Francesc Giner, Antonio Chover i Rafael Vidal amb l’Alcalde de Tavernes i Regidors

El Ple d’ahir dilluns 4 de novembre de Tavernes de la Valldigna va reunir els dos fills predilectes i el fill adoptiu nomenats, Antonio Chover Salom, Francesc Giner Perepérez i Rafael Vidal Madramany.

El saló de plens es va omplir amb els familiars i amics dels nomenats. L’alcalde de Tavernes, Jordi Juan, els portaveus dels grups polítics, Manuel Vidal (PP), Llum Sansaloni (Compromís-Bloc), M. Carmen Canet (PSPV) i la regidoria no adscrita, Karina Vercher, van lloar la feina i la dedicació dels tres nomenats dins dels seus camps de treball i per tota una vida contribuint a l’engrandiment de Tavernes a nivell cultural, musical i sanitari.

La proposta de nomenament com a fills predilectes d’Antonio Chover Salom i Francesc Perepérez, i com a fill adoptiu de Rafael José Antonio Vidal Madramany es va avançar al primer punt de l’ordre del dia, en atenció a l’avançada edat dels nomenats i va ser votada per unanimitat. Una placa commemorativa del nomenament va ser lliurada a cada un d’ells, que la van rebre amb emoció.

Memòria de mèrits: ANTONIO CHOVER SALOM
Antonio Chover Salom neix a Tavernes de la Valldigna el 12 de setembre de 1922 al número 23 del carrer Convent, avui anomenat, Gabriel Hernández. Des de molt xiquet va demostrar les seues aptituds per a la música.
Cap al 1934 inicia els seus estudis de solfeig i de guitarra amb l’eminent guitarrista Salvador García García Panxa verda (que, al seu torn, havia estat deixeble de Francisco Tàrrega). En plena Guerra Civil va recórrer moltes vegades a peu el trajecte Tavernes-Gandia-Tavernes per tal de rebre el mestratge de l’insigne concertista. Més avant i, a la vegada que estudia música, cursa també les assignatures de la carrera de Comerç i el Batxillerat.
Acabada la Guerra Civil, abandona els estudis de Peritatge Mercantil per a dedicar-se per complet a l’estudi de la música. És aleshores quan és admés a les classes particulars de l’eminent compositor Manuel Palau per a estudiar totes les matèries de la carrera de Composició (Harmonia, Contrapunt, Fuga, Orquestració, Tècnica de direcció d’orquestra, etc.). Simultàniament estudia al Conservatori de València on obté sempre les màximes qualificacions.
El 1945 va exercir com a crític musical a València per a la revista Ritmo. Simultàniament, el diari Las Provincias publica articles seus sobre temes musicals.

El 1947 fou premi en el Jocs Florals de València per la seua obra per a banda Danza Hispana, no debades ocupava ja aleshores el càrrec de director de la Banda de Benifairó de la Valldigna. Posteriorment també va dirigir la Banda de Càrcer i la de Sagunt.
En acabar els estudis al Conservatori, rep per unanimitat el primer premi de composició per la seua Simfonia núm. 1 per a orquestra.
El 1949 és pensionat per la Diputació Provincial de València i per la Universitat Literària per tal d’ampliar els estudis de Composició. Aquesta pensió la va guanyar per oposició amb l’obra La bella Parábola del Sembrador, poema líric per a veus i orquestra. Per aquesta època compon La aventura de los molinos de viento, basada en El Quixot.
El 1950 el mestre Palau el crida per a treballar a l’Institut Valencià de Musicologia com a becari encarregat de les missions folklòriques. L’estima i preparació de Chover per aquesta feina féu que el 1951 l’institut Alfons el Magnànim li editara el quadern Canciones, danzas y pregones de Tavernes de la Valldigna, un inici en una tasca que li permetrà, al llarg dels anys, arreplegar gairebé tot el folklore de Tavernes. Gran part d’aquest material, a hores d’ara, encara roman inèdit.
En aquest quadern, editat l’any 1951, a més de la música, escrita d’una manera molt clara, i de les anàlisis musicològiques, també hi podem trobar els comentaris i les explicacions de totes i cadascuna de les peces que s’hi inclouen, explicacions dels costums i el hàbits populars, explicacions sobre el folklore tradicional, tant dins del poble, en les festes i celebracions, com en el camp, els horts i les eres. I gràcies a aquesta arreplega avui podem gaudir de totes aquestes melodies, cançons, tocs i pregons que, d’altra manera, sense cap dubte s’haurien perdut.
Aquestes missions també li permeten de fer reculls de cançons populars del Puig de Santa Maria, Genovés, Llosa de Ranes, Barx, Xirivella, Pinet i Canet d’En Berenguer.
En 1951 ingressa, per oposició, en el cos de Directors Músics de l’Exèrcit, activitat que el farà residir durant 40 anys a la ciutat de Cadis. Allí desenvolupa la seua faceta com a pedagog, i forma moltes generacions de joves músics.
Durant els anys 60 veu com les seues obres per a guitarra són publicades i interpretades; tant és així que en aquesta època aquesta literatura serà molt apreciada a Alemanya.
El 1967 compon l’obra coral La barraca basada en la cançó popular de Tavernes del mateix nom.
Durant la dècada dels 80 inicia la seua col·laboració amb el Conservatori de Cadis, car era una persona molt volguda i reconeguda en aquesta ciutat. Prova d’açò últim és l’homenatge que el Conservatori li féu el dia 19 de maig de 1989, quan se li va imposar la medalla d’or, la màxima distinció d’aquest centre, en reconeixement als mèrits acumulats després d’una extensa carrera professional dedicada a la composició i edició de les seues obres musicals, així com a la dilatada tasca docent.
Parlarem ara de la seua obra:
En primer lloc, cal ressenyar la seua aportació al catàleg de literatura per a la guitarra amb les obres:
– Suite Cádiz, I Bahia. II Danza, III Miniatura y preludio en la noche
– Homenaje a Escocia
– Cadencias del Sur
– Minidanzas del siglo XX, núms. 1 y 2
– Salmo
– Preludio-Coral
– Preludios Cósmicos
– Suite Valenciana.
Obra inèdita per a guitarra:
– Fantasía española
– Canción lejana
– Danza valenciana
– Páginas musicales
– Malagueña
– Sevillanas
– Improvisaciones 1 y 2
– Coplas del campo
– Estudio en octavas
– Estudio en clásico
– Tema de España (a mis hermanos)
Obra per a piano:
– Corpúsculos
– Dos páginas musicales
– Tres secuencias breves sobre un mismo motivo
– Danza ingenua
– Canción de cuna
– Poemas de un valle (a mi esposa)
I. El campo
II. Danza
III. Villancicos
IV. Veraniega
Obres per a veu i cor
– La Barraca
– Misa (per a dos veus i orgue)
– Canciones españolas (per a veu i piano)
– Camino del Sol (a mis hijos) per a veu i piano
– Canción de la amapola (per a veu i piano)
– Càntic a la Vall (per a 4 veus)
– Canción de cuna
– Villancico
– La Virgen María (de Navidad), per a tres veus blanques
– A Betlem xiques, (a dos veus)
– Canta la mare, (cançó de bressol), per a veus mixtes
– Cantiña (per a quatre veus)
Literatura per a banda
– Fagina
– Olimpia
– Independencia
– Forestal
– Los clarines
Obra simfònica inèdita:
– Poema y danza. Suite sinfónica
Obra musicològica inèdita:
– Soleares. Dictades per Rafael de Jerez (Rafael Fernández García) en la Privadilla, 1953.
– Cançons populars de: Puig de Santa Maria, Genovés, Llosa de Ranes, Barx, Xirivella, Càrcer, Benifairó de la Valldigna, Pinet i Canet d’En Berenguer, 1948-1950.
– Cançons i música del meu poble, 141 cançons. Segona part de Canciones, danzas y pregones de Tabernes de Valldigna. Manuscrits de comentaris de les cançons, així com la seua música i lletra. Temàtica religiosa, festiva i del treball agrícola. Recopilades entre 1948-1950 i reelaborades en 1982 i 1983.
Obra de caràcter etnogràfic inèdita:
– Seixanta refranys, sentències, adagis i proverbis de Tavernes de la Valldigna.
Obres de caràcter didàctic inèdites:
– Tratado teórico-práctico de contrapunto
– Historia musical Edad Media. Siglos V-XV. Canto gregoriano (obra eminentemente pràctica)
– Fichas de Armonía. Snópsis

Memòria de Mèrits: Francesc Giner Perepèrez
Francesc Giner Perepérez va nàixer a Tavernes de la Valldigna, a l’antic carrer del Convent, el 7-3-1924. En casar-se amb Rosa Cucó, es traslladà a viure a Cullera, però feia freqüents visites a la vall. Des de ben jove va tindre una decidida vocació per les humanitats i es dedicà després de la Guerra Civil, en temps que no eren gens propicis, al conreu de la llengua i història del País Valencià. Això el portà, essent ben jove, a col·laborat amb el prof. Sanchis Guarner en la part valenciana del Diccionari català-valencià-balear. Participà en totes aquelles activitats culturals de la ciutat de Cullera, i fou nomenat vicepresident del Centre Cullerenc de Cultura l’any 1958. L’any següent, el 1959, i a causa de molts articles publicats sobre la ciutat de Cullera i la seua toponímia, fou nomenat cronista oficial de la ciutat de Cullera.
En les seus publicacions mai no va oblidar el seus origen vallers, i cada any publicava un article en el llibre de festes, tots ben interessants i innovadors. Profund coneixedor de la toponímia valenciana, treballà de valent en l’Onomasticon Cataloniae de J. Coromines (obra de 10 volums) fent el treball de camp a les comarques de la Ribera i la Safor, en especial dedicació a la Valldigna. Per aquest treball va rebre un homenatge de filòlegs i lexicòlegs a la Biblioteca Valenciana. Amb el Dr. Joan Coromines, catedràtic de llengües romàniques a la Universitat de Chicago, i el Dr. Joseph Gulsoy, catedràtic de la Universitat de Toronto, passejaren a peu pels indrets de la Valldigna, parlant amb la gent i fent estudis de lexicografia. Tant és així que el prof. Josep Gulsoy passava tots els estius a la platja de Cullera i seria considerat com un dels millors especialistes universals en lexicogràfica i dialectologia valenciana.
El seus estudis lingüístic i històrics el portaren a ser amic de les primeres figures en aquestes disciplines: Sanchis Guarner, Enric Valor, Joan Fuster, Martí Domínguez, Fèlix Pizqueta, V. Andrés Estelles, Josep Pla, Joan Reglà, Miquel Terradell, Fermí Cortès, etc. Quan Joan Fuster publicà l’any 1962 la seua emblemàtica obra Nosaltres els valencians, en el llibre agraïa a Francesc Giner l’ajuda i col·laboració rebudes. Fou premi de la Societat Catalana de Geografia pels seus treballs sobre toponímia (any 1963). Fou soci fundador i membre de la primera junta d’Acció Cultural del País Valencià.
En la Societat Castellonenca de Cultura publicà els següents articles:
La mare de déu del castell de Cullera: estudi històric. (Llibre)1976.
Nova documentació sobre Ausiàs March. (Article). 1983.+
El archivo histórico de la ciudad de Cullera: catálogo de pergaminos. (Article). 1989.
Cervantes y el general don Pedro Vich: los Vich de Valencia. (Article). 1990.
L’assut de la Marquesa.
Forma sempre part de certàmens literaris a la vall, els jocs florals que organitzava el Centre Cultural de la Vall. Aquells anys passaren com a pregoners pel poble: Sanchis Guarner, Martí Domínguez Barberà, Francesc Giner, Emili Beüt i Vicent Ventura. En ser nomenat l’any 1973 governador civil de València l’alcoià Oltra Moltó, es prohibiren els certàmens.
L’any 1993 l’Ajuntament de Cullera, reunit en ple, li concedí per unanimitat el títol de Fill Adoptiu de Cullera. L’any 2001 publica el llibre La mata del jonc, presentat pel seu amic Josep Mª Orts, on dóna una veritable lliçó de patriotisme i ensenya quin és el camí a seguir. L’any 2002 va rebre el Guardó d’Or que atorguen els consells comarcals de la Ribera, pel seu compromís amb la cultura, la llengua, la història i la societat valenciana i riberenca. L’any 2010 les jornades d’estudis històrics li va retre el merescut homenatge.

Memòria de Mèrits: Rafael Vidal Madramany
Rafael José Antonio Vidal Madramany, don Rafael, naix a Albaida el 24 de juliol de 1922. Estudia Farmàcia a Granada i a Madrid i fa la carrera en 4 anys (aleshores, la carrera eren 5 cursos). Es llicencià en la Complutense de Madrid l’any 1945. Ve a Tavernes l’agost de 1947 amb 25 anys. El 1948 aprova l’oposició de farmacèutic titular i tria la plaça de Tavernes de la Valldigna. Es jubila a Tavernes l’any 1987.
En tots aquests 39 anys es fa càrrec del control d’aigües per a consum de persones. Fou l’encarregat de posar en marxa la cloració de les aigües a Tavernes. Sempre ha comentat que va ser una època molt difícil, perquè la gent no acceptava la cloració i li deia que no volien colònia en l’aigua. Fins i tot va haver d’idear un aparell per a la cloració, ja que els aparells comercials costaven 50.000 pts, un dineral que no hi havia. Amb un bidó de clor, un tub i una aixeta ho va fer. També fou responsable que les fonts públiques (la de la plaça, la de la Bola, la dels Gitanos…) que s’abastien del Clot de la Font, passaren a xarxa d’aigües potables (aigües clorades).
Així mateix, i com a farmacèutic titular, feia les tasques següents:
– Control d’inspecció de forns de pa.
– Control d’inspecció de bars i cantines.
– Control d’inspecció de tendes d’ultramarins.
– Subministrament de medicaments, majoritàriament fórmules magistrals, a la beneficència municipal.
Després, a les acaballes de la seua tasca com a farmacèutic titular, hi va afegir:
– Inspecció de les piscines.
– Control de l’aigua de la mar.
Des de l’any 1947 fins al 2002 ha exercit d’especialista en anàlisi clínica. Recorda especialment el diagnosi de l’anquilosoma i la leptospira, causants d’una parasitosi que es produïa quan es treballava l’arròs a Tavernes. Ha destacat entre els residents a Tavernes per mols aspectes culturals. Ha acollit en sa casa molts estudiants i persones que han estat interessades en estudis socials i de població. Sempre ha estat disposat a ajudar. Alguns universitaris a Tavernes ho són gràcies a don Rafael.
Aficionat a la botànica, té al seu hort del Massalari un conjunt de plantes en un viver; algunes han deixat d’estar a la nostra vall. Domina àmpliament el tema i ha desenvolupat la seua labor sobre la flora de la Valldigna. Fou el primer a denunciar que amb les noves reformes del monestir de la Valldigna, en la cara nord, havien desaparegut unes plantes que únicament hi havia allí i en el monestir de Santes Creus. Quantes vegades l’hem vist a la Barraca d’Aigües Vives aparcant el seu cotxe al costat de la carretera i doblegat mirant plantes que ell coneixia i seguia la seua evolució.
Actualment, també al Massalari, hi ha un dels motors de reg per degoteig més important del nostre terme. Va ser don Rafael un dels principals promotors i fundadors de la idea d’un reg més racional amb l’aigua. Fins fa poc encara n’era el president actiu i actualment és president d’honor de la Comunitat de Regants del Pou de Raconàs. Persona raonable, conciliadora i molt positiva en tots els problemes, sempre ha deixat en el nostre camp la seua singularitat de la producció de taronges.
Don Rafael ha sigut jutge de pau des de l’1 de març de 1972 fins al 3 d’octubre de 1977. Una persona que ha resolt molts conflictes i ha sabut estar en tot moment defensant els interessos de Tavernes amb l’elegància que mereixen.

Tweet