El companys de Salvador Iborra, el poeta valencià assassinat el passat 29 de setembre a Barcelona, li retran homenatge divendres 18 de novembre a l’Espai Mallorca de Barcelona, a les 19h. L’escriptora Eva Piquer introduirà l’acte, en el qual companys d’Iborra llegiran poemes seus i s’hi farà una taula rodona sobre la seva obra i vida a càrrec d’uns quants amics. Al final, el grup musical Petit farà un breu concert. Aquest homenatge s’havia convocat incialment per al dia 13 a l’Horiginal de Barcelona, però es va acabar ajornant.
En unes declaracions a VilaWeb, l’amic d’Iborra Sebastià Bennasar va donar les gràcies a tothom qui va tenir la idea de fer l’homenatge ‘perquè demostra la sensibilitat de la gent i de la ciutat’. I també va agrair que els promotors l’acte no objectessin a ajornar-lo, a petició d’alguns amics i de la família, que s’estimaven més esperar. ‘Totes dues coses són d’agrair i demostren que la gent s’estimava molt el Salvador.’
A principi de mes, els veïns del barri de Sant Just de Barcelona, al Gòtic, on vivia Iborra, ja li van retre un altre homenatge (vídeo), car la seva mort, per apunyalament davant de casa seva, va commocionar el barri. S’hi va llegir un dels seus últims poemes i s’hi van encendre desenes d’espelmes, sota una gran fotografia seva, a la porta de l’església de Sant Just. Veïns i amics, alguns dels quals no van poder evitar algunes llàgrimes, van voler recordar el poeta, que feia dos anys que s’estava al barri i que hi era molt estimat. A l’acte, breu, però carregat d’emoció, hi va assistir la regidora del districte, Mercè Homs, i uns quants veïns li van exposar els mals del barri per demanar-li més seguretat.
Iborra fou assassinat dijous a la matinada quan volia recuperar una bicicleta robada. Els lladres li van clavar dues ganivetades i van fugir amb la bicicleta, però la policia va reeixir a detenir-los, poques hores després. En canvi, els serveis d’emergència no van poder reanimar Iborra. Un amic seu, Pau Vinyes, el recordava així a VilaWeb i explicava la reconstrucció dels fets obtinguda parlant amb veïns i testimonis.
esdeveniment facebook
http://www.facebook.com/?ref=logo#!/event.php?eid=292670040744123
HOMENATGE AL POETA SALVADOR IBORRA A VALÈNCIA [FACEBOOK]
14/11/2011 at 11:23 PMEl proper dia 19 a les 20.00 hores a Ubik Café, carrer Literato Azorín 13 de València, homenatjarem el poeta Salvador Iborra. Hi participaran, entre altres, la periodista Núria Cadenas, el poeta Manel Marí, el poeta Jaume Pérez Muntaner, el cantant Rafa Xambó… hi estau tots convidats. I si no hi podeu ser i ho podeu difondre, ens fareu un molt bon favor.
http://www.facebook.com/event.php?eid=198300846916572#!/event.php?eid=277594208947133
Amics, família i veïns homenatgen el poeta assassinat .... Avui se li ret un altre homenatge a l'Ubik Cafè de València [VilaWebTV]
19/11/2011 at 8:05 AMEs van aplegar a l’Espai Mallorca de Barcelona
‘Tots els que sou aquí demostrau que en Salva era una persona fàcil d’estimar’. Amb aquestes paraules el músic mallorquí Joan Castells (Petit), començava el breu concert de cloenda de l’homenatge al poeta assassinat Salvador Iborra, que es va fer ahir l’Espai Mallorca de Barcelona. S’hi van aplegar amics, familiars i uns quants veïns del poeta, que van omplir el local de gom a gom (vídeo). L’acte va començar gairebé mitja hora tard, però per un motiu de pes: l’Euromed amb el qual viatjaven els familiars, vinguts de València, anava amb retard.
Eva Piquer va obrir l’acte amb una semblança del poeta escrita Sebastià Bennasar, amic íntim d’en Salvador, que acabava amb aquestes paraules: ‘Ara tenim el rar privilegi de rellegir-lo i l’obligació de no oblidar-lo’. I el mateix Benassar va fer una crida, tot seguit, a reeditar els tres llibres d’Iborra, car ara per ara només se’n pot trobar un, l’últim, ‘Els cossos oblidats’, i a comptades llibreries.
Emotiu i amb més d’una llàgrima entre els assistens
Avui a València s’hi fa un altre acte d’homenatge, a l’Ubik Cafè, en què hi participen la periodista Núria Cadenes, Jaume Pérez Muntaner i Esther Coronil, entre altres. El cantautor Rafa Xambó oferirà una actuació musical i el poeta Manel Marí llegirà els poemes d’Iborra.
http://www.vilaweb.cat/noticia/3951465/20111118/salvador-iborra-mort-gens-casual-poeta.html
VilaWeb reconstrueix les últimes hores d'Iborra, assassinat el 29 de setembre a Barcelona
19/11/2011 at 11:23 PMVa discutir amb els mossos mitja hora abans de morir denunciant els nois que el van matar pel robatori d’una bicicleta
En Salvador va donar vint euros al taxista que havia de portar el seu amic, en Xavi, a casa, a Sants, i es van acomiadar. Era el 29 de setembre, a la plaça de Sant Jaume, cap a les sis del matí, i encara era fosc. Va ser un comiat trist, perquè no havien pogut recuperar la bicicleta d’en Xavi, robada uns quants minuts abans, i que ell necessitava per tornar a casa, com cada nit. Ja no s’havien de tornar a veure mai més. Abans de la sortida del sol, a les 6.15, en Salvador Iborra, poeta i mestre de trenta-tres anys, moria assassinat ben a prop d’allà, al portal de casa seva, al número 12 de la Palma de Sant Just, apunyalat per Saodi M. i Zakari X. M., els lladres de la bicicleta. La policia diu que l’assassinat no es podia ni preveure ni evitar, però els fets fan pensar altrament i que alguna cosa, o tot, va fallar.
Just mitja hora abans de l’assassinat una parella de mossos d’esquadra havia estat al mateix punt on van matar en Salvador, avisada per ell mateix. En Xavi i en Salvador van discutir amb els agents pel robatori de la bicicleta i van assenyalar Saodi M. i Zakari X. M. com a responsables. Eren les 5.40. I era la quarta vegada, pel cap baix, en tres mesos i mig, que una parella de mossos d’esquadra visitava el número 12 de la Palma de Sant Just, per la telefonada dels veïns, alarmats per la inseguretat creixent en aquella escala.
Principal 2a, centre d’operacions de delinqüència
Al segon segona, s’hi estava en Salvador, autor de la primera trucada, i de l’última, a la policia. Saodi M. i Zakari X. M., dos joves d’origen marroquí de divuit anys i vint-i-un, amb un cúmul d’antecedents diversos, havien entrat il·legalment, des del mes de juny, al principal segona, convertit des d’aleshores en un centre d’operacions de petits delictes i de tràfic de droga. La resposta de la policia, a cada visita, era sempre la mateixa: sense una ordre judicial no s’hi pot fer res. Una ordre judicial que, per una altra banda, el propietari de la finca havia demanat el 14 de juny, dos dies després de l’ocupació –i tres mesos i mig abans de l’assassinat.
Aquell 29 de setembre en Xavi i en Salvador havien tancat junts el Thales, un bar: en Xavi, com a últim treballador i responsable del local, i en Salvador, com últim client. Eren quarts de quatre de la matinada, però van continuar la conversa a casa d’en Salvador, a una setantena de metres del bar, encara una hora més, escoltant ‘La mort du Cygne’ de Maude Sabourin i parlant dels nous poemes d’en Salvador, que comptava publicar reunits en un llibre. Poc abans de les cinc es van acomiadar, però en baixant l’escala, estreta i dreta, en Xavi ja es va adonar que la bicicleta, que havia deixat a l’interior de la finca, al cancell, sense lligar, ja no hi era. Qui es podia imaginar que a aquella hora i a dins de l’escala, algú la robaria? Va avisar en Salvador i van rastrejar plegats el barri, esperant un cop de sort. La porta del carrer no sempre tancava bé, cosa que els va fer pensar, en un primer moment, que potser algú els havia seguits i s’havia endut la bicicleta tan bon punt ells havien entrat al pis.
‘A la plaça de George Orwell, hi solen revendre les bicicletes robades’, els va dir algú que a aquelles hores encara vagava per la ciutat. Però res. A la plaça hi havia una sola ànima, d’aspecte inofensiu, que no havia sentit parlar de cap bicicleta aquella nit. Va ser aleshores que, a en Xavi, li va venir al cap que en baixant l’escala havia sentit que es tancava de cop la porta del principal i alguna corredissa. Llavors en Salvador va lligar caps. I tot tornant cap a casa va explicar al seu amic totes les vicissituds que s’havien viscut a l’escala d’ençà del mes de juny, quan els dos joves immigrats havien ocupat el pis. Sorolls a hores intempestives, visites estranyes, conflictes amb els veïns, entrades i sortides pel balcó escalant per una canonada i trucades a la policia.
Veïns per força
Saodi M. i Zakari X. M. havien esbotzat el pany del principal un diumenge a la matinada. Era el 12 de juny, vigília del dilluns de la segona Pasqua, que a Barcelona era festiu. Hi havia pocs veïns. Ningú no els va veure entrar, però van fer prou rembombori perquè en Salvador mateix els sentís i fes la primera trucada als mossos d’esquadra (l’endemà al matí) i perquè un veí del primer pis, un artista japonès que fa vint-i-quatre anys que s’està a la mateixa finca, en Koichi, sortís al replà.
En Koichi va tornar a trucar als mossos d’esquadra, infructuosament, dilluns a la matinada, perquè continuava sentint sorolls estranys al pis just a sota del seu. I a migdia va decidir de picar personalment a la porta del principal segona. Ningú no el va voler obrir, però la insistència va fer que finalment un dels dos joves obrís la porta i, en un pobre espanyol, li digués que eren els nous llogaters del pis. L’administrador de la finca va desmentir l’endemà mateix a Koichi que hagués llogat el pis a ningú. I aquell mateix dia, a les 17.54, el propietari va denunciar l’ocupació del pis als mossos d’esquadra. Segons la policia, aquesta denúncia va passar immediatament al jutjat, on encara l’han d’atendre.
Arriben els mossos, són les 5.40
Quan en Xavi i en Salvador van picar a la porta del principal segona ja era un quart de sis tocat. Hi havia llum, cosa poc habitual, car al pis no hi dormien. Almenys no pas cada nit, segons els veïns, que tenen per segur que el feien servir, sobretot, per al tràfic de drogues, especialment d’heroïna (al barri se n’havia disparat el consum els darrers mesos). Com que, malgrat la insistència, ningú no els va obrir, van tornar a telefonar als mossos d’esquadra i van esperar-los al carrer, per poder controlar tant la porta com el balcó, situat sobre del portal, un parell de metres a la dreta, i impedir que es poguessin escapar.
Al cap de vint minuts un cotxe patrulla amb el llum de la sirena encès va aturar-se gairebé davant el portal, ocupant l’amplada del carrer, entre la fusteria del mateix número 12 i el taller d’orfebreria que hi ha just davant. El blau de les sirenes il·luminava les parets. A més de ser estret i un cul de sac, la Palma de Sant Just té uns fanals pobres i de llum groguenca, que, més que no pas il·luminar, formen grans clapes ocres a terra, mullat sovint a la matinada pel servei de neteja municipal. El llum del principal no es va apagar ni un moment, però els dos agents van tornar a dir-los el mateix, que sense una ordre judicial, no hi podien fer res; i que la denúncia del robatori de la bicicleta s’havia de fer presencialment a comissaria, amb el número de sèrie.
Van discutir durant un quart i en Salvador els va recordar que no era ni la primera ni la segona ni la tercera vegada que els veïns avisaven la policia per les coses que passaven al principal. I els va retreure que en tres mesos i mig encara no haguessin estat capaços d’actuar. Tot i amb això, els mossos se’n van anar.
Mentrestant, ja s’havien fet gairebé les sis, i en Salvador va acompanyar en Xavi a la plaça de Sant Jaume perquè agafés un taxi. Sentint-se impotent i responsable de la bicicleta, li va dir que li’n compraria una de nova i li va oferir els diners que portava a sobre. Però en Xavi els hi va refusar repetidament dient-li que potser acabaria apareixent (feia uns pocs anys ja li havien robat dues bicicletes més) i que no se’n preocupés. L’estira-i-arronsa entre l’un i l’altre es va acabar amb en Salvador donant els vint euros, no pas a en Xavi, que no els volia, sinó al taxista. En Xavi no havia de veure mai més la bicicleta, però en Salvador, i una veïna, sí, pocs minuts després.
Per l’esquena
Dels deu minuts que segueixen, no n’hi ha testimonis vius, tret dels assassins, tancats a la presó a l’espera d’un judici que començarà dilluns. Però tot indica que els fets són aquests: en tornant a casa, a la cruïlla entre la Bella Fila i la Palma de Sant Just, en Salvador va poder veure com Saodi M. i Zakari X. M., o potser només un dels dos, sortien del portal amb la bicicleta. Cinturó negre de taekwondo com era i endut per la ràbia d’una nit en doina, va exigir-los que els la tornés. Van discutir i, per l’esquena, l’un li va clavar dues punyalades al ronyó dret amb un ganivet de cuina. També tenia ferides, però no de ganivet, a la cara i al braç.
Eren les 6.10 i una treballadora del convent de les Dominiques de la Presentació arribava amb ciclomotor, al carrer de la Bella Fila; cada dia a aquella hora aparca a uns quatre metres del portal d’en Salvador. El va trobar malferit a terra, sol, estirat, però amb prou forces per a dictar-li el número d’urgència a què havia de telefonar. Mentre es treia el casc i agafava el telèfon de la bossa, va poder veure, amb sorpresa, com un jove amb texans i samarreta blanca es despenjava del balcó del principal. Duia un ganivet de cuina llarg i lluent a la mà. Un cop a peu de carrer, sense mirar-la, es va ficar el ganivet als pantalons, va agafar la bicicleta que hi havia a terra i va fugir, passant-li pel costat, en direcció a la plaça de Sant de Just. Mentre ella, immòbil i glaçada, demanava una ambulància, el fugitiu no va pas anar gaire lluny, perquè pocs minuts després, quan el carrer ja era ple de gent, el va veure amagat entre els tres testos rodons i metàl·lics amb petites palmeres que hi ha al mateix carrer, entre el portal i la plaça, a una trentena de metres, observant l’enrenou a distància.
Va ajudar en Salvador a incorporar-se. Ell li demanava que no li deixés de parlar i que l’ajudés a doblegar els genolls. ‘Si m’estire i em desmaie, em muir’, deia. La família argentina de la finca de davant, que va baixar amb tovalloles per mirar d’aturar l’hemorràgia, li va fer companyia; les tovalloles no van servir de res. L’ambulància va tardar, hi ha qui diu que massa. Va aparcar a la cantonada dels carrers de la Bella Fila i de Ciutat: a diferència del cotxe dels mossos d’esquadra, era massa ampla per a circular per aquells carrers. Ja no es va poder endur en Salvador a l’hospital. Ja era mort.
Tot plegat passava el 29 de setembre. Aquell mateix dia a la tarda els mossos d’esquadra detenien un dels dos delinqüents. I l’endemà, l’altre, a Mollet. Eren vells coneguts de la policia.
http://www.vilaweb.cat/noticia/3951465/20111118/salvador-iborra-mort-gens-casual-poeta.html
"Explicar Iborra, escampar-ne els versos". VICENT COMPANY [L'ACCENT]
30/11/2011 at 1:01 AMAquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn,
aquesta inquieta tristesa d’estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l’herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada,
el consol de saber que podíem haver estat feliços.
Un llençol per oblidar (Viena, 2003, premi Betúlia)
Barcelona i València han celebrat fa uns dies dos sentits homenatges dedicats a la memòria de Salvador Iborra, el poeta valencià assassinat el passat 29 de setembre al carrer Palma de Sant Just de Barcelona. Poetes i amics s’han reunit amb l’objectiu de mantenir viu el seu llegat literari. El veïnat del barri de Sant Just de Ciutat Vella planteja un gran homenatge de la Ciutat previst per la pròxima primavera on la poesia i la música hi seran els protagonistes.
Iborra, llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, s’havia traslladat a Barcelona per estudiar un màster en literatura, art i pensament a la Universitat Pompeu Fabra, mentre exercia de professor interí de secundària. El poeta havia publicat tres llibres, tots ells premiats amb diferents guardons: Un llençol per embrutar (premi Betúlia, 2003), Les entranyes del foc (premi Domènec Perramon, 2005) i Els cossos oblidats (premi Jaume Bru i Vidal, 2009) . A hores d’ara sols aquest darrer és pot trobar a les llibreries i per això diferents companys i amics ja demanen la reedició de l’obra completa.
Des del seu bloc personal “La ruta desconeguda” [http://salvadoriborra.blogspot.com] l’autor publicava tot tipus d’acurats articles que hui romanen a la xarxa deixant palés la categoria intel·lectual i cultural del poeta.
http://laccent.cat
Salvador Iborra: "I jo, tan mortal" NÚRIA CADENES [EL TEMPS]
30/11/2011 at 1:04 AMLa mort més absurda ens va arrabassar Salvador Iborra. El 29 de setembre passat, a Ciutat Vella, dos homes apunyalaven el jove poeta quan els reclamava una bicicleta robada. Es preparen actes de record, a Barcelona i a València, el 18 i el 19 de novembre. A tall d’homenatge, parlem de tot plegat amb Sebastià Bennassar, escriptor i amic del jove valencià. Perquè la poesia no es pot mai assassinar El poeta fou assassinat a Barcelona per dos lladres que havien robat una bicicleta Foto: Carles Domènec
Admirava Fuster, Estellés i Ferrater. Admirava Ferrater per sobre de totes les coses. Va estudiar a la Universitat de València. Filologia catalana. Volia fer les Amèriques. Vivia a Barcelona. Feia classes. Escrivia versos. Més que això: tenia voluntat de literatura, passió per la paraula. I pels amics. Filòsof. Conversador. Salvador Iborra.
El van matar perquè sí, de matinada, al carrer. Un amic se’n tornava a casa i no va trobar la bicicleta on l’havia deixada. Van voltar per a cercar-la. Res. Quan l’amic ja era fora, ell la va veure. Li va dir a l’energumen que aquella bicicleta que tenia no era seva. L’altre brofegava. Va comparèixer el segon personatge. Amb un ganivet de cuina. L’ambulància va trigar mitja hora. Hi va haver dos detinguts, Saodi M. i Zakaria Y. M. Però Salvador Iborra és mort. L’endemà, Biel Mesquida escrivia al seu blog: “Quin puta món de misèria!”
“Recorde Salvador, aquell company de classe, aquell amic al bar, aquell poeta de paraules i d’idees, aquell somriure llarg, aquell valencià a Barcelona, aquell rostre proper, aquell que era com tu i com jo i com nosaltres. Recorde Salvador. Un entre tants. Cap més com tu.”
Xavi Sarrià
Poeta d’ambició. “Salva –per als col·legues– no podia evitar de fer malabars entre viure la vida i les classes”, ens escriu la poetessa Isabel Garcia Canet, que va ser companya d’universitat d’Iborra, “perquè ell vivia amb passió la nit i el dia turmentat i alhora enamorat d’eixa musa que l’ajudava a alenar i a viure cada moment amb brillantor als ulls i somriure: Poesia.”Que qui era Salvador Iborra? Si ho pregunteu a l’escriptor i periodista Sebastià Bennassar, probablement, abans de respondre farà un silenci llarg. Eren amics. “Amics de l’ànima”, explica Garcia Canet. No és fàcil de parlar, ara, assimilar aquesta barbaritat. Però Bennassar ha assumit, d’alguna manera, el paper que bé cal fer: organitzar els actes d’homenatge, senzills i sentits, que es preparen a Barcelona i a València, explicar Iborra, escampar-ne els versos.
Qui era, per tant? “Un poeta valencià de 33 anys amb tot per fer encara, però amb tres llibres, tres llibres bons.” I més coses: “Per a alguns, el professor substitut que venia de tant en tant als instituts del Vallès a fer classes de català i de literatura. Per als companys del dojo, el noi que feia arts marcials amb ells, cinturó negre de taekwondo. Per a uns altres, l’estudiant de predoctorat. I, per als seus amics, doncs era el Salva.” Al capdavall, apunta Bennassar, “una persona molt normal de trenta tants anys que tenia l’ambició d’arribar a ser professor de literatura als EUA per a explicar-hi literatura catalana, per a explicar-hi Ferrater, sobretot, que era el seu poeta preferit”.
Per això se’n va anar a Barcelona, essencialment: “Veia clar que per a obrir-se pas cap als EUA li calia fer un doctorat. L’hauria pogut fer a València, és clar. Però jo crec que n’estava una mica cansat. València és una ciutat que ha estimat molt i que ha odiat també. El cas és que va pensar fredament què li convenia més, i va optar per una universitat de molt de prestigi, amb professors que han compaginat la docència a banda i banda de l’oceà, la Pompeu Fabra.” I se n’hi va anar. I es va instal·lar a Ciutat Vella.
“Mestre d’arts marcials. L’ego l’acompanyava com una colònia cara, i sovint en feia broma… La conversa: literatura i dones, i el sentit de la vida. Cada paraula, una clau marcial. I cigarretes, i un cafè precedit per una ampolla de Vichy, o un bon whisky, i tot el temps del món per a cosir els fragments de l’ànima. Salva ha estat un animal de records. Un enorme poeta.”
Orland Verdú
“Sempre optava pel camí difícil”, continua Bennassar: “S’hauria pogut quedar a València com hauria pogut optar per fer el doctorat en qualsevol tema a la moda. Doncs ell va escollir la desconstrucció, per a relacionar-la amb Gabriel Ferrater. Hauria pogut, jo què sé, fer estudis de gènere o multiculturals i segur que hauria tengut més opcions per a beques i tot això. Però no. Va decidir d’encarar un tema de literatura i filosofia pur i dur.”
Converses. Amb Sebasità Bennassar, s’havien conegut el 1997, en unes jornades per a escriptors joves que havia organitzat el mallorquí. Des d’aleshores que no van deixar de parlar: “A vegades dèiem que era una amistat analògica, perquè vam començar amb cartes de cinc o sis folis escrites en una lletra petitíssima que avui costa de desxifrar, cada setmana o setmana i mitja. I trucant-nos. Aleshores encara funcionava aquell fantàstic invent que van ser les monedes de 500 pessetes: entre ell i jo vam contribuir a mantenir actives les cabines telefòniques.” València i Mallorca, Mallorca i València van quedar unides per les visites dels dos amics. Després Salvador Iborra va voltar.
El contactes no es van perdre pas: “De segur que hi ha molta gent que recordarà els seus mails, sobretot del temps que va passar a Liverpool. N’hi ha de molt llargs.” I després va arribar Barcelona. Les converses no es van pas aturar. Bé per escrit, bé en persona, durant les setmanes que Iborra va acollir al seu pis de Ciutat Vella l’amic que feia un màster a la capital però vivia a Lisboa. Era un home de llargues converses, el poeta valencià: “Llarguíssimes. Era capaç de fascinar una persona fins que quedàs realment colpida, en una sola tarda. Podien començar fent un cafè a les quatre de l’horabaixa i acabar sopant a les deu del vespre. Perfectíssimament.”
“Em sorprenia, sempre, amb la seua lucidesa al voltant del tema que fora. De vegades apareixia pel despatx, a la universitat, i fèiem llargues converses. Saltàvem d’un tema a un altre, Derrida, Estellés, la situació del país, Gil de Biedma, l’amor i els desamors, Kundera, Ferrater o Wittgenstein. Era un bon poeta, però pense que les seues reflexions i punts de vista literaris són una part fonamental del conjunt de l’obra.” Josep Ballester
La poesia. “Vivia al cent per cent envoltat de literatura”, explicita Bennassar: “Si feia de professor, era per a poder explicar literatura; si volia anar-se’n a Amèrica, era per a dur-hi Ferrater. I tenia, a més, és clar, el vessant creatiu. Tot allò que era escriure, també per al blog, reclamava, per a ell, el màxim d’atenció. Tenia tant de respecte per la llengua escrita que no podia fer dues ratlles com si et posàs una nota a la nevera. Un exemple? Una noia havia d’explicar Ferrater als seus alumnes i li va demanar ajut: ell li va enviar un mail de deu pàgines però, a més, en forma de conte.”
Un llençol per embrutar (2003), Les entranyes del foc (premi Domènec Perramon, 2005) i Els cossos oblidats (premi Jaume Bru i Vidal, 2009) són els tres llibres publicats de Salvador Iborra. Només tres. Igual com Rosselló-Pòrcel, com Ferrater, precisament, destaca Bennassar amb tristesa. Quan en va haver de fer un recordatori apressat, trasbalsat, l’amic va escriure: “Aquest país ha perdut un poeta en el moment precís en què els seus fruits haurien pogut ser brutals.” Ho corrobora: “Per a mi, el seu darrer llibre és un dels més importants de poesia en català dels darrers deu anys. Sense cap mena de dubte.” La ressenya que en va fer, temps enrere, per al Diari de Balears, assenyalava que Iborra sabia conjugar forma i fons “de manera magistral per crear en el lector un estat d’ànim que sovint frega la devastació”. I més: amb “una versificació molt llarga, plena, complaent per al lector que busqui una narrativitat en el poema que dista molt dels simples jocs artificials amb el llenguatge que abunden darrerament en nombrosos poemari.
“Estimava els amics, la família, la cultura anglesa i la nipona, els Països Catalans, i les arts marcials, les Illes, versos al bar de Filologia, als tovallons del pub on feia de porter quan l’economia fluixejava, en català plasmava les experiències del record perquè no era cap perdedor, defensava els seus i volia escriure i estimar tota la vida.”
Isabel Garcia Canet
I el van matar. Hi va haver espelmes enceses en homenatge: “L’Orland Verdú, un dels seus millors amics, va posar unes flors al seu carrer”, explica Bennassar, “i aquell gest es va convertir en una mena d’acte popular; va anar creixent: hi anava la gent, hi deixava poemes, festucs, espelmes”. Després, els veïns van fer un bell acte de record. A la universitat també, durant la inauguració del màster on havia d’assistir. “Hi va haver una pregària a l’església de Sant Just. Alguns instituts han llegit els seus poemes.” Bennassar enumera amb emoció els actes espontanis. Recorda els que ja hi ha preparats a Barcelona, a l’Espai Mallorca, el 18 de novembre, i a València, a l’Ubik Cafè, el 19. “Els primers actes, van ser pràcticament en estat de xoc. Ara volem reivindicar el poeta.” Hi haurà taules rodones, per tant. I música. I els versos de Salvador Iborra escampats al vent.
“Sobretot, ens agradaria que algú decidís, o bé distribuir o reeditar els seus llibres, o bé fer-ne un sol volum”, rebla Bennassar: “Que es pogués trobar.”
http://www.eltemps.cat/noticia/271/salvador/iborra/tan/mortal
classics
10/02/2012 at 11:19 AM