Josep Antoni Alberola – La banda del poble ha guanyat un certamen bandes. Bé, ens hem de felicitar. Per altra banda, cal assenyalar que no és la primera vegada que ocorre, però sí que és la primera vegada en molts anys. Al voltant d’aquest fet vàries consideracions. La banda del poble té més de cent anys, però la societat no. La societat musical l’Entusiasta naix amb l’auge del moviment associacionista de la II República. De fet, naix un mes després d’aquella, no és casualitat. Tampoc ho és el nom de la societat, molt peculiar si ens fixem amb les altres bandes valencianes, i de connotacions clarament republicanes i demostrativa de l’entusiasme del moment (recordem: naix pràcticament en el mateix part que la II República). La societat des del primer moment s’instaura com una institució democràtica. Arribats a aquest punt: quines institucions perduren des de la II República fins ara a Benifairó? l’Església (en majúscula, no fem referència a l’edifici), l’Ajuntament i L’Entusiasta. Quina de les tres ininterrompudament s’ha mantingut com una institució democràtica? L’Entusiasta. Poca broma. A més és fruït del comboi i la implicació desinteressada. Recentment, en el marc d’un esdeveniment acadèmic, vaig fer referència a l’origen de les bandes, el qual es situa com una de les conseqüències del trànsit des de l’Antic Règim al Món Contemporani. L’origen és important perquè encara perduren usos i costums. Considerar la primera formació datada cap al 1890 com a xaranga (com podem veure a la pàgina web de la banda) és un anacronisme i un despropòsit per avaluar i analitzar en paràmetres actuals fets del passat, sense més. Els libels d’autors locals han de quedar com això, libels. Des de 1890 el que trobem és una cultura musical que provenia de l’Edat Mitjana -al s. XVI els músics moriscos de Benifairó ja eren llogats per anar a tocar fora del poble- i que evoluciona amb el temps cap a una organització de cultura musical simfònica. Durant dècades l’únic punt de contacte de la gent del poble amb la cultura es limitava a la banda. Gent que a dures penes sabia llegir podia amb el seu instrument interpretar Rienzi de Wagner, amb les connotacions estètiques i polítiques que comportava. I s’organitzen en una societat on s’insereix la banda.
Podria fer-se més llarg, però el que vull dir és: L’Entusiasta -la societat musical i la seua banda- és patrimoni històrico-cultural de Benifairó. Patrimoni immaterial viu, orgànic. I ací el problema. No són unes pedres o unes pintures antigues que es restauren i on es penja una placa abominablement vomitiva on apareix el responsable polític de torn un cop finalitzada la restauració. No. La intervenció ha de ser com la mateixa institució, viva i orgànica. Possiblement m’equivoque però dissabte no vaig veure enlloc un representant “oficial” de l’Ajuntament al certamen. Tant se val. No és important. Però, com afronta el poble, i l’ajuntament en concret -i no faig referència a les ajudes i convenis econòmics- el manteniment, revitalització d’aquest patrimoni? L’Entusiasta com a societat s’ha de situar al marge de les institucions polítiques tant i quant lluita partidista. No és fàcil conjuminar-ho. Al meu parer, cal encetar un diàleg franc entre les dues institucions sobre L’Entusiasta com a patrimoni històrico-cultural, discussió que transcendeix l’actual corporació i l’actual directiva, per tant cal amplitud de mires, tant cap al passat com cap al futur.
Al meu parer un dels problemes en aquest moments és que hi ha banda però no hi ha societat musical, malgrat que sobre el paper es puga dir el contrari
