Em demanen quin és el meu parer al voltant de la polèmica sorgida a Tavernes arran de la tornada de la vella tradició dels bous, vaquetes o animals remugants amb banyes al carrer, i com que des de ben menudet em van ensenyar a ser un xiquet cregut i obedient, hi diré la meua. Pareix ser que algunes persones volen saber-ne la meua opinió després d’haver publicat jo un article criticant la represa de les “corridas de toros” a la ciutat de Gandia. Primer que res diré que en principi estic en contra de qualsevol espectacle on es facen servir animals per a diversió del públic, i si no fóra perquè em podrien titllar d’exagerat, diria que és una indecènciaprofitar-nos de la nostra superioritat d’éssers racionals per a utilitzar-los com a mer divertiment.  Aqueixa és la meua opinió, tan vàlida o no, com la de qualsevol. Dit això, afegiré que, de tota manera, no trobe comparable aquesta vella tradició, tan nostrada i mediterrània, a la dels toros hispànics. En la primera, la cosa sembla que consisteix o consistia en què els mascles de la tribu o la vila –generalment joves– havien de demostrar voluntàriament a la comunitat, en la qual vivien, la seua valentia i virilitat en exposar-se sense protecció davant les banyes d’un bou o una vaca, és a dir, davant d’una bèstia ferotge que amenaçava simbòlicament la seguretat d’aquell grup humà. La finalitat era ben clara: només els més forts i valents podien defensar la tribu; i de passada (això per descomptat), endur-se al llit les millors i més fèrtils femelles. En les “corridas de toros”, però, la cosa em pareix ben diferent. Ací l’objectiu final és sempre la mort, sacrifici o assassinat (trieu el mot que més us agrade) del bou brau. El torero no és com en els nostres bous un vilatà o un simple i anònim membre del poble, sinó un heroi, un déu o ésser semidiví que amb la mort de la bèstia temuda demostrarà al món la seua superioritat. O dit de manera més bròfega, que té més daixons que ningú. Vet aquí, segons el que dic, les principals diferències de les dues tradicions. El torero, mitjançant l’astúcia i l’habilitat, mata un animal que tot i perillós no deixa de ser innocent. El seu art, o les seues males arts –si volem parlar amb propietat–, acaben dominant i vencent un animal superior en força; i, en canvi, en els nostres bous, la gent exposa la seua vida davant d’animals que, probablement, s’han enfrontat ja a la gentada en dotzenes d’ocasions; la qual cosa els converteix en bèsties veritablement perilloses. Sabem que un toro de lídia és un animal realment perillós, però també sabem massa bé que centenars d’ells són sacrificats tots els anys en les places. Quants toreros, en canvi, hi moren? Quant als nostres bous, què voleu que us diga? És una tradició arcaica, antiga, obsoleta, fins a cert punt també salvatge… però almenys no s’hi maten animals i sembla que la gent no vol que desaparega. És per a bé i per a mal una festa popular i, fins a cert punt, romànticament atàvica. I almenys ara no serà un negoci de particulars. No seré jo qui la defense, però si em donen a triar… Sico Fons –

Tweet