SICO FONS presenta la seua novel·la “Crònica perplexa d’un exèrcit”

Aquest divendres, 13 de desembre, l’escriptor de Tavernes de la Valldigna Sico Fons, presentarà a la Biblioteca d’aquesta localitat la seua novel·la “Crònica perplexa d’un exèrcit” (Ediciones Oblicuas). L’acte es realitzarà a les 20.00 h i serà presentat per l’editor Alberto Trinidad, la professora Rosa Magraner i l’autor del llibre. De la seua contracoberta extraiem el següent text: “Crònica perplexa d’un exèrcit retrata els tretze mesos de la vida d’en Pep Morrison (pseudònim adquirit a causa de la seva dèria pels Doors) passats a la mili espanyola del 1984. El Morrison i els seus companys de caserna viuran mil i una peripècies, des de la perillosa activitat d’ensinistrar cavalls salvatges fins a les boges festes d’alcohol i drogues dels dies de permís. Durant aquesta època aprendran lliçons de vida relacionades amb l’amistat, el sexe i l’amor o la mort. Sico Fons ens fa una acertadíssima radiografia d’una època transcendental, per una banda de l’Estat espanyol i de l’altra de la vida de qualsevol jove. I ho fa amb un estil àgil i humorístic que es capaç d’aprofundir en l’ànima amb subtilesa i emoció quan la trama, a vegades tràgica de la novel·la, ho requereix”.

1 Comment

✍ capítol del llibre

27/12/2013 at 10:22 PM

Per allò d’anar fent goleta, vos deixe un capitulet de la meua novel·la “Crònica perplexa d’un exèrcit” que trobe molt significatiu. La tropa desfila dins les instal·lacions de la caserna poc abans de ser recriminada pel seu coronel. El dia anterior, les discrepàncies per a veure, o no, un partit de futbol a la tv de la cantina, havien acabat en una batalla campal semblant al desembarcament de Normandia:

TROMP, TROMP, TROMP… TROMP, TROMP, TROMP…
La formació militar avança, potent, amb pas obstinat i sorollós.
TROMP, TROMP, TROMP… TROMP, TROMP, TROMP…
Són els dos esquadrons dels que consta el Deposito de Recría y Doma d’Écija; hi falten la guarnició de la Comandància i els destacaments de La Isla i Las Turquillas.
El sergent Villegas camina a tocar de formació, tot fitant els soldats. Es diria que tem que algú, inesperadament, en fuja corrents.
Va vestit amb el seu millor uniforme acabat de traure de la bugaderia. Duu gorra, pantalons de muntar i unes botes, negres com els seus ulls, adornades amb esperons, que li arriben a frec de genolls.
El sergent Villegas crida amb veu greu i marcial “Uno, dos, uno, dos. Maaarquen…”. TROMP, contesten alhora tots els peus esquerres dels soldats. “Maaarquen…”. TROMP… “Maaarquen…” TROMP…
El sergent Villegas pareix satisfet. Sens dubte se sent orgullós d’haver convertit aquella colla de brètols mig eixelebrats en un esquadró de cavalleria bastant acceptable.
“Escuadróoooon”, xiscla de sobte, “aaaaltoo!”. La formació militar frena en sec com paralitzada per una força misteriosa. TROMP…
Resten tots plegats ferms i amb la vista observant el cel, els núvols o els pardalets –no se sap segur– a l’espera de noves instruccions.
El sergent Villegas mira i remira tothom, no se n’acaba de refiar. Finalment, però, es dirigeix envers el capità Marín i li diu, tot quadrant-se i saludant: “A l’ordre, mon capità. El I i el II esquadró en perfecta formació”.
El capità Marín mira, observa, mesura, calcula, i no sembla dubtar de la informació donada pel seu subordinat; es gira cap a un home que aparenta uns cinquanta-cinc o seixanta anys i diu, quasi crida: “A l’ordre d’usía, mon coronel. El I i el II esquadrons en perfecta formació”.
El coronel Aureliano Cárdenas el mira amb cara de pomes agres i diu de manera gairebé inaudible: “Ordene descans”.
El capità Marín aixeca el cap i fixa la vista, amb cura, en la borleta que li penja en la part davantera de la gorra. Camina i els seus esperons fan clic-clic en tocar el terra. Avança amb moviments enèrgics com si patira de les articulacions i ordena: “Esquadró, descaaaansen!”.
Els dos esquadrons, obedients, separen les cames i creuen les mans un poc més avall de l’altura del melic. Bé, en realitat preferim no esmentar la part exacta del cos on s’entrellacen les mans dels soldats. Pudorosos que som.
El coronel Cárdenas es frega amb el fuet de muntar l’empenya de la bota com si hi tinguera picor, fixa la vista en l’infinit i es disposa a parlar. Tothom sap que les paraules d’un coronel Cárdenas emprenyat són com els obusos d’artilleria destinats a anorrear sense pietat el seu objectiu.
“Soldats!”, brama l’oficial amb el seu fort accent andalús occidental, “Potser espereu que us faça saber la meua indignació i la meua profunda decepció després dels fets esdevinguts ahir. Tal volta esperàveu sentir paraules de desengany, de desencís i de fúria.
Si això era així, us equivocàveu de totes totes. Us puc ben assegurar que no falte a la veritat quan us dic que, en realitat, jo no esperava res de positiu de vosaltres, absolutament res. De fet, em sorprén que no en feu de més grosses i més sovint.
Sou porqueria, sou el pitjor de l’Exèrcit i, vosaltres ho sabeu millor que jo. Precisament per això heu arribat a aquesta caserna. Un exèrcit modern i europeu com el nostre, no es pot permetre el luxe de fer servir els seus soldats ensinistrant cavalls i netejant-los la merda. I és per això que us utilitzem a vosaltres, la més repugnant i miserable de les merdes.
Res més, només informar-vos que, fins nova ordre, queden cancel•lats tots els permisos a casa. Bé, i també deixareu de percebre el vostre sou mensual, que servirà d’aleshores d’ençà per a rescabalar les destrosses que perpetràreu ahir”.
El coronel Cárdenas es gira ple de dignitat cap al capità Marín i ordena: “Que rompen files”.
El capità ordena rompre files i la soldadesca fa via cap als esquadrons. Hi regna un silenci sepulcral. Tothom sent encara els últims mots del coronel Cárdenas que s’allunya amb el cap cot: “Sou una puta merda!”.

✍ capítol del llibre
27/12/2013 at 10:22 PM

Per allò d’anar fent goleta, vos deixe un capitulet de la meua novel·la “Crònica perplexa d’un exèrcit” que trobe molt significatiu. La tropa desfila dins les instal·lacions de la caserna poc abans de ser recriminada pel seu coronel. El dia anterior, les discrepàncies per a veure, o no, un partit de futbol a la tv de la cantina, havien acabat en una batalla campal semblant al desembarcament de Normandia:

TROMP, TROMP, TROMP… TROMP, TROMP, TROMP…
La formació militar avança, potent, amb pas obstinat i sorollós.
TROMP, TROMP, TROMP… TROMP, TROMP, TROMP…
Són els dos esquadrons dels que consta el Deposito de Recría y Doma d’Écija; hi falten la guarnició de la Comandància i els destacaments de La Isla i Las Turquillas.
El sergent Villegas camina a tocar de formació, tot fitant els soldats. Es diria que tem que algú, inesperadament, en fuja corrents.
Va vestit amb el seu millor uniforme acabat de traure de la bugaderia. Duu gorra, pantalons de muntar i unes botes, negres com els seus ulls, adornades amb esperons, que li arriben a frec de genolls.
El sergent Villegas crida amb veu greu i marcial “Uno, dos, uno, dos. Maaarquen…”. TROMP, contesten alhora tots els peus esquerres dels soldats. “Maaarquen…”. TROMP… “Maaarquen…” TROMP…
El sergent Villegas pareix satisfet. Sens dubte se sent orgullós d’haver convertit aquella colla de brètols mig eixelebrats en un esquadró de cavalleria bastant acceptable.
“Escuadróoooon”, xiscla de sobte, “aaaaltoo!”. La formació militar frena en sec com paralitzada per una força misteriosa. TROMP…
Resten tots plegats ferms i amb la vista observant el cel, els núvols o els pardalets –no se sap segur– a l’espera de noves instruccions.
El sergent Villegas mira i remira tothom, no se n’acaba de refiar. Finalment, però, es dirigeix envers el capità Marín i li diu, tot quadrant-se i saludant: “A l’ordre, mon capità. El I i el II esquadró en perfecta formació”.
El capità Marín mira, observa, mesura, calcula, i no sembla dubtar de la informació donada pel seu subordinat; es gira cap a un home que aparenta uns cinquanta-cinc o seixanta anys i diu, quasi crida: “A l’ordre d’usía, mon coronel. El I i el II esquadrons en perfecta formació”.
El coronel Aureliano Cárdenas el mira amb cara de pomes agres i diu de manera gairebé inaudible: “Ordene descans”.
El capità Marín aixeca el cap i fixa la vista, amb cura, en la borleta que li penja en la part davantera de la gorra. Camina i els seus esperons fan clic-clic en tocar el terra. Avança amb moviments enèrgics com si patira de les articulacions i ordena: “Esquadró, descaaaansen!”.
Els dos esquadrons, obedients, separen les cames i creuen les mans un poc més avall de l’altura del melic. Bé, en realitat preferim no esmentar la part exacta del cos on s’entrellacen les mans dels soldats. Pudorosos que som.
El coronel Cárdenas es frega amb el fuet de muntar l’empenya de la bota com si hi tinguera picor, fixa la vista en l’infinit i es disposa a parlar. Tothom sap que les paraules d’un coronel Cárdenas emprenyat són com els obusos d’artilleria destinats a anorrear sense pietat el seu objectiu.
“Soldats!”, brama l’oficial amb el seu fort accent andalús occidental, “Potser espereu que us faça saber la meua indignació i la meua profunda decepció després dels fets esdevinguts ahir. Tal volta esperàveu sentir paraules de desengany, de desencís i de fúria.
Si això era així, us equivocàveu de totes totes. Us puc ben assegurar que no falte a la veritat quan us dic que, en realitat, jo no esperava res de positiu de vosaltres, absolutament res. De fet, em sorprén que no en feu de més grosses i més sovint.
Sou porqueria, sou el pitjor de l’Exèrcit i, vosaltres ho sabeu millor que jo. Precisament per això heu arribat a aquesta caserna. Un exèrcit modern i europeu com el nostre, no es pot permetre el luxe de fer servir els seus soldats ensinistrant cavalls i netejant-los la merda. I és per això que us utilitzem a vosaltres, la més repugnant i miserable de les merdes.
Res més, només informar-vos que, fins nova ordre, queden cancel•lats tots els permisos a casa. Bé, i també deixareu de percebre el vostre sou mensual, que servirà d’aleshores d’ençà per a rescabalar les destrosses que perpetràreu ahir”.
El coronel Cárdenas es gira ple de dignitat cap al capità Marín i ordena: “Que rompen files”.
El capità ordena rompre files i la soldadesca fa via cap als esquadrons. Hi regna un silenci sepulcral. Tothom sent encara els últims mots del coronel Cárdenas que s’allunya amb el cap cot: “Sou una puta merda!”.

Entra per respondre