Els pegolins actuen hui en un concert dins la programació de les festes de Tavernes de la Valldigna junt als grups Panoràmix i Metall i So al Camp del Vergeret.
La Gossa Sorda va néixer de part lent i dolorós a primeries de l’any 99 (primer concert) i no se li coneixen altres vicis que no siguen els de festejar amb l’ska, el punk, el reggae i altres ritmes rebels. A partir de l’any 97 un grup de joves de Pego, farts de fumar porros i mirar-se les cares decideixen fer alguna cosa de profit, la músic bakalao ho inundava tot en aquell moment per la comarca de La Marina. Cap a l’any 2002 Dimas Portes marxa del grup i es substituït per Arnau Giménez. En 2003 trauen el seu primer treball seriós anomenat “Vigila”, en el qual es trobava la cançó Senyor Pirotècnic, amb la qual van guanyar el Premi Esclat 2003, organitzat per maulets i la revista Enderrock. Aquest premi els va permetre tocar al festival Rebrot d’aquell any. Van muntar un bus desde Pego i van marxar cap a Berga, era el primer festival que feien i el primer cop que pujaven a Catalunya. Vigila va tindre molt bona acollida per part de la gent i el calendari de concerts se’ls va multiplicar. Per aquelles dates Jordi Oltra va deixar el grup, passant la Gossa a tindre només un guitarra i entraven Alexandre Seguí i Eduard Torrens (ex-VOTL), dolçaina i percussió respectivament. El 2006 trauen Garrotades, segon treball del grup de Pego produït també per Jaume Faraig, S’incorporava al grup Joan Marc Pérez (ex-Desgavell) i es deixava sentir la veu de Seguí com un dels matisos que més reconeguts del grup, Grans immobiliàries i polítics sense escrupols havien declarat la guerra al País Valencià i la Gossa responia amb Garrotades. Amb Garrotades van fer 90 concerts en un any i mig i van passar a ser un dels grups habituals en els festivals més importants de Catalunya i el País Valencià. Tocaven per primera volta a Euskal Herria i Castella.
Valldigna » Blog Archive » Carta oberta a l’Alcalde Jordi Juan
30/08/2011 at 1:42 AMProgramació
09/09/2011 at 8:54 PMhttp://www.laveu.es/pdf/programafestestavernes2011.pdf
Opinió/LA COTORRA DE LA VALL: "La primavera de Tavernes" (Sico Fons)
19/09/2011 at 3:44 PMA voltes la conjuntura social i política d’una societat fa que en determinats i molt especials moments un canvi polític facilite l’esclat o eclosió (bonica paraula) de la llibertat, la cultura i les ganes de viure. O potser és a l’inrevés i és aquesta ebullició precisament la que facilita el canvi polític.
Siga com siga, però, és com si de sobte un reguitzell de circumstàncies s’aplegaren totes en la mateixa direcció per a permetre que, de colp i volta, un poble despertara i obrira els ulls a la llibertat, al progrés, a les arts, a la poesia i a la vida. Ho hem vist a través de la història en diferents llocs de la geografia mundial. És com si un frenesí col·lectiu s’apoderara de tota una comunitat per a canviar i millorar el statu quo dominant fins al moment. Desempalleguem-nos de les teranyines de l’ancien régim, cremem en una foguera les andròmines velles per tal que torne a eixir el sol i puguem respirar una mica d’aire fresc.
La secta jueva dels cristians no va nàixer i prosperar sota aquestes circumstàncies? Els esclaus de l’Imperi Romà feren seua la nova fe a canvi de promeses de llibertat i una vida millor més enllà de… la mort (!). I què fou també la “revolució” dels càtars o albigesos nascuda envers el segle X, sinó el resultat d’una voluntat de canviar i millorar el cristianisme?
Però no cal anar tan lluny en la història. Recordem també, i canviant d’època i circumstàncies, el que va succeir durant la II República Espanyola. La monarquia –obsoleta, anacrònica i més rància que una taronja a l’estiu– fou abolida democràticament i el nou règim republicà propicià tan gran esclat de vitalitat que l’estat espanyol entrà ràpidament en una nova era d’esplendor i vitalitat culturals amb un intent fervorós per alfabetitzar tota la massa de gent que no sabien fer ni la o amb un canut i on l’anomenada generació del 27 –amb inoblidables noms com García Lorca, Luis Cernuda o Jorge Guillen– deixaren el nivell de la literatura espanyola fins a altures inabastables. També els escriptors en la nostra llengua hi aportaren el seu gra de sorra amb noms vinculats a l’època tan imprescindibles com Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba, J.V. Foix, Sanchis Guarner, Carles Salvador i molts altres que foren més coneguts després de la guerra.
I tornant a canviar d’època i lloc geogràfic, no seria gens aventurat afirmar que l’arribada a la presidència de John Fitgerald Kennedy el 1961 propicià tot el que vingué durant els anys seixantes, com la lluita pels drets dels negres i d’altres minories i el moviment hippie.
També durant aquesta anys la política reformista i aperturista del president de l’antiga república de Txecoslovàquia Alexander Dubcek encetà el que fou conegut com “Socialisme amb rostre humà”, és a dir la “Primavera de Praga”. Això fins que els tancs soviètics s’encarregaren d’acabar amb aquest intent de liberalització política.
I canviant novament de lloc i època, resulta fàcil relacionar l’anomenada “movida madrileña” amb l’elecció, com a batlle d’aquesta ciutat, del socialista Enrique Tierno Galván, que animà i fins i tot donà suport a tot aquest moviment juvenil i contracultural que es va estendre per gran part de l’estat espanyol durant els anys 80.
Ara fixem-nos una mica en Tavernes. Les comparances, ja ho sabem, són odioses –sobretot si semblen desproporcionades– però nosaltres estem convençuts que el comportament i els costums humans es repeteixen en petita o gran escala en tots els nivells de les societats.
Així doncs, tenim que gràcies al resultat de les darreres eleccions municipals s’hi ha produït un canvi polític notable que ha dut al poder a un tripartit format per grups més o menys d’esquerres. Que existeix una voluntat política (és la nostra impressió) de renovament cultural de la nostra petita societat i que el poble –o part del poble– sembla disposat, després de molts anys d’hibernació, a assumir nous reptes i anhels. I per si tot això fóra poc, estem immersos en una crisis econòmica de grans dimensions. Ho tenim tot al nostre favor si pensem que la història, sota determinades circumstàncies socials, es repeteix fins a cert punt.
Dit tot açò, no seria estrany pensar que estiguérem iniciant una petita i casolana revolució cultural que podríem anomenar la “Primavera de Tavernes”. Potser acabem d’entrar en una nova, i no sabem encara si llarga era on la cultura, les arts, les ciències, el teatre, la poesia, la literatura, la música i l’amor a la nostra terra i llengua assoliran una importància i fervor cabdals en la nostra població. ¿Us imagineu un Tavernes amb biblioteques, llibreries, festivals de teatre i música, esdeveniments muntanyencs i certàmens literaris? I on la gent demane i exigesca coneixements, cultura i felicitat sense rancors ni odis? És a dir, un Tavernes on regne tot allò que la dreta política sol ignorar, silenciar o fins i tot perseguir i censurar?
Doncs això ara, volem somniar, és possible que ocórrega; però com que els canvis en política solen ser tan aleatoris i ràpids com el temps en primavera, us aconsellem que aprofiteu aquest moment històric tan sublim abans que no tornen els tancs hivernals de la foscor. Almenys ho podreu contar als vostres fills i néts. Visca la Primavera de Tavernes!
Sico Fons