Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d’estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l’herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços.Un llençol per oblidar (Viena, 2003, premi Betúlia)
Barcelona i València han celebrat fa uns dies dos sentits homenatges dedicats a la memòria de Salvador Iborra, el poeta valencià assassinat el passat 29 de setembre al carrer Palma de Sant Just de Barcelona. Poetes i amics s’han reunit amb l’objectiu de mantenir viu el seu llegat literari. El veïnat del barri de Sant Just de Ciutat Vella planteja un gran homenatge de la Ciutat previst per la pròxima primavera on la poesia i la música hi seran les protagonistes.
Iborra, llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, s’havia traslladat a Barcelona per estudiar un màster en literatura, art i pensament a la Universitat Pompeu Fabra, mentre exercia de professor interí de secundària. El poeta havia publicat tres llibres, tots ells premiats amb diferents guardons: Un llençol per embrutar (premi Betúlia, 2003), Les entranyes del foc (premi Domènec Perramon, 2005) i Els cossos oblidats (premi Jaume Bru i Vidal, 2009) . A hores d’ara sols aquest darrer és pot trobar a les llibreries i per això diferents companys i amics ja demanen la reedició de l’obra completa.
Des del seu bloc personal “La ruta desconeguda” [http://salvadoriborra.blogspot.com] l’autor publicava tot tipus d’acurats articles que hui romanen a la xarxa deixant palés la categoria intel·lectual i cultural del poeta.
* font: http://laccent.cat
* foto: Plaça de Sant Just de Barcelona
Valldigna Digital » arxiu » HOMENATGE a SALVADOR IBORRA
01/05/2012 at 3:36 PM★ El juicio a los presuntos asesinos del poeta Salvador Iborra será en febrero [EUROPA PRESS]
19/10/2013 at 1:40 AMBARCELONA/VALENCIA, 28 Sep. (EUROPA PRESS) –
El juicio contra los presuntos asesinos del poeta valenciano Salvador Iborra, de cuya muerte se cumplen dos años este domingo, empezará con jurado popular el 21 de febrero en la Audiencia de Barcelona, han informado a Europa Press fuentes judiciales.
Murió apuñalado durante una pelea en el Barrio Gótico de Barcelona, presuntamente por los inquilinos del primer piso del edificio donde vivía, después de que éstos hubieran robado la bicicleta de un amigo.
Según han explicado las mismas fuentes, el fiscal ha pedido 15 años de cárcel para cada imputado por un delito de homicidio, y la acusación particular pide 15 y 18 años respectivamente por asesinato, mientras que las defensas quieren la libre absolución.
En declaraciones a Europa Press, la familia del escritor, que ejercerá de acusación particular, ha considerado una “barbaridad” la lentitud de la justicia por la tardanza en fijar juicio, y ha lamentado que estén teniendo que asumir el coste económico de su acusación, cuando los imputados no.
Su hermana, Rosa Iborra, también ha criticado que los dos sospechosos estén en libertad provisional y sin fianza desde abril de 2012 –cuando salieron de la cárcel de Quatre Camins de Granollers (Barcelona)– porque las pruebas de ADN resultaron negativas y no se hallaron suficientes indicios de criminalidad.
Para ella, que la prueba no fuera positiva no es motivo para dejarlos en libertad, ya que ambos imputados –marroquíes, entonces de 18 y 19 años– hubieran sido “muy burros” si no se hubiesen cambiado la ropa, lavado el cuerpo y deshecho del cuchillo después de presuntamente apuñalar al poeta, autor de varias obras, como ‘Un llençol per embrutar’ (2003), ‘Les entranyes del foc’ (2005) y ‘Els cossos oblidats’ (2009).
“El sufrimiento que esto provoca a la familia es innecesario, mientras que ellos están en la calle disfrutando de sus libertades como ciudadanos inocentes”, ha lamentado, y teme que no se presenten al juicio.
Ha añadido que la familia espera una “condena por indicios”, es decir, que les condenen pese a la falta de pruebas concluyentes y la inexistencia de testigos directos que lo vieran.
LE ATACARON DOS
Iborra fue apuñalado presuntamente por inquilinos del edificio donde vivía después de que éstos robaran la bicicleta de un amigo, tras lo cual la víctima telefoneó a emergencias y dijo que sospechaba que los ladrones habían sido esos inquilinos, con quienes ya había tenido problemas, según explicaron fuentes judiciales.
Cuando Iborra volvía a casa después de acompañar a su amigo a la plaza Sant Jaume de Barcelona y prestarle dinero para coger un taxi, se enzarzó en una pelea con un hombre que llevaba una bicicleta –recoge el atestado policial–, y luego llegó otra persona que presuntamente le clavó un cuchillo.
Según fuentes judiciales, cuando los sanitarios llegaron hacia las 6.30, el poeta estaba muy grave, con una herida sobre una oreja y dos cortes más: uno bajo las costillas y otro en el lateral del torso, lo que le provocó la muerte antes de ser trasladado al hospital.
Leer más: El juicio a los presuntos asesinos del poeta Salvador Iborra hace dos años será en febrero http://www.europapress.es/comunitat-valenciana/noticia-juicio-presuntos-asesinos-poeta-salvador-iborra-hace-dos-anos-sera-febrero-20130928103951.html#AqZ1frgKik5dv5Pw
{ARA.CAT} EL POETA DE LA MORT ABSURDA [SÍLVIA BARROSO] Aquesta setmana ha fet tres anys que va ser assassinat Salvador Iborra i el TSJC està revisant la condemna pel crim
02/10/2014 at 5:27 PMEL POETA DE LA MORT ABSURDA
Aquesta setmana ha fet tres anys que va ser assassinat Salvador Iborra i el TSJC està revisant la condemna pel crim, un apunyalament per una bici. Aquesta és la història del cas i del poeta
per SÍLVIA BARROSO
EL CRIM
Mitja hora abans de morir apunyalat al mig del carrer, Salvador Iborra se sentia culpable. Havia convençut un amic de fer l’última copa a casa seva i, mentre la feien, havien robat la bicicleta del convidat. Ell estava convençut que els lladres eren els nois que ocupaven il·legalment el pis de sota. Feia setmanes que se’n malfiava, però tot i així havia aconsellat al seu amic que deixés la bicicleta a l’entrada de l’edifici estret i fosc del carrer estret i fosc on vivia, al Barri Gòtic de Barcelona. I ara l’amic s’havia quedat sense transport per tornar a casa. Havien buscat la bici pel carrer. Havien picat a la porta dels sospitosos. Havien trucat als Mossos. Res havia funcionat. O sigui que van anar fins a la plaça Sant Jaume i li va donar 20 euros perquè agafés un taxi. Eren dos quarts de sis de la matinada i “se’n sentia responsable”, diria l’endemà l’amic als investigadors que intentaven reconstruir els fets.
La cantonada del carrer Cometa amb Palma de Sant Just, on va morir apunyalat Salvador Iborra / Foto: Francesc Melcion
A les 6.20 del matí els Mossos van rebre una trucada que alertava d’una persona estesa sobre un bassal de sang a la cantonada del carrer Cometa amb Palma de Sant Just. Era Iborra. Ningú sap omplir el buit d’informació que hi ha entre el minut en què va acomiadar l’amic a la parada de taxis i el moment en què alguns veïns van sentir-lo discutint per la bicicleta amb dos individus que van acabar clavant-li un ganivet entre les costelles: mentre un el subjectava, l’altre el va apunyalar. ¿Com va arribar a l’enfrontament físic amb els ocupants del pis de sota, als quals atribuïa un robatori que el feia sentir impotent? En el primer intent de demanar-los explicacions, quan hi havia anat amb l’amo de la bicicleta, no li havien obert la porta. Després, en canvi, havien acabat cara a cara. Quan va arribar la policia, la porta del pis d’Iborra estava oberta, però ell era al carrer. El pis dels presumptes atacants tenia els llums encesos, però no hi havia ningú a dins. Qui havia anat a buscar qui? Què havia passat? No se sabrà mai.
“UN POETA MEDIEVAL DEL SEGLE XXI”
Els poetes ja no moren abans dels 40 anys. Excepte Salvador Iborra, que va morir quan en tenia 33, el 29 de setembre del 2011, mentre els serveis d’emergències intentaven reanimar-lo. El 15 de setembre, quan faltaran dues setmanes per al tercer aniversari d’aquella matinada, l’advocat d’ofici del jove condemnat pel crim -Saoudi Mardi, que va fugir abans que l’enviessin a complir sentència-, reclamarà al Tribunal Superior de Justícia que revisi el cas perquè el seu client sigui absolt. Serà un estrany epíleg de l’obra inacabada que va ser la vida “d’un poeta medieval del segle XXI”, com el defineix el seu amic Sebastià Bennasar, un escriptor mallorquí que el va conèixer en una de les seves voltes pel món i pels Països Catalans. Al capdavall, encara que va ser més aviat del compte, “va morir com havia viscut, fidel a ell mateix, buscant aquella bici, indignant-se per una injustícia, deixant diners que no li sobraven”, diu Antonio Adsuar, amic de l’adolescència.
Tothom parlarà més o menys bé de nosaltres quan hàgim mort. Almenys això esperem. Però no tenim la passió garantida. Ell, sí. Continuen els homenatges i tothom el recorda amb paraules enfebrades i tremolors de veu.
MASSALAVÉS I CALLOSA DE SEGURA
Salvador Iborra va néixer el 9 de juliol del 1978 a València, on s’havien instal·lat els seus pares, Salvador i Maria Rosa, originaris de la Ribera i de la Marina i desplaçats a la ciutat durant els anys setanta. Tot i que va viure a la capital fins als 10 anys, la seva trajectòria vital de nen i adolescent té dos enclavaments més que són fonamentals: el poble de la família del pare, Massalavés -a la Ribera Alta, a prop d’Alzira- , i Callosa de Segura -Baix Segura-, on la família es va traslladar a finals dels 80 per la feina de la mare, que és infermera. A Massalavés, el poble “xicotet” on passava les vacances “amb els iaios”, hi va conèixer la “cosineta” Neus Dauder: una de les dues dones, juntament amb la seva germana Rosa, que li feien de pal de paller. Amb elles compartia els alts i baixos que tenia amb les altres dones, de les quals s’enamorava amb facilitat. “No era un Casanova, com pensa molta gent. S’enamorava a fons, patia molt. A cada ciutat hi havia una dona important per a ell”, assegura Rosa Iborra. La cosina Neus i l’amic Antonio -ell, de Callosa- parlen d’un amor especial, més especial que la resta, que no va acabar bé i que va deixar moltes llàgrimes i molts versos. Com que vetllen per la seva intimitat com si encara hi fos -o potser més, precisament perquè no hi és-, és difícil saber si parlen de la mateixa noia sense burxar més del compte. I tant és. La qüestió és que aquests desamors el tornaven especialment “productiu”. “Quan estava així escrivia molt i necessitava compartir-ho. Se’t podia presentar a casa en plena nit, xop de pluja, amb un plec de papers, i tenir-te desperta parlant, bevent i fumant durant hores”, recorda la Neus. “Era com si sortís de la poesia trobadoresca”, afegeix la cosina, fent el mateix paral·lelisme que Sebastià Bennasar sense que ni tan sols n’hagin parlat. Si Massalavés va ser l’escenari dels estius de la infància, a Callosa es va convertir en adolescent. La Rosa el recorda reivindicant la llengua catalana en aquell poble castellanoparlant: “Callosa és a prop de Múrcia. Allà no hi havia la línia [d’ensenyament en català] a l’institut i va ser el primer de demanar classes en valencià. Li van portar una mestra de llengua i literatura catalana”. El moment àlgid d’aquell combat va ser quan es va presentar a un concurs literari i una professora va voler impedir que el premiessin perquè havia escrit en català. Antonio Adsuar, castellanoparlant i íntim d’Iborra, vol que aquestes històries s’administrin bé: “Defensava els Països Catalans però no era un talibà”. Li sap greu que, després del crim, la premsa de Barcelona el presentés, només, com un poeta valencià independentista. “Era molt més que això. Tenia uns principis sòlids en tot, justícia, lleialtat. I s’entregava als altres. Massa. De seguida es considerava amic teu i molts no el corresponien”. Al marge d’aquesta discussió, per l’amic de Callosa no hi ha cap dubte: Iborra era, més que cap altra cosa, escriptor. “Escriure era la seva vida”.
L’ÚLTIMA NIT
Iborra tenia molta facilitat per socialitzar-se. Li interessava la gent. I la gent ho notava i es deixava seduir. La seva última nit va ser així. Va ser al bar Thales, un clàssic del Gòtic, i va xerrar amb el cambrer, el Javier, que ja coneixia d’altres nits. A l’hora de tancar el local, a les tres, va convèncer el noi de fer l’última copa a casa seva. Van ficar la bici del cambrer al portal. Van pujar al pis. Van fer la copa. Li va explicar que escrivia i que preparava un llibre nou i n’hi va regalar un de ja publicat, amb dedicatòria. Quan el Javier va baixar, la bicicleta no hi era. Al cap d’una hora, mentre el cambrer era en un taxi, els lladres de la bici mataven Iborra. Dos anys i mig després, el Javier no va anar a declarar al judici pel crim: no l’havien trobat. Només queda, en un racó del sumari, la declaració que va fer durant les primeres hores de la investigació de la mort del seu amic de les nits del Thales.
ZAKARIA I ‘EL RUBIO’, l’absolt i el fugitiu
Es diuen Zakaria Yuste -de nacionalitat espanyola- i Saoudi Mardi -marroquí-. Es movien en la marginalitat, havien estat en centres semioberts per a menors amb problemes, consumien drogues, no tenien feina. I van ser detinguts hores després del crim de Salvador Iborra com a sospitosos de l’apunyalament. A Mardi -conegut com el rubio perquè té els cabells clars i la pell més blanca que altres marroquins- ja l’havien identificat els primers mossos que van acudir al lloc del crim mentre acordonaven la zona. El noi es va acostar diverses vegades a la cantonada (a la imatge) on hi havia el cadàver, a pocs metres del número 12 de Palma de Sant Just, on vivien els presumptes atacants i la víctima. Un agent li va preguntar què volia. Ell va dir que era veí de la zona i que només tenia curiositat. El van deixar marxar perquè encara no sospitaven d’ell. Hores després, quan els testimonis ja assenyalaven els nois que vivien d’okupes al principal 1a, es va detenir Mardi. Zakaria va ser localitzat l’endemà al pis dels sospitosos. Havia trencat el precinte policial i era dins, dormint, begut i drogat. L’apartament estava ple d’objectes robats. L’últim robatori havia tingut lloc la mateixa nit del crim. Mai es va poder demostrar la implicació de Zakaria Yuste en el crim. Els testimonis no havien vist bé la cara dels agressors i només Mardi va quedar atrapat perquè tenia sang de la víctima a les sabates. Quan un tribunal popular ja l’havia declarat culpable, la magistrada que presidia el judici, Ana Ingelmo, va mantenir Mardi en llibertat provisional mentre redactava la sentència. La fiscalia i l’advocat dels Iborra, Joan Josep Monner, no hi estaven d’acord. I, com temien, Mardi va fugir abans que es dictessin els dotze anys de presó corresponents. Tot i que és en parador desconegut, la defensa encara intenta que l’absolguin al·legant que es va tacar les sabates de sang de la víctima quan va passar per allà amb el poeta ja mort. La policia diu que és impossible, que s’havia acordonat la zona. La vista pel recurs presentat es va fer el 15 de setembre i ara tres magistrats del Tribunal de Justícia de Catalunya (TSJC) estudien el cas per decidir si revoquen la sentència. Si ho fan, poden absoldre Saoudi Mardi, directament, o bé ordenar repetir el judici.
http://s1.ara.cat/interactius/iborra/