“ La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns ”

No hi ha cap dubte que la música és un dels àmbits culturals amb ramificacions més populars i extenses. I com a tal, també és un àmbit en què la situació d’anormalitat cultural del nostre país s’ha fet més evident. La “deserció” lingüística de creadors i públic en el món musical valencià, d’una espontaneïtat poc literal, tot i ser gran no ha estat total. Ni de bon tros. La resistència inconscient dels grans i dels senzills cantaors de finals del segle XIX i principis del XX van deixar un solatge que els es forços uniformitzadors del franquisme, entre altres, no van saber desfer. La “morta viva” mantenia unes constants vitals que, a les acaballes de la dictadura, comença a escampar-se per espais i melodies d’actualitat amb no poca alegria. Després d’uns anys de produccions il·lusionants i homologables a les de qualsevol altra cultura, un temps nou d’escassetat i marginació programada ha desembocat en un esclat creatiu inesperat, vastíssim, bastit sobre una llengua com a reivindicació o com a normalitat. Un llibre ho explica amb tot de detalls i amb Claus per a entendre’n els procesos i els àxtits actuals. “La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns” és obra de Josep Vicent Frechina, escriptor, periodista i un dels crítics més reconeguts del nostre país. Ell mateix ens presentarà el llibre, en què repassa la música cantada en la nostra Llengua feta al País Valencià. La presentació es farà dijous 25 d’octubre, a les vuit i mitja de la vesprada, al Conservatori de Música d’Ontinyent. L’acte el conduirà el cantant Jesús Barranco [esdeveniment FACEBOOK]

3 Comments

ValldignaDigital

20/10/2012 at 8:17 PM

https://www.facebook.com/shares/view?id=108340165992772&ref=notif&notif_t=story_reshare#!/events/428286757220239/

"En l'adéu d'Al Tall" J. V. Frechina

25/10/2012 at 4:48 PM

En vespres del darrer diumenge d’octubre —transvasat del calendari polític a l’imaginari col·lectiu gràcies a la seua cançó—, i amb una lacònica nota de premsa que li dóna a tot plegat un regust més trist, Al Tall ens diu adéu després de vora quatre dècades de trajectòria. I resulta difícil destriar entre els sentiments d’agraïment i de desencant que la notícia ens inspira.
Tractar de bastir ara un relat articulat que pondere amb equanimitat les aportacions de la formació encapçalada per Vicent Torrent i Manolo Miralles al llarg de tot aquest temps suposa una empresa de dimensions excesives. Entre altres coses perquè la incidència social i cultural de la seua obra escapa al control dels indicadors objectius i penetra en àmbits molt diversos on hi deixa solatges insospitats. Un servidor, per exemple, no sabria explicar bona part de les seues inquietuds musicals —i per extensió culturals—sense reconéixer-se com a fill, ben orgullós i agraït, d’Al Tall i el seu discurs teòric.
Com que la seua decisiva contribució en el desvetllament de la identitat valenciana, en la recuperació de l’autoestima col·lectiva i en l’agitació de la consciència civil, ha estat sobradament subratllada, jo volguera posar una mica d’èmfasi en la seua mai suficientment ponderada proposta musical i, de manera especial, en el que ha sigut sense cap dubte la seua aportació teòrica més transcendent: allò que el mateix Vicent Torrent anomenà riproposta, que internacionalment s’ha convingut en anomenar folk revival i que, bàsicament, suposa una forma radicalment nova d’afrontar el paper que han de jugar els usos tradicionals en la societat contemporània. (continua)

Aquesta nova forma emergeix amb força, en l’àmbit musical, a principis de la dècada de 1960, un moment on les ciutats creixen acceleradament mentre reben grans contingents de població immigrada procedent de les zones rurals més o menys immediates i, simultàniament, s’accentua una imparable transferència dels usos urbans cap a aquelles mateixes zones rurals. Un fet que coincideix amb la irrupció abassegadora dels mitjans de comunicació de masses audiovisuals que canviaran de dalt a baix l’imaginari popular i assentaran les bases d’una progressiva homogeneïtzació dels referents culturals.
L’aparició del folk revival en aquest mateix moment és un de tants fenòmens que indueix el procés d’aculturació que acabem de descriure.
La rearticulació de les formes tradicionals en un discurs nou, plenament integrat en la modernitat, s’intentarà mitjançant diverses operacions: algunes de caire merament cosmètic —com la interpretació de repertori procedent de la tradició oral amb instruments pertanyents a altres àmbits expressius, especialment el pop i el rock—; i altres d’un calat conceptual molt superior, consistents en la interiorització prèvia del llenguatge de la tradició musical autòctona —els seus gèneres, les seues fòrmules melòdiques, rítmiques i harmòniques, la col·locació de la veu, l’afinació, els tempos, les tècniques instrumentals, els processos improvisatoris, la versificació…— i, a partir d’aquí, la creació de nou repertori o la recreació del vell mitjançant variacions, nous arranjaments, actualització dels textos, etc.
El folk revival va arribar a casa nostra, en un primer moment, mitjançant l’emulació del model nordamericà a càrrec del Grup de Folk de Barcelona, model que ràpidament es va estendre pel tot el territori i arribà a València de la mà de l’Equip València Folk, on trobem el germen inicial dels futurs Al Tall.
L’itinerari que va del mimetisme amb fòrmules forànies fins a la proposta de reconstrucció del cançoner popular autòcton en què acaba esdevenint Al Tall es realitza amb tanta rapidesa com naturalitat. El seu primer disc, Cançó Popular del País Valencià (1975), malgrat el seu caràcter acumulatiu i un tant dispers, elimina qualsevol mena d’al·lusió al folk i conté ja indicis suficients del seu potencial expressiu, amb èxits inapel·lables com “Cançó de la llum” i alguna primera intuïció senzillament esplèndida —especialment el tema “Per Mallorca” que apunta els trets d’un mètode de treball que en pocs anys conformarà un repertori incomparable.
Aquesta intuïció creix sensiblement amb el segon disc —Deixeu que rode la roda (1976)— que inclou la seua peça més emblemàtica, “Tio Canya”, en la qual Vicent Torrent aplica una tècnica d’escriptura de cançó que esdevindrà el seu model teòric de capçalera. Anys després anomenarà a aquest procediment riproposta, fent servir un manlleu de l’italià, idioma en el qual s’utilitza com a sinònim matisat de revival. Per una estranya confusió terminològica s’ha estés la idea que riproposta és el nom que rep el moviment de revitalització dels repertoris tradicionals a Itàlia, però això no és del tot exacte. No hi ha cap “riproposta italiana” en el sentit d’un moviment organitzat anomenat així: podríem dir que és el mateix Vicent Torrent qui bateja amb aquest nom el procediment d’escriure cançons seguint els patrons musicals i poètics de la tradició oral, procediment en el qual s’ha demostrat l’autor més important del país. “Tio Canya” és, òbviament, un dels exemples més agraciats d’aquest procediment.
A partir d’aquí, i seguint una estratègia que combinarà la recuperació de cançons tradicionals recontextualitzades amb la composició de temes nous amb sabor popular, Al Tall inicia un ambiciosa línia de treball basada en la confecció de treballs conceptuals i monogràfics; una línia que es prolonga fins al seu darrer disc i que, en el lapse de trenta anys, només es veu truncada lleument en tres ocasions: Cançons de la nostra Mediterrània (1982), enregistrat amb Maria del Mar Bonet, Xavier el Coixo (1989), i La nit (1999), treballs tots tres dotats també d’un cert nivell de conceptualització però amb un caràcter més miscel·lani que la resta.
Així, Posa vi (1978) es dedicarà a les cançons de taverna, traslladant al disc l’energia i trempera amb què despleguen els seus concerts en directe; Som de la pelitrúmpeli (1981) explorarà el repertori infantil; Xarq Al Andalús (1985), amb Muluk el Hwa, servirà per reconstruir l’imaginari andalusí valencià; Europ eu! (1994), buscarà nous territoris expressius en l’àmbit musical i abordarà les doloroses desigualtats geopolítiques amb un emotiu discurs que barreja contundència i sensibilitat; 25 anys en directe (2001) examinarà les possibilitats expressives que propicia l’acompanyament del grup amb una banda de música, tot cercant la connexió amb un univers sonor molt interioritzat al País Valencià; i Vares velles (2004) i Envit a vares (2006) es formularan com a eines d’investigació en les tècniques improvisatòries que permeten els gèneres tradicionals.
En aquest breu recorregut per l’obra discogràfica d’Al Tall, ens hem deixat a propòsit tres discos fonamentals que mereixen una menció més detallada per la seua condició de fites indiscutibles en la trajectòria artística de la banda i perquè ens permeten una anàlisi més precís de la seua evolució.
El primer d’ells és, evidentment, Quan el mal ve d’Almansa (1979), el seu treball més popular. La primera cara contenia la cantata dedicada a Almansa que eleva el concepte de riproposta a la seua màxima expressió. Tot hi encaixa: funcionalitat i estètica; intenció i resultats. “Cant de maulets”, “Processó”, “Lladres” i “Romanç de cec”, exhibeixen tanta eficàcia comunicativa, fruit del perfum popular que els amara, com profunditat expressiva gràcies al talent i la intuïció musical que hi aboca el grup.
Un talent i una intuïció que, pocs anys després, ben madurats i assaonats, es materialitzen en Tocs i Vares 1983, la seua segona obra mestra que significa, a més, un gran pas endavant en el terreny conceptual. Tocs i Vares es planteja com un projecte d’investigació sobre els mecanismes que han regit històricament la improvisació i la innovació en els repertoris populars i acaba sent un aventurat i reeixit exercici de deconstrucció dels estils musicals propis de la tradició musical valenciana: un conscienciós desmuntatge en peces —els patrons rítmics, melòdics i harmònics o modals— que després es recomponen al seu lliure arbitri generant estils nous, les vares —batejades amb noms una mica estrafolaris: havaneria aspra, calmant llarg, el 2 i 3, etc.— en una operació que, malauradament, ni creà escola ni fruí de continuïtat.
I Vergonya, cavallers, vergonya (2009), ara convertit per aquest comiat en una mena de testament discogràfic, va una mica més enllà: sense metodologia ni pressupòsits inicials, després d’anys i panys d’immersió en els llenguatges musicals tradicionals, Vicent Torrent i Manolo Miralles -ben agombolats per una formació esplèndida on destaquen les aportacions musicals de Jordi Reig- es deixen dur per l’instint. L’escriptura de les cançons ja no obeeix doncs a cap plantejament teòric prefixat i es realitza amb una llibertat creativa condicionada només per tots aquest anys d’immersió i interiorització de les formes de la tradició oral. El resultat és magnífic. Seguint el model de cantata de Quan el mal ve d’Almansa, constitueix una lectura moderna i reivindicativa de l’obra política d’un rei, Jaume I, esdevingut mite. Un rei que, per boca d’Al Tall, s’adreça a la societat actual amb una admonició implacable “Vergonya, cavallers, vergonya / féu de la llei vella, una fruita nova”.
Lleis velles que donen fruites noves. Un lema que curiosament serveix també per definir tota una vida artística. Perquè, no és això el que, musicalment, ha estat fent el grup al llarg de tots aquestos anys? No puc ni imaginar-me quant els trobarem a faltar.

ressenya [Joan Josep Isern]

26/10/2012 at 4:50 PM

es de fa una pila d’anys tinc la sort de tenir bons amics del (i al) País Valencià. Uns amics als quals, atesa la meva dèria pels afers musicals, he procurat acudir sempre que he necessitat algun consell o recomanació relacionada amb cançons, discos o intèrprets de les terres del sud.

Potser algú recordarà que fa una mica més de dos anys vaig escriure un llarg apunt (vegeu-lo aquí) sobre la meva relació amb la música que es fa al País Valencià i que remetia a altres textos que havia escrit anteriorment sobre l’assumpte en aquestes Totxanes.

Dit això, jo creia que la meva informació sobre la música feta a València era raonablement completa, però ara acabo d’adonar-me que les llacunes que arrossego són considerables, oceàniques gairebé. I tot això gràcies al llibre “La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns” … (n’hi ha més)

… de Josep Vicent Frechina, l’autor de “La caseta del plater” (vegeu-lo aquí), un dels Blocs sobre música que segueixo amb més interès.

El llibre l’acaba d’editar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i m’apresso a advertir als possibles compradors que, per aconseguir-lo, haureu de fer el mateix que he fet jo: encarregar-lo a través d’una llibreria important ja que, pel que sembla, de moment no hi ha previsions de distribuir l’enciclopèdic volum (gairebé 600 pàgines) pel Principat o les Illes.

Com no podia ser altrament, Frechina comença la feina pels orígens amb un capítol dedicat als repertoris tradicionals (cançons de treball, de festa, religioses…) i un altre al cant valencià d’estil gràcies al qual he après què és el “cant d’estil” i què són les “albaes”, un gènere que fa cinc anys vaig tenir la sort de conèixer de primera mà a Bétera i que va generar el corresponent apunt en aquestes Totxanes (vegeu-lo aquí).

Després entra en els orígens de la Nova Cançó (Raimon, Lluís Miquel, Ovidi, Els 5 Xics…), continua amb la cançó popular (Al Tall, Lluís el Sifoner, Pavesos, Paco Muñoz…) s’endinsa en la crònica del primer rock valencià (Remigi Palmero, Juli Bustamante, Pantaix…) i continua la descripció -enciclopèdica, ho repeteixo- fins a 2009.

Aquest límit temporal -lògic ja que per alguna banda l’autor havia de tallar la seva anàlisi- fa que en el detallat índex discogràfic final no hi hagi referència de treballs importants com el segon disc de Pep Gimeno “Botifarra”, “L’estiu”, d’Òscar Briz, “Andanes”, de Rafa Xambó, “Petjades” de Verdcel o el disc de Miquel Gil amb el trio de Manel Camp, que en una ampliació posterior de l’estudi és segur que mereixeran una atenció especial.

Llegint l’estudi de Frechina amb ulls -i oïdes- barcelonines (no puc fer-ho d’altra manera) he de dir que he après un munt de coses i que he conegut noves dimensions de personatges dignes de ser estudiats amb deteniment com, per exemple, el malaguanyat Toni Mestre o el (diguem-ne) polièdric Lluís el Sifoner.

No se m’escapa, però, que la veritable magnitud del llibre la copsarà la gent del País Valencià que ha conviscut dia a dia amb la realitat que retrata l’autor. Per més bona voluntat que jo hi posi la meva opinió sempre serà aproximada i incompleta. Tot i això no em resisteixo a dir que jo, per exemple, hauria parlat un pèl menys de Partaka i un pèl més de Rafa Xambó. I que hauria insistit amb els editors perquè entre els apèndixs finals del llibre hi hagués un índex onomàstic i un altre de cronològic que ara no hi són.

Ja ho he dit abans: des de la meva distància d’aficionat musical barceloní he après un munt de coses sobre la música que s’ha fet i es fa al País Valencià que desconeixia o que sabia malament o de manera parcial. I això és un motiu prou bo perquè manifesti el meu agraïment a Josep Vicent Frechina.

També m’ha servit per viure un cap de setmana monogràfic pel que fa a audició de músiques: vaig començar dissabte al matí amb “Brossa d’ahir”, de Pep Laguarda & Tapineria, després vaig continuar amb l’Ovidi recitant Salvat-Papasseit i Verdcel cantant Raimon per acabar el diumenge amb l’esplèndid “Cambrers”, de Juli Bustamante, i un tríptic de categoria: “Humitat relativa”, “Línia de foc” i “Sense comentaris” del gran Remigi Palmero.

Un cap de setmana perfectament aprofitat, com hi ha món!

ValldignaDigital
20/10/2012 at 8:17 PM

https://www.facebook.com/shares/view?id=108340165992772&ref=notif&notif_t=story_reshare#!/events/428286757220239/

Entra per respondre
"En l'adéu d'Al Tall" J. V. Frechina
25/10/2012 at 4:48 PM

En vespres del darrer diumenge d’octubre —transvasat del calendari polític a l’imaginari col·lectiu gràcies a la seua cançó—, i amb una lacònica nota de premsa que li dóna a tot plegat un regust més trist, Al Tall ens diu adéu després de vora quatre dècades de trajectòria. I resulta difícil destriar entre els sentiments d’agraïment i de desencant que la notícia ens inspira.
Tractar de bastir ara un relat articulat que pondere amb equanimitat les aportacions de la formació encapçalada per Vicent Torrent i Manolo Miralles al llarg de tot aquest temps suposa una empresa de dimensions excesives. Entre altres coses perquè la incidència social i cultural de la seua obra escapa al control dels indicadors objectius i penetra en àmbits molt diversos on hi deixa solatges insospitats. Un servidor, per exemple, no sabria explicar bona part de les seues inquietuds musicals —i per extensió culturals—sense reconéixer-se com a fill, ben orgullós i agraït, d’Al Tall i el seu discurs teòric.
Com que la seua decisiva contribució en el desvetllament de la identitat valenciana, en la recuperació de l’autoestima col·lectiva i en l’agitació de la consciència civil, ha estat sobradament subratllada, jo volguera posar una mica d’èmfasi en la seua mai suficientment ponderada proposta musical i, de manera especial, en el que ha sigut sense cap dubte la seua aportació teòrica més transcendent: allò que el mateix Vicent Torrent anomenà riproposta, que internacionalment s’ha convingut en anomenar folk revival i que, bàsicament, suposa una forma radicalment nova d’afrontar el paper que han de jugar els usos tradicionals en la societat contemporània. (continua)

Aquesta nova forma emergeix amb força, en l’àmbit musical, a principis de la dècada de 1960, un moment on les ciutats creixen acceleradament mentre reben grans contingents de població immigrada procedent de les zones rurals més o menys immediates i, simultàniament, s’accentua una imparable transferència dels usos urbans cap a aquelles mateixes zones rurals. Un fet que coincideix amb la irrupció abassegadora dels mitjans de comunicació de masses audiovisuals que canviaran de dalt a baix l’imaginari popular i assentaran les bases d’una progressiva homogeneïtzació dels referents culturals.
L’aparició del folk revival en aquest mateix moment és un de tants fenòmens que indueix el procés d’aculturació que acabem de descriure.
La rearticulació de les formes tradicionals en un discurs nou, plenament integrat en la modernitat, s’intentarà mitjançant diverses operacions: algunes de caire merament cosmètic —com la interpretació de repertori procedent de la tradició oral amb instruments pertanyents a altres àmbits expressius, especialment el pop i el rock—; i altres d’un calat conceptual molt superior, consistents en la interiorització prèvia del llenguatge de la tradició musical autòctona —els seus gèneres, les seues fòrmules melòdiques, rítmiques i harmòniques, la col·locació de la veu, l’afinació, els tempos, les tècniques instrumentals, els processos improvisatoris, la versificació…— i, a partir d’aquí, la creació de nou repertori o la recreació del vell mitjançant variacions, nous arranjaments, actualització dels textos, etc.
El folk revival va arribar a casa nostra, en un primer moment, mitjançant l’emulació del model nordamericà a càrrec del Grup de Folk de Barcelona, model que ràpidament es va estendre pel tot el territori i arribà a València de la mà de l’Equip València Folk, on trobem el germen inicial dels futurs Al Tall.
L’itinerari que va del mimetisme amb fòrmules forànies fins a la proposta de reconstrucció del cançoner popular autòcton en què acaba esdevenint Al Tall es realitza amb tanta rapidesa com naturalitat. El seu primer disc, Cançó Popular del País Valencià (1975), malgrat el seu caràcter acumulatiu i un tant dispers, elimina qualsevol mena d’al·lusió al folk i conté ja indicis suficients del seu potencial expressiu, amb èxits inapel·lables com “Cançó de la llum” i alguna primera intuïció senzillament esplèndida —especialment el tema “Per Mallorca” que apunta els trets d’un mètode de treball que en pocs anys conformarà un repertori incomparable.
Aquesta intuïció creix sensiblement amb el segon disc —Deixeu que rode la roda (1976)— que inclou la seua peça més emblemàtica, “Tio Canya”, en la qual Vicent Torrent aplica una tècnica d’escriptura de cançó que esdevindrà el seu model teòric de capçalera. Anys després anomenarà a aquest procediment riproposta, fent servir un manlleu de l’italià, idioma en el qual s’utilitza com a sinònim matisat de revival. Per una estranya confusió terminològica s’ha estés la idea que riproposta és el nom que rep el moviment de revitalització dels repertoris tradicionals a Itàlia, però això no és del tot exacte. No hi ha cap “riproposta italiana” en el sentit d’un moviment organitzat anomenat així: podríem dir que és el mateix Vicent Torrent qui bateja amb aquest nom el procediment d’escriure cançons seguint els patrons musicals i poètics de la tradició oral, procediment en el qual s’ha demostrat l’autor més important del país. “Tio Canya” és, òbviament, un dels exemples més agraciats d’aquest procediment.
A partir d’aquí, i seguint una estratègia que combinarà la recuperació de cançons tradicionals recontextualitzades amb la composició de temes nous amb sabor popular, Al Tall inicia un ambiciosa línia de treball basada en la confecció de treballs conceptuals i monogràfics; una línia que es prolonga fins al seu darrer disc i que, en el lapse de trenta anys, només es veu truncada lleument en tres ocasions: Cançons de la nostra Mediterrània (1982), enregistrat amb Maria del Mar Bonet, Xavier el Coixo (1989), i La nit (1999), treballs tots tres dotats també d’un cert nivell de conceptualització però amb un caràcter més miscel·lani que la resta.
Així, Posa vi (1978) es dedicarà a les cançons de taverna, traslladant al disc l’energia i trempera amb què despleguen els seus concerts en directe; Som de la pelitrúmpeli (1981) explorarà el repertori infantil; Xarq Al Andalús (1985), amb Muluk el Hwa, servirà per reconstruir l’imaginari andalusí valencià; Europ eu! (1994), buscarà nous territoris expressius en l’àmbit musical i abordarà les doloroses desigualtats geopolítiques amb un emotiu discurs que barreja contundència i sensibilitat; 25 anys en directe (2001) examinarà les possibilitats expressives que propicia l’acompanyament del grup amb una banda de música, tot cercant la connexió amb un univers sonor molt interioritzat al País Valencià; i Vares velles (2004) i Envit a vares (2006) es formularan com a eines d’investigació en les tècniques improvisatòries que permeten els gèneres tradicionals.
En aquest breu recorregut per l’obra discogràfica d’Al Tall, ens hem deixat a propòsit tres discos fonamentals que mereixen una menció més detallada per la seua condició de fites indiscutibles en la trajectòria artística de la banda i perquè ens permeten una anàlisi més precís de la seua evolució.
El primer d’ells és, evidentment, Quan el mal ve d’Almansa (1979), el seu treball més popular. La primera cara contenia la cantata dedicada a Almansa que eleva el concepte de riproposta a la seua màxima expressió. Tot hi encaixa: funcionalitat i estètica; intenció i resultats. “Cant de maulets”, “Processó”, “Lladres” i “Romanç de cec”, exhibeixen tanta eficàcia comunicativa, fruit del perfum popular que els amara, com profunditat expressiva gràcies al talent i la intuïció musical que hi aboca el grup.
Un talent i una intuïció que, pocs anys després, ben madurats i assaonats, es materialitzen en Tocs i Vares 1983, la seua segona obra mestra que significa, a més, un gran pas endavant en el terreny conceptual. Tocs i Vares es planteja com un projecte d’investigació sobre els mecanismes que han regit històricament la improvisació i la innovació en els repertoris populars i acaba sent un aventurat i reeixit exercici de deconstrucció dels estils musicals propis de la tradició musical valenciana: un conscienciós desmuntatge en peces —els patrons rítmics, melòdics i harmònics o modals— que després es recomponen al seu lliure arbitri generant estils nous, les vares —batejades amb noms una mica estrafolaris: havaneria aspra, calmant llarg, el 2 i 3, etc.— en una operació que, malauradament, ni creà escola ni fruí de continuïtat.
I Vergonya, cavallers, vergonya (2009), ara convertit per aquest comiat en una mena de testament discogràfic, va una mica més enllà: sense metodologia ni pressupòsits inicials, després d’anys i panys d’immersió en els llenguatges musicals tradicionals, Vicent Torrent i Manolo Miralles -ben agombolats per una formació esplèndida on destaquen les aportacions musicals de Jordi Reig- es deixen dur per l’instint. L’escriptura de les cançons ja no obeeix doncs a cap plantejament teòric prefixat i es realitza amb una llibertat creativa condicionada només per tots aquest anys d’immersió i interiorització de les formes de la tradició oral. El resultat és magnífic. Seguint el model de cantata de Quan el mal ve d’Almansa, constitueix una lectura moderna i reivindicativa de l’obra política d’un rei, Jaume I, esdevingut mite. Un rei que, per boca d’Al Tall, s’adreça a la societat actual amb una admonició implacable “Vergonya, cavallers, vergonya / féu de la llei vella, una fruita nova”.
Lleis velles que donen fruites noves. Un lema que curiosament serveix també per definir tota una vida artística. Perquè, no és això el que, musicalment, ha estat fent el grup al llarg de tots aquestos anys? No puc ni imaginar-me quant els trobarem a faltar.

Entra per respondre
ressenya [Joan Josep Isern]
26/10/2012 at 4:50 PM

es de fa una pila d’anys tinc la sort de tenir bons amics del (i al) País Valencià. Uns amics als quals, atesa la meva dèria pels afers musicals, he procurat acudir sempre que he necessitat algun consell o recomanació relacionada amb cançons, discos o intèrprets de les terres del sud.

Potser algú recordarà que fa una mica més de dos anys vaig escriure un llarg apunt (vegeu-lo aquí) sobre la meva relació amb la música que es fa al País Valencià i que remetia a altres textos que havia escrit anteriorment sobre l’assumpte en aquestes Totxanes.

Dit això, jo creia que la meva informació sobre la música feta a València era raonablement completa, però ara acabo d’adonar-me que les llacunes que arrossego són considerables, oceàniques gairebé. I tot això gràcies al llibre “La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns” … (n’hi ha més)

… de Josep Vicent Frechina, l’autor de “La caseta del plater” (vegeu-lo aquí), un dels Blocs sobre música que segueixo amb més interès.

El llibre l’acaba d’editar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i m’apresso a advertir als possibles compradors que, per aconseguir-lo, haureu de fer el mateix que he fet jo: encarregar-lo a través d’una llibreria important ja que, pel que sembla, de moment no hi ha previsions de distribuir l’enciclopèdic volum (gairebé 600 pàgines) pel Principat o les Illes.

Com no podia ser altrament, Frechina comença la feina pels orígens amb un capítol dedicat als repertoris tradicionals (cançons de treball, de festa, religioses…) i un altre al cant valencià d’estil gràcies al qual he après què és el “cant d’estil” i què són les “albaes”, un gènere que fa cinc anys vaig tenir la sort de conèixer de primera mà a Bétera i que va generar el corresponent apunt en aquestes Totxanes (vegeu-lo aquí).

Després entra en els orígens de la Nova Cançó (Raimon, Lluís Miquel, Ovidi, Els 5 Xics…), continua amb la cançó popular (Al Tall, Lluís el Sifoner, Pavesos, Paco Muñoz…) s’endinsa en la crònica del primer rock valencià (Remigi Palmero, Juli Bustamante, Pantaix…) i continua la descripció -enciclopèdica, ho repeteixo- fins a 2009.

Aquest límit temporal -lògic ja que per alguna banda l’autor havia de tallar la seva anàlisi- fa que en el detallat índex discogràfic final no hi hagi referència de treballs importants com el segon disc de Pep Gimeno “Botifarra”, “L’estiu”, d’Òscar Briz, “Andanes”, de Rafa Xambó, “Petjades” de Verdcel o el disc de Miquel Gil amb el trio de Manel Camp, que en una ampliació posterior de l’estudi és segur que mereixeran una atenció especial.

Llegint l’estudi de Frechina amb ulls -i oïdes- barcelonines (no puc fer-ho d’altra manera) he de dir que he après un munt de coses i que he conegut noves dimensions de personatges dignes de ser estudiats amb deteniment com, per exemple, el malaguanyat Toni Mestre o el (diguem-ne) polièdric Lluís el Sifoner.

No se m’escapa, però, que la veritable magnitud del llibre la copsarà la gent del País Valencià que ha conviscut dia a dia amb la realitat que retrata l’autor. Per més bona voluntat que jo hi posi la meva opinió sempre serà aproximada i incompleta. Tot i això no em resisteixo a dir que jo, per exemple, hauria parlat un pèl menys de Partaka i un pèl més de Rafa Xambó. I que hauria insistit amb els editors perquè entre els apèndixs finals del llibre hi hagués un índex onomàstic i un altre de cronològic que ara no hi són.

Ja ho he dit abans: des de la meva distància d’aficionat musical barceloní he après un munt de coses sobre la música que s’ha fet i es fa al País Valencià que desconeixia o que sabia malament o de manera parcial. I això és un motiu prou bo perquè manifesti el meu agraïment a Josep Vicent Frechina.

També m’ha servit per viure un cap de setmana monogràfic pel que fa a audició de músiques: vaig començar dissabte al matí amb “Brossa d’ahir”, de Pep Laguarda & Tapineria, després vaig continuar amb l’Ovidi recitant Salvat-Papasseit i Verdcel cantant Raimon per acabar el diumenge amb l’esplèndid “Cambrers”, de Juli Bustamante, i un tríptic de categoria: “Humitat relativa”, “Línia de foc” i “Sense comentaris” del gran Remigi Palmero.

Un cap de setmana perfectament aprofitat, com hi ha món!

Entra per respondre