11 Comments

• 

  { #100anysdeValor} * blogs participants en l'Homenatge en Xarxa a Enric Valor [INDEXACIÓ]

  22/08/2011 at 12:00 AM

  http://ht.ly/69523

  Entra per respondre
• 

  { #100anysdeValor} ENRIC VALOR - Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

  22/08/2011 at 12:01 AM

  http://www.escriptors.cat/autors/valore

  Entra per respondre
• 

  { #100anysdeValor} Bloc del Centenari

  22/08/2011 at 12:11 AM

  http://enricvalor100.wordpress.com

  Entra per respondre
• 

  { #100anysdeValor} Enric Valor: «El meu ha estat un desesperat amor per la llengua» [EL TEMPS/NACIÓ DIGITAL]

  22/08/2011 at 1:18 AM

  El 22 d’agost del 1911, fa cent anys, va nàixer a Castalla (l’Alcoià) Enric Valor i Vives, l’extraordinari narrador valencià que faltà el 13 de gener del 2000 a la ciutat de València.

  El maig del 1987 fou guardonat per l’obra i pel compromís cívic amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Era el quart valencià que rebia el màxim guardó de la literatura catalana, després de Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.

  Amb aquest motiu, i a sa casa del cap i casal, el periodista de TVE Alfons Llorenç li va gravar unes breus declaracions per televisió. La resta d’aquella llarga conversa sobre la seua vida, els seus pensaments, la seua ideologia i la seua obra, l’ofereix íntegrament El Temps amb motiu del centenari del seu naixement.

  “La meua vida ha estat difícil, bastant accidentada, no gaire, bastant només. Però no la canviaria per una altra, que, potser, podria ser pitjor. Però la meua vocació literària ha estat tan gran que he pogut anar realitzant-la entre penalitats, disgustos, dificultats i desastres, i això també és viure. El meu ha estat un desesperat amor per la llengua i l’ofici d’escriure, una gran passió, que m’ha permès traure temps d’hores de dormir i sobreposar-me a tot”. Major, prop dels vuitanta anys, manifestava, però, una gran placidesa davant la fi: “Veig que s’acosta la mort molt tranquil, serè: l’altra vida que prometen allà tan lluny no em preocupa; qui m’haja portat ací ja s’apanyarà. Ho dic sincerament: tinc una certa confiança. Amb tot i malgrat tot ací he tastat felicitat, a mida humana”.

  En tot el seu caminar atzarós, sempre hi hagué un segur agafall, el punt del començament i del seu constant retorn. Era a Castalla (l’Alcoià), on fa un segle nasqué, on va rebre les primeres i més fondes referències, que mai no perdé; era el melic del seu món, era el tot. Per això, proclamava ufanós: “Sóc un escriptor amb poble. Castalla és per a mi la formació primera i profunda, que no es perd en tota la vida. No és que sigui l’univers, però allí el vaig conèixer, és on vaig obrir els ulls per primera vegada, i, això, sempre ho recordes”. Ho deia amb contundència aquell dia de maig del 1987, instants després de conèixer que se li havia atorgat el màxim guardó de les lletres catalanes. I, des de sa casa de la ciutat de València, em recordava i em volia reconstruir, pam a pam, el seu petit país: “La meua foia de Castalla és rodona i envoltada de muntanyes i, damunt, és plena de foietes, com la foia Caterina, la foia Falsa, la foia Roja –la que surt a Sense la terra promesa– i l’alt de la Favanella, el coll de l’Aigüeta Amarga, que t’encamina cap a Alcoi i té 999 metres –home, per un metre ho haurien pogut arrodonir!– i allà hi ha quatre classes de pins, el blanc, el rojal, el pinyoner i el silvestre, quatre!, més les alzines, més alguna teixera… Un bosc preciós, que he tret a moltes rondalles. He volgut ficar el meu paisatge a les meues obres perquè era una forma de nacionalitzar la narrativa feta per mi, perquè ningú no l’havia literaturalitzat i perquè, així, puc compartir l’estima, la satisfacció i la sensació de plaer que em produeix. De vegades, caminant, l’emoció no em deixava seguir, davant d’una perspectiva tan bonica. A Castalla, la mar és una línia bastant pròxima i la Manxa es veu com una ratlla blava en la llunyania; està prop, però no és la meua pàtria, la vertadera Espanya comença a Almansa, allò és un altre món. La natura, a més, em fa saber que córrec una aventura immensa, la d’ésser en un punt de la galàxia on no saps per què has aparegut ni per què vius, però que cal estimar-lo i conèixer-lo”.

  Reconeixia que l’admiració per la natura i el cosmos el feien “un agnòstic panteista”. Afirmava que li venia de família. El pare, benestant i culte, havia estudiat filosofia a Barcelona i es retirà al camp per conrear-hi la vinya i elaborar-hi vi, enmig de llargues lectures en una vasta biblioteca, però es va arruïnar (“eren senyorets de poble sense un duro”, sentenciava Valor). Son pare era krausista, amic de Giner de los Ríos, i, en aquest sentit, reconeixia que les idees de la Institució Lliure d’Ensenyança l’havien afectat i havien penetrat a les seues produccions: “El meu déu és el de les galàxies”, afirmava, “i sé que damunt de mi hi ha l’univers, i dins de mi, una llei moral, que no acabe de comprendre qui me l’ha posada”.

  Enric Valor havia heretat del coneixement del món clàssic unes certes tendències cap al pitagorisme: el nombre, la norma, l’equilibri, la lògica que posseeix la gramàtica, els moviments justos dels astres, la matemàtica interna de la música foren delers seus. “Les novel·les”, em deia, “les escric a base de música; em posa a to, en marxa. Coincidesc amb Fuster, que contava que, sense El Messies, no hauria escrit ni la dècima part del que ha fet. Una volta, a Alacant, en sentir per una finestra el Clar de Lluna, vaig haver d’aturar-me fins que s’acabà, malgrat la pressa que portava”.

  “El meu poble em va mostrar la meua nació”

  Quan Valor evocava la seua Castalla de quan era petit, tenia la impressió d’haver viscut en un altre temps, al segle XVI: “Una llengua tan clàssica, tan ben parlada; uns costums tant anacrònics. Es respirava un clima feudal, no hi havia masades, sinó heretats –per cert, saps que la terra es compta per “hores” i “jornals”, exactament el mateix sistema de mesures que la ciutat de Barcelona, mira si la cansalada és de pollastre!, les fanecades van des de Tarragona a la canal d’Alcoi–. Hem heretat l’esperit de la vella Catalunya. No ho veus a la nostra comarca, que som sòlids, ferms, que tenim el mateix temperament que la gent dels Pirineus? Ara diuen que som impurs, som aproximadament tan purs com un poble qualsevol”.

  I la religiositat era tan ingènua, tan profunda –després, a la II República va ser, però, el poble que més comunistes tenia– que semblava que quan moria algú veien l’ànima com se’n pujava al cel. Ara bé, els cristians es portaven tan malament com sempre; o és que la seua moral no arribava a fer-los bons o és que no hi ha ningú que els puga fer bons”.

  Entre aquelles grisors, no obstant, la seua vila li va mostrar també quina era la seua nació, per això no vacil·la a l’hora de delimitar el seu marc nacional: “On parlen la llengua que parla Castalla és la meua nació, és on trobe ma casa i nissaga. Quan era petit no podia entendre que a Elda pogueren dir-se ‘valencians’, perquè parlaven castellà. Ara, no acabe tampoc d’entendre que autodenominen ‘valencians’ els qui no estimen la nostra llengua, perquè els valencians estem fabricats en aqueix idioma. Els nostres pares feren l’amor i ens engendraren en català. En el meu cas, tot el que he amat i estime està dins d’aquesta llengua. Si es perd, es perd la nacionalitat”. El preocupava la desafecció de molts valencians a la llengua i el futur: “tot i que mai no he estat pessimista, ara tinc algun temor perquè hi ha peces mestres, com el nostre joc de pronoms, que comencen a tremolar. A més hui dia les forces contràries a la nostra llengua són tan fabuloses que poden arribar a destruir-la. Ja sé que costa molt destruir una llengua, però també s’ha de fer molt més del que es fa per aconseguir la recuperació total de l’idioma”.

  La passió pel poble i per Europa. Entre totes les passions, una en destacava: el poble i el poble del seu poble, ‘poble’ en el doble sentit grec d’ethnos i demos. Era contundent i reincident a l’hora de delimitar el seu marc nacional: “On parlen la meu llengua és la meua nació. Sempre ho he vist claríssim. El nacionalisme em preocupa des de ben petit. L’ambient de ma casa i el de Castalla hi eren molt favorables: mon pare tenia un amor molt gran a l’idioma i ens ensenyava rudimentàriament el català, i, al poble, el treballador parlava català, la classe mitjana, també, els senyorets el parlaven i l’estimaven. Érem nacionals, no nacionalistes. I, a més, vull una vida nacional plena. L’autodeterminació, la independència, sí!, sóc federalista!. Els homes i els pobles tenen dret a ser lliures. Bé, tenim una nació, però què fem amb ella? Jo sí que sé que vull l’autodeterminació perquè és la cosa més justa, i, si pot ser, vull la independència perquè és la vida nacional completa. No es tracta de menystenir les persones i els països que ens envolten, sinó d’afirmar-nos en la personalitat, sense menysprear ningú. De vegades em fa por pensar que, si demà tinguéssim la independència i hi hagués un sector que no sabés què fer amb eixa gran llibertat, ho podria desgavellar tot”.

  “Per això, cal crear consciència de poble, un poble ignorant no pot autodeterminar-se, cal ensenyar què fer amb la llibertat. A la naturalesa no hi ha bots, tot és gradual. Els salts, en la història i en la política, solen ser desordenadors, perillosos i desgavelladors. Cal fortificar la personalitat pròpia i no com una cosa antagònica i violenta envers altres països veïns, sinó com una afirmació amorosa de les nostres coses. Si continuem lluitant i lluiten els qui vindran darrere de mi arribarem a restaurar i a guanyar la nació i a bastir una societat justa. Jo tinc confiança: els pobles duren molt, més del que es pensa. És cert que, ara, els qui intenten desfer-nos són molt grans i molt forts i el pitjor és que tracten de destruir-nos sense saber el mal que fan i el que es fan ells mateixos. I no ho saben, encara no ho saben. Aquesta convicció i el creure que un poble que posa jous a un altre, ell mai no és lliure tampoc i ni tan sols poble, em fan pensar en una Europa ben diferent de ens estan parlant i fent, una Europa des d’Irlanda als Urals, sense més fronteres que les divisions naturals i ètniques, construïda per pobles lliures, uns estats units i lliures d’Europa. No tenim una altra solució que uns estats units d’Europa. Tot Europa ha participat de la mateixa civilització cristiana i hi ha una unitat bàsica per damunt de les diferències ètniques o culturals. No, no vull l’Europa dels blocs i dels mercats, ni vull imperialismes –l’imperialisme al si d’Europa sempre ha estat un fracàs, fins i tot el de Carlemany, a qui tan agraïts estem i a qui tant devem–. No vull pobles dins d’altres per imposició. Espere una Europa de pobles i nacions lliures, reconeguts en ells mateixos i respectuosos amb els altres, uns estats units i lliures d’Europa, però no l’Europa unida dels estats actuals”.

  Valor mantingué tota la vida una fidelitat constant a les seues idees polítiques. En temps de la II República, descobrí el comunisme: “Aquells homes anaven de veres al bou. A les meues novel·les ho dic: els capitalistes toregen els socialistes, però als altres els temen”. I ja sempre va mantenir l’anhel d’una societat més justa i igualitària: “El comunisme per a mi ha estat sempre un ideal tan gran… conforme em faig més vell, crec que em torne més comunista. No trobe altra finestreta per a la humanitat…Veig que els cristians no han fet la seua revolució i fins i tot recentment han fet tres guerres espantoses i, per altra banda, els socialistes nacionalitzen per vendre-ho més barat als capitalistes. Per a mi el comunisme és una il·lusió molt gran: veure si entre tots podem millorar tantes coses tan horroroses. Almenys evitar les diferències tan immenses que fan que l’estat més ric del món puga tenir seixanta milions de pobres i marginats. Voldria ajudar a crear una societat més justa, on les persones pel fet de nàixer ja siguen persones i estiguen tranquil·les, que han de tenir cultura, que no han de quedar-se sense treball ni morir-se de fam. És molt difícil el comunisme, com s’ha vist. És clar que té defectes i que s’ha de modificar, però és cert que no hi ha cap llei moral que garantesca la licitud que un home treballe per a un altre”.

  “Jo, més que nacionalista, sóc nacional”. Durant la guerra civil la seua avançada ideologia va poder aplicar-la a Castalla, fundant i dirigint una “col·lectivitat”. Confessava: “Els diners a mi no m’han interessat mai, i quan em vaig quedar sense terres i sense béns –en la vida no he sabut manar faena a algú– vaig sentir un alliberament: ‘ja no tenim res, ara, treballarem’, vaig dir-me”.

  La dictadura li va portar tots els “mals tan grans que en gestes escrits són”, com diria Ausiàs Marc, i és que “és difícil acostumar-se a ser un vençut”, en paraules de Valor, “acoquina moltíssim, però vaig treure forces de dins, no sé d’on, i de seguida em vaig plantejar per on començar. Jo només volia que el País funcionés. He fet classes de català a un delegat governatiu, però amb dues setmanes de verbs irregulars vaig espantar el policia. I, quan vaig estar a la presó, també hi feia classes i, damunt, preparàrem l’aparició de la revista Gorg i la fundació d’un partit comunista, molt nacional, molt antistalinista, molt humanista. Sempre he tingut molt d’optimisme perquè els pobles i les idees duren molt, i crec que si també lluiten els qui vénen darrere arribarem a guanyar una societat justa i a restaurar la nació”.

  L’amor a la llengua: salvar l’idioma

  Un gran amor al llarg de tota sa vida ha estat la llengua catalana. La llengua fou la seua vida i la seua nació. Raó per la qual, en patir la persecució desfermada i genocida de la tirania franquista, Enric Valor s’imposà salvar l’idioma, com fora. I, ja sempre acudí on la llengua el necessitava, i en un país i una època amb urgències tan peremptòries, calgué, primer, defensar i socórrer l’idioma i, després, conrear-lo. Donà classes de català a Lo Rat Penat, escrigué llibres d’ensenyament, exercí de gramàtic:“era un gramàtic rígid, després vaig ser més transigent. Sóc perfeccionista, i m’agrada la precisió”.

  El propi escriptor castallut es veié afectat, “condicionat, i molt” per la repressió. A més, lamentava amargament: “sense la dictadura, hauria escrit ja més de trenta novel·les. Les tinc molt pensades i preparades, i la vida no em concedirà temps per a enllestir-les. Em feren passar deu anys esperant que aprovaren la primera novel·la. Volien que suprimís un adulteri, i vaig haver de cedir-hi, en amenaçar-me l’editor a fondre els mil quilos de plom en què estava picada”. De fet, Valor, en contra dels crítics, sempre considera la seua literaturització de les Rondalles valencianes com un treball menor, un exercici, un pretext per fer literatura: “Les trobava amb la pell i l’os, recollia un, o dos folis i, en literaturitzar-les, me n’eixien cinquanta. Jo volia fer literatura. Només literatura, no etnografia Des dels deu anys ja volia ser escriptor, i en feia temptatives. Sempre he tingut ganes de novel·lar la meua contemporaneïtat. Però ells no volien novel·les en català, perquè això dóna maduresa i serietat a la llengua”.

  “L’escriptor ha de tenir un compromís”

  Enric Valor fou un home de compromisos i fidelitats, de passions i amors, però sobretot un escriptor amb referències de poble i amb poble: “L’escriptor ha de tenir un compromís o un altre i, de fet, sempre el té”.

  La seua narrativa era, segons ell, “semiautobiogràfica” i es podia inscriure en una espècie de “neonaturalisme”. “És on em porta el meu sentit de la predeterminació, però Zola se’n passava”. Pensava que havia de “predominar l’estètica, l’interès narratiu, ara, cal un fons que intente millorar la teua societat. En les meues novel·les sempre existeix una voluntat de millorar la humanitat, sense forçar-ho. La ideologia, les idees i les actituds ètiques han d’estar soterrades, han de ser, si vols, un subproducte en la literatura. És el lector qui ha fer la troballa. Jo conte amb sinceritat, no vull caure en maniqueismes. Desitge que m’entenga el meu poble i que s’ensenye tastant bellesa, mitjançant un bon llenguatge. Si aconseguesc bellesa que les persones sàpien que la llengua és important i que, amb ella, es poden fer coses formoses. La meua visió patriòtico-pedagògica no s’ha separat mai del gust per un llenguatge ric ni del voler assolir un cert valor literari. Jo no sóc un novel·lista castellà, que no té reivindicacions nacionals a atendre amb urgència. Però, això tampoc no ho utilitze de justificació, ni em fa renunciar a cap exigència estètica. Quan escric, ho tinc present i lluite molt: ho revise, ho millore, sóc un perfeccionista. La novel·la m’abstrau i veig com els personatges s’aparten i n’estime i n’odie i lluite per no jutjar ni condemnar. El gust de novel·lar i al mateix temps que la narració tinga valor literari. Són passions de diferents orígens que se m’apleguen en una de sola”.

  Per tot això el ser escriptor ho portava molt bé, sense vanitat: “Sé que el record de mi desapareixerà i el de la meua obra també, encara que duràs cinc-cents o mil anys; l’eternitat, que és tan immensa, se’l menjarà. L’única cosa gran és l’univers i la grandesa més gran de la persona és saber que s’és, que es viu. Que s’existeix i s’està en un punt de la galàxia. El més fabulós miracle és que passe tot el que passa cada dia. Sé que damunt de mi està l’univers i dins de mi una llei moral que no acabe de comprendre qui me l’ha posada”.

  Però, després de tot, Valor, em digué: “Saps, de vegades, pense que no té importància el que he fet. Però continue. És una força que porte dins. A voltes, pense que només tinc clar que no m’importa que l’Himàlaia tinga vuit mil vuit-cents metres, ja ho sé!; però l’Aitana, amb mil cinc-cents vuitanta metres, és la meua serra mare”. I qui sap si Enric Valor no li professava un amor edípic.

  El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans

  Entra per respondre
• 

  { #100anysdeValor} ENRIC VALOR - RondallaNet

  22/08/2011 at 3:14 AM

  Aquest dilluns 22 d’agost se celebra el centenari de naixement d’Enric Valor, un dels valencians més iŀlustres i que més van donar exemple en la defensa de la llengua i cultura catalanes.

  Per tal de commemorar els 100 anys del seu naixement, els diferents territoris dels Països Catalans fa més d’un any que organitzen tot tipus d’activitats relacionades amb la vida i trajectòria del lingüista.

  Enric Valor (Castalla, l’Alcoià, 22 d’agost del 1911 – València, 13 de gener del 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista, va fer un dels més importants treballs de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i fou un dels principals promotors de la estandardització i normativització del català al País Valencià.

  Lingüista i rondallista

  Valor recopilà 36 rondalles de la tradició oral valenciana i les transformà en literatura escrita en equilibri entre la normativa i la recerca dialectal, fixant expressions. Com a lexicògraf es guanyà un lloc de privilegi entre els fabristes més respectats i tingué un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d’altres. De l’obra narrativa cal situar al capdamunt el “Cicle de Cassana”, integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991).

  Rebé el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) entre d’altres; i fou investit Doctor Honoris Causa per les Universitats de València, de les Illes Balears, Politècnica de València, de Castelló i d’Alacant.

  Dins de la seua obra lingüística destaca el seu impuls en l’ús de les normes fabrianes al setmanari El Tio Cuc d’Alacant. Va ser col·laborador a la realització del Diccionari català-valencià-balear, dirigit per Francesc de Borja Moll, subministrant lèxic del valencià meridional. Amb Carles Salvador i Sanchis i Guarner, va ser un del grans propulsors de la normativització del català al País Valencià, difonent la gramàtica de Pompeu Fabra i posant ordre en l’ampla dialectalització de la conjugació verbal del País Valencià i que és encara un referent per a la normativa actual dels verbs valencians.

  La seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on recopila i dóna caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes. Altres obres d’estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970).

  Homenatge a la xarxa

  Per homenatjar Valor, s’ha organitzat a la xarxa una iniciativa que, a proposta del bloc Un entre tants, proposa que aquest dilluns la xarxa homenatgi Valor. Així, insta els internautes a fer servir l’etiqueta a Twitter #100anysdeValor i a escriure apunts sobre la figura del rondallista i lingüista. A més, des del Blog de Lletres es posen a disposició imatges i bàners per fer difusió de la campanya.

  Un homenatge, diu el bloc, “per recordar el mestre, per reivindicar-lo, per narrar-lo, per dibuixar-lo, per recórrer-ne l’obra i l’estima per la llengua i el país; per pensar-lo i per compartir amb el món i més enllà el nostre Valor, el que cada un dels membres de la comunitat lingüística catalana que fem blog atresorem, hem llegit i ens estimem”.

  Homenatge territori a territori

  Però el centenari de naixement de l’important estudiós de la llengua fa mesos que es commemora a molts municipis dels Països Catalans. Un bloc especialment creat per l’efemèride agrupa totes les activitats que s’organitzen en homenatge a Valor.

  El proper 26 d’agost la seva població natal, Castalla (Alcoià) li retrà homenatge amb un esdeveniment on hi actuaran el grup de teatre i música Vol de Núvol i la formació local Pellikana, que presenta el seu nou disc “Titelles”.

  Un Correllengua en homenatge a Valor

  Enric Valor va morir el 13 de gener de l’any 2000. En el desè aniversari de la seva mort, l’any passat, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) li va dedicar un Correllengua. “Enric Valor va ser per a tots nosaltres, fins l’últim dia de la seua vida, un exemple ferm de defensa “del nostre valencià, del català de tots”, com tant li agradava dir”, deia l’entitat. “Un exemple de defensa constant i incansable en tots els àmbits i en tots els moments de la vida”. Soci de l’entitat, Valor solia llegir públicament els manifestos dels primers Correllengua que ell va ajudar a impulsar i consolidar.

  Valor des d’una “normalitat coartada”

  L’escirptor Toni Cucarella explicà sobre Valor: “Enric Valor escriu en català: una llengua perseguida encara a les hores d’ara. A banda de les particularitats que impediren que haguera pogut dedicat-se a l’exercici estricte de la literatura, Valor va haver de posar-se, com tants altres, a “tapar forats”. És la tragèdia dels nostres escriptors, la tragèdia d’una llengua i d’una cultura que ha viscut sempre en un estat d’anormalitat tan greu que ha determinat l’abast restringit dels nostres intel·lectuals més universals. Hauríem de situar, doncs, l’obra d’Enric Valor en el nivell que li correspon, més enllà dels imponderables històrics, del caràcter restrictiu d’escriure en una llengua perseguida -abans i ara- i l’arduïtat de presentar-nos al món des d’una normalitat coartada i, per tant, ben bé impossible”.

  Entra per respondre
• 

  { #100anysdeValor} Enric Valor, novel·lista - TONI CUCARELLA

  22/08/2011 at 8:30 AM

  Aquest article el vaig escriure pocs mesos després de la mort d’Enric Valor, però no he pogut aclarir on el vaig publicar.

  Enric Valor, novel·lista

  En aquests mesos posteriors a la mort d’Enric Valor s’ha lloat a bastament, sovint a l’engròs, com s’escau en la lloança post morten, la seua obra literària. Aquest és un (mal) costum propi de les nostres latituds polítiques. La glòria de l’escriptor en català acostuma a ser gairebé sempre efímera i de cos present. Com un acte de falsa contrició per la contumaç invisibilitat a què és condemnada la literatura catalana al País Valencià. Caldrà entendre que el reconeixement públic arriba, doncs, més per edat que no per mèrits; més encara: per edat “innòcua”.

  Tocant a l’obra d’Enric Valor, la majoria dels qui n’han parlat, o escrit, han posat l’èmfasi en les seues rondalles, sens dubte el seu treball més popular. Tanmateix, fet alfarràs de tot plegat, m’ha fet l’efecte que són pocs els qui han llegit com cal la seua aportació a la república de les lletres. I tinc aquesta sospita justament per l’excessiva referència a aquesta faceta diguem-ne menor de les rondalles, com també a la seua contribució normativitzadora. Unes coses per altres, em dóna peu a deduir una plausible ignorància pel que fa al coneixement –la lectura– de les seues obres majors.

  Fins i tot, caldrà “denunciar” la intenció de folcloritzar l’abast literari de l’obra d’Enric Valor, en la mesura que la sobrevaloració de les rondalles està ocultant l’altra literatura seua, justament la que l’ha convertit en la figura literària que és, si més no per als escriptors que el considerem, d’una manera o altra, un referent particular. De fet, a la vista del caire que han tingut moltes de les manifestacions d’homenatge, és fàcil caure en l’error –o en la trampa– de creure que Enric Valor va ser folclorista. I no hauríem de col.laborar a fer créixer aquest equívoc: Enric Valor era NOVEL·LISTA, i fora romanços.

  La idea de l’emigrant i L’ambició d’Aleix han estat esmentades de tant en tant a l’hora de mirar de demostrar que hom l’ha llegit. Fins i tot, s’hi afig, de manera més esparsa, grosso modo, la trilogia del Cicle de Cassana, de la qual se’n fa l’enumeració per títols –Sense la terra promesa, Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó– però que, en la majoria dels casos, potser ha reomplit fins ara, lenitivament, algun prestatge més o menys ornamental del menjador o la saleta d’estar.

  Si la mort d’un escriptor ha de deixar només un rastre d’esqueles i un grapat d’elegies circumstancials, ni tan sols aquesta efímera vindicació haurà servit per a obligar-nos a conèixer-lo com caldria.

  Tot escriptor té una obra que és la seua herència principal, l’aportació particular que permetrà que el seu nom i la seua escriptura assolesquen la categoria més perdurable. En Enric Valor aquesta obra és, al meu parer, Sense la terra promesa, primera entrega d’aqueixa trilogia cabdal tan voluminosa i esmentada com poc i malament llegida. Sense la terra promesa va ser escrita a finals dels anys setanta. Enric Valor era aleshores un home d’edat que havia bastit la seua obra literària partint de refer rondalles populars i amb un novel.la -L’ambició d’Aleix– que en el moment de la seua publicació, i per raons purament polítiques (de censura), va passar amb més pena que glòria. La influència literària d’Enric Valor en el moment emergent de les lletres valencianes dels anys setanta, tot seguit de la mort del dictador, va ser més aïnes escassa. Hem de lamentar que aquesta novel.la extraordinària que és Sense la terra promesa no l’haguera poguda escriure trenta anys abans, quan tocava que Enric Valor estiguera costat per costat amb els seus coetanis italians Pratoloni, Pavese o Moravia. Possiblement, si haguérem tingut aquesta sort, la fisonomia de la literatura valenciana actual haguera estat ben diferent.

  Tanmateix, a diferència dels italians, que s’alliberaren de la llosa feixista l’any 1945, a l’estat Espanyol aquesta llosa, granítica i feixuga, s’allargassaria durant trenta anys més. Tan llarga condemna impediria a Enric Valor dedicar-se amb una mínima normalitat a perfilar el seu ofici d’escriure.

  Amb tot, no trau a cap de res lamentar-se d’allò que ha anat com ha anat i no com haguérem volgut que anara. Siga com siga, i amb tots els desastrosos avatars que coartaren els nostres escriptors de posguerra, Enric Valor encara ha pogut deixar-nos un tast excel·lent de la seua cuina literària. Com a escriptor, vull reivindicar la seua literatura més ambiciosa: si voleu saber quina és la categoria extraordinària de la literatura d’Enric Valor cal llegir Sense la terra promesa. Aleshores, els qui han caigut en el parany de creure que Enric Valor fou un folclorista que literaturitzava rondalles populars, s’adonaran que és un dels grans escriptors de la literatura catalana del segle XX. El més important escriptor valencià del segle XX. I que la literatura en català al País Valencià existeix malgrat la invisivilitat a què la sotmeten, que crea i creix per continuar l’actitud tenaç de l’escriptor de Castalla.

  Entra per respondre
• 

  { #100anysdeValor} Un siglo completo de Enric Valor [LEVANTE-EMV]

  22/08/2011 at 11:02 AM

  Fieles “valorians” celebran hoy los cien años del nacimiento del autor de Castalla con una subida al amanecer al Alt
  de Guisop y una “concentración” cibernética Las iniciativas ciudadanas contrastan con la ausencia de actos oficiales

  ALFONS GARCIA VALENCIA
  22 de agosto de 1911. En el mundo era noticia una huelga de ferroviarios en Liverpool que paralizaba los transportes en Reino Unido. En un pequeño rincón del Mediterráneo llamado Castalla nacía Enric Valor i Vives, a eso de las 13.30 horas. A una hora más temprana, cien años después, un grupo de fieles valorians subirá hoy al Alt de Guisop -entre Petrer y Castalla- para ver salir el sol y leer unos textos del escritor y gramático, figura clave en la cultura valenciana del siglo XX. Es su manera de celebrar el siglo de Valor. Literatura y el paisaje de la Foia de Castalla.
  No es el único homenaje cívico, surgido de la base, para conmemorar el centenario de Valor. Hay otro mucho más moderno. El portal Un Entre Tants ha convocado hoy una especia de “concentración” cibernética para recordar al intelectual, fallecido el año 2000 en Valencia. Se trata de escribir algún apunte sobre él y todos ellos serán recogidos en la citada web.
  Estos dos actos contrastan con la ausencia de iniciativa oficiales hoy para conmemorar los cien años del nacimiento de Valor. Será que es mes de agosto y casi todas las autoridades veranean.
  Que se sepa, sólo el ayuntamiento de Castalla tiene programada alguna actividad, y tampoco hoy. Será el día 26 cuando celebre un concierto en el que las rondalles de Valor sonarán a ritmo de rap (Vol de núvol son los inventores).
  Pero ni Generalitat ni las diputaciones se han acordado hoy en sus agendas de Valor.
  Tampoco es una gran sorpresa. Es cierto que el año 2011 (y parte de 2010) ha estado repleto de actividad sobre el escritor, pero ha sido gracias a la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) -lo nombró Escriptor de l’Any en 2010-, las universidades valencianas y diversos ayuntamientos y entidades cívicas, entre las que destaca Escola Valenciana, que dedicó sus Trobades al de Castalla. Por parte de la Conselleria de Cultura y otras instituciones políticas, no ha habido un compromiso firme.
  Para el profesor de la Universidad de Alicante Vicent Brotons, que ha colaborado con la AVL en el Any Valor, el balance “global” es positivo, dado el esfuerzo de los organismos citados. Pero las dos asignaturas pendientes, apostilla, son “la Generalitat y Canal 9, por un lado, y el resto de territorios de la lengua, por otro”. “Cataluña no lo valora en absoluto, es un escándalo y una vergüenza”, afirma a Levante-EMV.
  ¿Está valorado Valor? La escritora de Alcoi Isabel-Clara Simó responde que “obviamente, no”. Sobre él levita, argumenta, el factor político de apoyar un “nacionalismo catalanista” y, en clave literaria, que “su obra, de inmenso valor, está más cerca del siglo XIX que del XXI y eso le ha restado lectores jóvenes”. Simó incide en la talla “gigantesca” de sus Rondalles y su obra narrativa, además de en su “bondad” y “sencillez”.
  Verònica Cantó es secretaria de la AVL y ha sido la comisaria del Any Valor, que sigue vigente, porque los municipios reclaman la exposición itinerante (ahora está en Penàguila y ha de pasar, ampliada, por la Universitat Jaume I de Castelló; en la de Alicante se harán en noviembre unas jornadas). Es la mejor prueba, afirma, de la actualidad de Valor, un hombre “querido, recordado y estudiado”. Si algo queda por hacer, dice, es dar realce a su obra narrativa.

  Entra per respondre
• 

  { #100anysdeValor } Documental "Enric Valor: El Valor de les paraules" emès per Punt 2

  22/08/2011 at 11:19 AM

  http://www.youtube.com/watch?v=_aGdlGorhfo&feature=related

  Entra per respondre
• 

  { #100anysdeValor } Programa de TV3 sobre Enric Valor

  22/08/2011 at 11:34 AM

  http://valldigna.blog.cat/?p=790497

  Entra per respondre
• 

  { #100anysdeValor } ROSA MAGRANER (Mestra) 100 ANYS D'ENRIC VALOR [La Cotorra de la Vall/"Pols d'estels"]

  22/08/2011 at 11:33 PM

  Avui fa 100 anys que va nàixer Enric Valor. No éra cap cantant de rock, ni cap pilot de Formula 1 o cosa semblant. Si fos així tota la parafernàlia mediàtica dels mitjans de la Generalitat del PP en parlarien d’Enric Valor, obriria els Noticies 9 i tindríem actes al Palau de les Arts i tutti quanti!.

  Res d’això. Enric Valor passa sense armar pols i remoli oblidat per la programació cultural oficial de la nostra Generalitat que ni tan sols ha recordat que enguany, el del 100 anys del seu naixement, celebrem l’Any Valor.

  I això passa, suposem, perquè Enric Valor tenia un greu defecte per a un sector de la societat valenciana: era escriptor i lingüista, i havia dedicat tota una vida a la dignificació del valencià, a recuperar les nostres històries tradicionals, aquells que es contaven a la vora del foc per la nit. A més d’escriure novel·les, donar lliçons i conferències. I això en un sector de la nostra societat valenciana, aquella que mira més cap a l’altiplà, això de viure en valencià ja sabeu que no està massa ben vist.

  Avui, quan fa 100 any dels seu naixement, volem retre-li un homenatge. Hem copiat del blog del professor Enric Marco “Pols d’Estals” un escrit de la professora Rosa Magraner. Com sempre, un text assenyat i ben escrit. Gràcies, professora, perquè el teu escrit és un fidel reflex del que sentim per Enric Valor, un dels homenots que ens va ensenyar a estimar la nostra maltractada llengua.

  És d’admirar com una persona –a qui a penes has vist en algunes ocasions i amb qui tan sols has creuat quatre paraules de cortesia i reconeixement en una mostra del llibre valencià de les que es feien a la Llotja del cap i casal– pot ser tan significativa en la teua vida. Això és, precisament, el que m’ha esdevingut amb el mestre Enric Valor.

  Tan sols l’havia vist de lluny en alguns actes. D’ell en coneixia La flexió verbal i la Gramàtica catalana, especialment referida al País Valencià. La meua sorpresa fou quan vaig llegir totes les seues Rondalles valencianes en els dos volums de l’editorial Gorg. Quin sentiment de retrobament amb les meues arrels, amb la meua infantesa, amb la llengua rica i exuberant dels meus majors que per un temps ens havien fet menysprear per vulgar, pobletana i rebordonida! Quin goig en llegir a les seues admirables pàgines aquelles expressions que jo havia escoltat a casa tota la vida i tantes altres paraules del nostre patrimoni lexical que jo desconeixia o que ja havíem perdut a casa!

  La primera rondalla, El llenyater de Fortaleny, la recollí Valor al meu poble: La Vall de Tavernes o Tavernes de la Valldigna. El meu iaio Batiste una vegada em va explicar que feia uns anys un senyor foraster anava pel poble preguntant als vells sobre antigues històries o contes populars i que sa mare, que en sabia un fum, va parlar amb ell una llarga estona. Pot ser fóra la meua besàvia Gertrudis una de les informants valleres d’aquesta extraordinària rondalla del llenyater? Això no ho sabré mai, però em queda el dubte i la il·lusió que així fóra. I sempre que llig aquesta rondalla o alguna altra als meus alumnes em vénen els records.

  Enric Valor és la persona que més ha influït en mi a l’hora de recuperar el valor i la dignitat de la meua llengua materna. La seua bonhomia i saviesa m’encoratja a continuar la dura tasca, en aquests temps difícils d’oblit i d’autoodi . Ell, com Espriu, com Sanchis Guarner i tants altres, va viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa. I nosaltres tenim el dret i el deure de llegar a les generacions futures el nostre major patrimoni cultural: la nostra llengua.

  Emmirallem-nos en la figura del mestre Enric Valor! Està en joc el futur de la llengua que ens fa ser valencians. Els nostres fills i els nostres alumnes ens ho agrairan.

  Rosa Magraner i Grau

  Entra per respondre
• 

  anabólicos

  05/12/2011 at 12:58 PM

  Pero quiero decirles que este valldigna.blog.cat es de gran ayuda, gracias por tomarse el tiempo para escribir esto.

  Entra per respondre