Units, on ja havia cantat i on Folkwais Records li havia editat un LP l’any 1971, Raimon realitza l’any 1995 una gira per nou estats i dotze universitats. Durant el 2013, Raimon canta a l’Auditori de Barcelona i en altres ciutats del Principat, a més de l’Auditorium de Palma i al Círculo de Bellas Artes de Madrid.

Quan es llegeix la gran quantitat de paper imprès que el “fenomen Raimon” ha generat en els prop de cinquanta anys de la seva vida artística, dues paraules hi apareixen amb insistència: originalitat i singularitat. Sempre amb paraules del musicòleg Enric Gispert: “La seva música és operativa a tot arreu perquè participa de corrents estètics universals i vigents. No s’ha deixat colonitzar per programacions a l’estil de Nashville, però, com la majoria dels músics actuals, assimila, entre altres influències, la dels nord-americans de raça africana, que han redimit els pobres blancs del llarg dejuni rítmic. Existeix un gran paral·lelisme entre algunes distintives de les músiques “beat” i les de Raimon. Hi ha la reacció comuna contra la tendència encaramel·lada i guindada de l’anterior generació musical contra el formalisme estereotipat, contra l’harmonia blana i sofisticada.”

Cantant, poeta, escriptor. La forma de cantar de Raimon reivindica el concepte visceral de la música, el crit, l’esbós melòdic i harmònic, l’estil col·loquial i lliure.

Raimon i els poetes
La cançó és, per a Raimon, un vehicle expressiu de poesia. De la pròpia -amb cançons d’amor i de combat, de replegament líric i d’ironia càustica- però també de la dels altres. Les seves musicacions han contribuït decisivament a la divulgació i popularització d’alguns dels grans autors de la poesia catalana, des de la lírica medieval fins a la poesia contemporània. És especialment rellevant la seva vinculació amb l’obra d’Ausiàs March i de Salvador Espriu, als quals ha dedicat treballs i recitals monogràfics. Per correspondre a aquesta tasca, Salvador Espriu va dedicar-li el poema “Inici de càntic en el temple”, que Raimon va musicar amb gran èxit. També ha musicat poemes de Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella, Jaume Roig, Bernat Metge, Anselm Turmeda, Joan Timoneda o Pere Quart, entre altres.

Discografia
Des de l’any 1963, en què s’edita el primer disc -un EP amb quatre cançons-, Raimon ha publicat una cinquantena de discos, entre directes i enregistraments d’estudi. Els seus últims CD són els dos que es van publicar en ocasió del seu últim recital a l’Olympia de Paris el maig de 2006, que inclouen el directe del primer recital de l’any 1966 i el de l’any 2006, i el CD que, amb el títol Rellotge d’emocions, va publicar l’any 2011. Enguany Sony Music ha publicat dos CD amb el títol Raimon 50, enregistrats en directe el 30 de novembre al Gran Teatre del Liceu.

El relleu i la vocació internacional de Raimon queden palesos amb l’edició de discos i la celebració de recitals a diferents països d’arreu del món. Hi ha 7 LP i 7 CD editats a França, 2 a Uruguai, 1 a l’Argentina, 1 a Bulgària, 1 al Japó i 2 als EEUU.

1963: Raimon
1964: Disc antològic de les seues cançons
1966: Raimon a l’Olympia
1966: Cançons de la roda del temps
1967: Raimon al Palau
1967: Raimon música sola
1968: Raimon en directe
1969: Raimon a Montserrat
1969: Sobre la pau. Contra la por (Olympia 2)
1970: Per destruir aquell qui l’ha desert
1971: Raimon
1971: Raimon en Montevideo
1971: Raimon. Catalonian protest songs
1972: En vivo
1972: Diguem no
1972: La noche
1974: A Víctor Jara
1974: Campus de Bellaterra
1974: T’adones amic…?
1976: El recital de Madrid
1977: Lliurament del cant
1979: Quan l’aigua es queixa
1981: Totes les cançons
1984: Entre la nota i el so
1985: Raimon canta
1987: Presències i oblit
1989: Canta Ausiàs March
1993: Integral
1993: Cançons
1995: I després de creure tant
1997: Ausiàs March / Raimon
1997: Cançons de mai
1997: Recitals al Palau
1999: Dotze cançons
1999: Les cançons d’amor
2000: Nova Integral 2000
2003: Clàssics i no
2003: Raimon-Espriu Poesia cantada
2006: Raimon a l’Olympia (1966-2006)
2011: Rellotge d’emocions

Raimon ha cantat a
ALEMANYA: 1966, 1967, 1969, 1976, 1983, 2012.
ARGENTINA: 1971, 1972.
BÈLGICA: 1965, 1967, 1978.
CUBA: 1967, 1968.
EEUU: 1966, 1970, 1983, 1984, 1995.
FRANÇA: 1964, 1966, 1967, 1968, 1969, 1970, 1972, 1973, 1974, 1975, 1977, 1978, 1979, 1980, 1982, 1988, 2006, 2010, 2012.
GRAN BRETANYA: 1997, 2012.
HOLANDA: 1967, 1976, 1980.
ITÀLIA: 1967, 1971, 1974, 2005, 2012.
JAPÓ: 1977, 1992.
LUXEMBURG: 1998, 2005, 2012.
MÈXIC: 1967, 1974, 1979.
PORTUGAL: 1998.
ROMANIA: 1975.
RÚSSIA: 2006.
SUÈCIA: 1975.
SUÏSSA: 1966, 1967, 1972, 1986.
VENEÇUELA: 1969.
XILE: 1971, 1989.
URUGUAI: 1971.

Premis
Revelación de la Crítica Española, Madrid-Barcelona, 1963.
Festival del Mediterráneo, Barcelona, 1963.
Gran Prix Francis Carco, Académie Française du Disque, París, 1967.
Long Play de Oro, Madrid, 1976.
Ciutat de Barcelona, Barcelona, 1982.
Fundació Jaume I, Barcelona, 1987.
Cartelera Turia: Contribución Musical, València, 1993.
Palmarés des Palmarés: Integral Raimon, Nouvelle Académie du Disque, París, 1994.
ACIC: Millor Espectacle de l’any 1993, Barcelona, 1994.
Premi Nacional de Música 1993, Generalitat de Catalunya, 1994.
Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes, 1995.
Medalla d’Or, Generalitat de Catalunya, 1997.
Premio Ondas, SER, Barcelona, 1997.
Premio de Honor de la Academia de las Artes y las Ciencias de la Música, Madrid, 2007.
Primer premi Liberpress Cançó, Girona, 2007.
Medalla de la Universitat de València – Estudi General, València, 2009.
Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, 2012.
Medalla de Oro del Circulo de Bellas Artes, Madrid, 2014.
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2014.

Llibres publicats
Canzoni contro, Japadre Editore, 1971, L’ Aquila (pròleg: Giuseppe Tavani).
Poemes i cançons, Editorial Ariel, 1973, Barcelona (pròleg: Manuel Sacristán).
Poemas y Canciones, Editorial Ariel, 1976, Barcelona (pròleg: Manuel Sacristán).
Les hores guanyades, Edicions 62, 1983, Barcelona.
D’aquest viure insistent, Editorial 3i4, 1986, València.
Les paraules del meu cant, Editorial Empúries, 1993, Barcelona (pròleg: Joaquim Molas).

Llibres sobre Raimon
Joan Fuster, Raimon. Biografies Populars. Editorial Alcides SA. Barcelona, 1964.
Josep Pla, Raimon com a poeta. Retrats de passaport. Vol. XVII. Obra Completa. Edicions Destino. Barcelona, 1970.
Joan Oliver, Encontre amb Raimon. Tros de paper. Ariel. Barcelona, 1970.
Eduardo Galeano, Conversaciones con Raimon. Granica Editor. Barcelona, 1977.
Joan Fuster, “Presentació” – Salvador Espriu “Raimon i les seves creacions poemàtiques” – Enric Gispert “La música de Raimon”.
Raimon. Totes Les Cançons. Belter Barcelona, 1981.
Jaume Pomar, Raimon. Ediciones Jucar. Madrid – Gijón, 1983.
Joan Fuster, Raimon. Edicions La Magrana. Barcelona, 1988 (pròleg: Josep M. Castellet).
Josep Palomero, Guia didàctica d’Ausiàs March i altres poetes (s. XV-XVI) musicats per Raimon. Editorial Laertes. Barcelona, 1990.
Antoni Batista, Raimon. La construcció d’un cant. Editorial La Magrana. Barcelona, octubre de 2005.
Antoni Batista, Raimon. La construcción de un canto. Editorial RBA Libros-SA. Barcelona, 2005.
50 anys d’al vent. Raimon a la UPV. Editorial de la Universitat Politècnica de València, 2009.
Catàleg de l’exposició “Raimon, al vent del món”. Editorial Empúries. Barcelona, 2012.

Notícies

Òmnium Cultural atorga el 46è Premi d’Honor de les Lletres C…
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Òmnium Cultural atorga el 46è Premi d’Honor de…

El jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes es renov…
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
El 25 de febrer passat la Junta Directiva d’Òmnium va acordar la renovació del jurat del…

El Premi d’Honor

Història

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes és un reconeixement a la trajectòria intel·lectual instituït per Òmnium Cultural l’any 1969. Segons les bases, “el premi és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”.

El premi, que es concedeix anualment, té una dotació econòmica de 15.000 euros i no pot ser repartit entre diferents persones ni declarar-se desert. El jurat està format per nou persones d’àmplia representativitat intel·lectual i es renova per terços cada dos anys, a proposta de la junta directiva d’Òmnium Cultural.

El lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes té lloc el mes de juny, en el transcurs d’un acte solemne al Palau de la Música Catalana de Barcelona, amb presència de persones de l’àmbit cultural, polític i social del país.

El guardó

El 1994 Òmnium Cultural va encarregar a l’escultor Ernest Altés la realització d’un guardó per lliurar-lo a la persona premiada. Aquell any, en un acte solemne al Palau de la Generalitat, es van lliurar amb caràcter retroactiu els vint-i-cinc guardons als premiats d’honor anteriors, o bé als seus hereus. Fins l’any 2005 el guardó era cada any igual: estava fet de ferro i basalt. Però el 2006, i d’acord amb la renovació de la imatge de l’entitat, es va decidir fer un nou model, tot mantenint l’esperit de l’anterior.

A partir d’aquell any el guardó té una estructura fixa de ferro, basada en les quatre barres, a la que s’hi adjunta el còdol d’algun riu dels territoris de parla catalana: el 2006 va ser del riu Segre, el 2007 del Ter, el 2008 del Llobregat, el 2009 del Francolí, el 2010 del Pamano, el 2011 de la riera de la Mussara, el 2012 de la badia de Palma i el 2013 de la platja de la Barceloneta.

Bases del Premi

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes fou instituït per Òmnium Cultural, a proposta de la seva Junta Consultiva, l’any 1969.

És atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel•lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.

Qualsevol candidat haurà de ser una figura reconeguda per alguns sectors de la cultura catalana. La seva obra ha d’haver assolit una maduresa i ha d’haver estat publicada.

Cada membre del Jurat, si presenta candidats, ha de dur a la reunió plenària en què es decideix el Premi un currículum de cada candidat amb una breu justificació escrita per la qual considera que mereix el Premi.

Aquest Premi, dotat anualment per l’associació Òmnium Cultural amb quinze mil euros, no pot ser dividit ni tampoc declarat desert.

La concessió del Premi és confiada des de bon principi a un Jurat, que és integrat per nou persones de reconegut prestigi en l’àmbit intel•lectual.

La composició del Jurat es renova per terços cada dos anys, a proposta dels membres cessants (els més antics en el Jurat) i de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural.

El veredicte és adoptat per la majoria dels membres assistents a la reunió del Jurat.

El veredicte es donarà a conèixer públicament a través dels mitjans de comunicació. L’acte de lliurament del Premi d’Honor es farà en un termini d’entre dos i tres mesos després de la seva proclamació pública.

Membres del jurat

El jurat del Premi d’Honor està integrat per nou membres que es renoven per terços cada dos anys. Vegeu la relació de persones que integren el jurat del 2014-2015:

Margarida Aritzeta i Abad (Valls, 1953)
Escriptora, Doctora en Filologia Catalana i professora de literatura a la URV

Margarida Casacuberta i Rocarols (Olot, 1964)
Doctora en Filologia Catalana, professora de literatura a la UdG

Lluís Duran i Solà (Barcelona, 1960)
Doctor en Història Contemporània

Joan Mas i Vives (Maria de la Salut, Mallorca, 1951)
Crític literari, filòleg i escriptor. Catedràtic de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB.

Ramon Pla i Arxé (Barcelona, 1943)
Doctor en Filologia Romànica, crític literari i professor de literatura de la UB

Joaquim M. Puyal i Ortiga (Barcelona, 1949)
Periodista, llicenciat en Filologia, doctor en Lingüística per la UB i membre de la secció filològica de l’IEC

Anna Sallés i Bonastre (Labruguiere, França, 1940)
Historiadora, professora jubilada d’Història Moderna i Contemporània a la UAB.

Carles Solà i Ferrando (Xàtiva, 1945)
Catedràtic de Química de la UAB i exconseller d’Universitat i Recerca de la Generalitat de Catalunya

Josep Maria Terricabras i Nogueras (Calella, 1946)
Catedràtic de Filosofia de la UdG i membre de l’Institut d’Estudis Catalans

Entra per respondre