Home // Page 528

>Nacionalistes de La Valldigna

>

 L'Associació Cívica Nacionalistes de La Valldigna, presentarà l'última obra de l'historiador i escriptor saforenc Ferran Garcia-Oliver, "El vaixell de Genseric" l'acte tindrà lloc el proper divendres 25 de gener a les 20:00h a la Casa de la Cultura de l'Ajuntament de Tavernes

InfoSafor

>CINEMA DE LA TERRA [SantAntoni’08]

>DIVENDRES 11

22,00 H Projecció de la pel.licula Bela Lugosi. Pikfair 5619, Holliwood. Del realitzador Valler. Santiago Estruch i rodada a La Valldigna. al Pub Dalt la Font de Simat de la Valldigna

organitza:
FESTERS Sant Antoni’08.

>De company a company. De la Plataforma Pels Pobles de la Safor a l’Associació Fotogràfica de la Safor

>Xavier Ródenas i Jordi Puig (Plataforma pels Pobles de la Safor)

No cal descriure perquè Gandia i la Safor són espais singulars i especials del País Valencià. Clarament són illes culturals i socials com poques al territori valencià. L’aïllament polític que fa anys que sofrim juntament amb l’orgull fort d’una identitat pròpia i d’una llengua viva, ens fa sentir diferents. L’Associació Fotogràfica de la Safor (AFS) és un d’aquells grups de persones que fan que Gandia i la Safor siguen així. Gràcies al dinamisme i la valentia de gent com els companys de l’AFS, a Gandia passen coses certament interessants i genials com la magnífica exposició col·lectiva que ha reunit 43 fotògrafs en torn a 38 sales d’exposicions i amb un total de 47 exposicions…sense cap dubte increïble. Un esforç digne d’una capital i no d’una ciutat de 80.000 ànimes. Han aconseguit que grans fotògrafs de fora com Òscar… o el xilè Felipe Valladares ens hagen mostrat les seues imatges poètiques i que els artistes locals ens demostren que no estan lluny dels seus mestres, que estan treballant bé i molt.

Des de la Plataforma pels Pobles de la Safor, no podem més que felicitar-los per aquesta gran aventura que ha estat la macro-mostra i animar-los a seguir així. Mentre pugam, nosaltres els recolzarem, ja que sabem que a les lluites diàries hi ha pocs companys de viatge, com en aquesta mena d’iniciatives. Cal, i molt, que el recolzament de l’administració local siga més significatiu; és clar que n’hi ha hagut, però l’Ajuntament ha de creure la gran cita fotogràfica que això ha suposat. Serà complicat trobar a tot l’estat espanyol un altre exemple com el que hem viscut a casa nostra, així que cal, i molt, recolzar-los i millorar l’organització, millorar la difusió i millorar la coordinació de les sales, que, al nostre parèixer, han sigut els punts febles de la mostra i que sembla tenen més a veure amb el nostre Ajuntament que amb l’AFS.

Així doncs, enhorabona i molta salut per als fotògrafs de l’AFS.

Publicat a Las Provincias.

>Poesia de proximitat

>

Encarna Sant-Celoni i Verger {Tavernes}
Elia Saneleuterio Temporal {Simat}
Christelle Enguix i Morant {Beniarjó}
Maria Josep Escrivà {Gandia}
Presenta i modera Isabel Canet

18:00 Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de Benifairó de la Valldigna, – Pça Esglèsia-junt al “Llavador”
POESIA DE PROXIMITAT
Benifairó de la Valldigna

>I Concurs literari d’assaig independentista

>

>Encarna Sant-Celoni- intervenció al FESTHIVERN CULTURAL

>FESTHIVERN CULTURAL – TAULA REDONA: POESIA DE PROXIMITAT
Benifairó de la Valldigna, 26 de desembre de 2007,
Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de Benifairó. 18.00 hores

Bon dia, a totes i a tots,

Al llarg d’aquest 2007 que és a punt d’acabar, han tingut lloc diverses commemoracions. No és moment ni lloc de fer-ne cap llista; però, si m’ho permeteu, voldria citar-ne unes quantes que tenen relació directa amb el perquè d’estar ací, sis dones, parlant de literatura catalana. En primer lloc, haig de consignar el tres-cents aniversari de la Batalla d’Almansa i del subsegüent Decret de Nova Planta, d’infausta memòria, sobretot en uns temps com que els que ara vivim, després del nou atac del govern valencià a la llibertat d’expressió i recepció que ha suposat el tall, amb traïdoria, de les emissions de TV3 a Alacant i l’amenaça, a la quieta, de les de la resta del País Valencià.
En segon lloc, en voldria esmentar dues més que m’afecten personalment i que per casualitat comparteixen anys. Em referisc al trenté aniversari tant de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana com del Feminisme al País Valencià, que acaba de celebrar les III Jornades del Moviment Feminista. I m’afecten perquè hi pertany, a l’una i a l’altre, com a escriptora i com a dona. I va i resulta que, com qui no vol la cosa, també fa trenta anys que em moc amb bici per València i que escric en català. Quina velocitat, el pas del temps!…
Bé, anem per feina. A les dades que us ha donat Isabel Canet en la presentació d’aquesta taula redona, poca cosa hi afegiria, tret de l’existència de dos projectes que veuran aviat la llum: d’una banda, la primera traducció al català d’un recull de contes orientals a la francesa, Els mil i un quarts d’hora, de Thomas Simon Gueullette, que a començament d’any em publicarà l’editorial Moll, i, d’una altra, l’antologia de poesia eròtica, Eròtiques i despentinades, que al març em publicarà Arola Editors. Es tracta d’un recorregut de vora un segle per la poesia catalana escrita per dones, ja que abasta del 1862, l’any en què va nàixer la primera poeta –per edat– de qui he escollit algun poema, al 1985, l’any en què ho féu la més jove de les autores seleccionades. I, amb l’esment d’aquesta antologia, em remet al títol d’aquesta taula redona: ‘poesia de proximitat’; en el meu cas, de dona, i ho faig amb un exemple .
Tal com explique en el Pròleg de l’antologia esmentada, en acceptar el repte d’immergir-me en la feinada de buscar poemes eròtics escrits per dones i en català, no sabia a què m’enfrontava, perquè allò que semblava tan fàcil en teoria, en la pràctica es va convertir en una empresa lenta i laboriosa, plena de dificultats materials; en un símil perfecte, si fa no fa, de buscar una agulla en un paller. I no era per falta de material sinó per qüestions d’invisibilitat; d’invisibilitat de les escriptores en general i de les poetes en particular. Malauradament, Montserrat Abelló continua tenint raó en afirmar que “en el nostre món literari, les poetes encara són les grans desconegudes”. Perquè, si a la poesia ja li costa traure el cap en el vel·leïtós món de la literatura, què no passarà amb la poesia escrita per dones?… I no es tracta només d’aconseguir que es complisquen percentatges consensuats; em confesse, amb Maria-Mercè Marçal, “dividida al respecte”.
La meua intenció en plantejar-me l’antologia –a banda de fer gaudir llegint– no era només reivindicar el component eròtic, explícit o implícit, present en l’obra de determinades poetes, sinó també recuperar-ne mostres perquè quedaren documentades en la nostra tradició literària. Ja que, mal que ens pese, la paradoxa continua existint, tossuda: Com és que, havent tantes dones poetes, el sistema literari català continua esmentant-ne tan poques i en uns percentatges tan ínfims, per no dir irrisoris, respecte dels seus iguals?…
El fet, però, és que per sort les coses van canviant, encara que a poc a poc, i que enguany s’ha donat la circumstància que han sigut dones les guanyadores d’alguns dels premis més sonats… “Convidar les poetes és cosa perillosa”, deia Maria Àngels Anglada, i supose que si esteu ací és que us agrada el perill.

Vull finalitzar la meua intervenció llegint-vos les paraules que serviren de presentació del recital “De la Vall a la Mar”, un recital de poesia que vaig fer el 26 de juny de 1998, en un indret meravellós d’aquesta vall, dins dels CAPVESPRES LITERARIS A LA MESQUITA DE LA XARA, organitzats pel set-cents aniversari de la fundació de Santa Maria de la Valldigna, i que vaig encapçalar amb aquesta variació d’un poema del llibre arran de pantomima:

del vessant a la mar
del cimall a la vall
de Fraga a Maó
de Salses a Guardamar
de Santes Creus a La Valldigna
de la vall a la mar

Deia així:
«De la Vall a la Mar vol ser quelcom més que un recorregut apressat a través de més de vint anys de poesia resumit en quatre llibres. De la Vall a la Mar és la manera que tinc de compartir amb vosaltres somnis i experiències, imatges visuals i impotències, angúnies i passions, calius somorts i enyors…, i de fer-vos-en còmplices perquè els sentiu ben endins, me’ls furteu i els feu vostres.
Fer poesia és arriscat, com arriscat és viure: és despullar el cor i deixar que la paraula, la llengua, prenga la paraula. Fer poesia és màgic: és ser poema, és dir i suggerir, sense límits ni paraules prohibides, sense explicar ni justificar, perquè la poesia té vida pròpia, és el lloc on tot és possible i, nosaltres, els protagonistes.
Així mateix és arriscat i màgic alhora escriure sobre l’amor. Parle de l’amor com quelcom inherent a gairebé qualsevol persona, en siga qui en siga l’objecte; com la percepció reflectida d’una veritat que s’intenta comprendre i que es reinventa ultrapassant la individualitat, en transmetre-la a través d’uns signes determinats, perquè qui la reba la faça seua i la recree com si haguera estat fruit del seu propi sentiment.
I, per acabar, dir-vos que, encara que no m’agraden gens ni miqueta ni les commemoracions, ni els dies D…, ni els centenaris, gràcies a aquest “set-centé” puc fer realitat un somni que de tan gran mai no se m’havia passat pel cap: estrenar-me, per fi, amb un recital a la meua terra: Marinyén, Alfandec o Valldigna. Una Vall que no morirà encara que la cremen, l’embruten i la malbaraten; una Vall que ens sobreviurà, com la Terra, malgrat els que s’encaboten a fer-la malbé
.»

Avui, quasi deu anys després, em reafirme en aquelles paraules i us llig, tot seguit, el poema que he triat. Pertany també al llibre arran de pantomima i està dedicat a la mar que ens eixuga i ens eixumora, que ens enamora i ens menysté, corprenent-nos tothora. A la mar, doncs, perquè continue comminant-nos a pintar quadres amb mots enlloc de pinzellades.

s’ha dormit la petita lluerna
el dia ja s’acosta
la son lliura una pols groguenca
a cada llampurna del migdia
i jo
m’esglaie com la lluna
bevent-ne el lleu licor
fonent-me amb el tast
d’una enyorança

aconseguiré el reclòs del teu secret
i reprenent la bromera del teu alè
podré a la fi
esquerdar el teu més gran
íntim
abaltiment

deixa’m veure’t plenament
trimillenària
brogint sense veu
l’últim cruixit de les paraules
fins al darrer i més distant espai de fang

no em guanyarà la teua malenconiosa mania
no retindré el fogueig de la teua anada-vinguda
no cauré damunt dels teus muscles
ni m’abismaré dins de la teua esquena

n’era redona la línia
la textura tendra
vermellosa la imatge
incitant la teua dansa

deixares en mi
ben endins
la teua empremta

Encarna Sant-Celoni i Verger,
23 de desembre de 2007
POESIA DE PROXIMITAT
Benifairó de la Valldigna

>CINEMA DE LA TERRA

>
VALLDIGNA SOM I SEREM, ha preparat una mostra de cinema per tal de difondre el cinema novell fet al nostre Pais., en la que es retra homenatge al joves directors valldignencs Santi Estruch i al seu germà el compositor, Carles Estruch i on també es projectarà el curt del jove cinasta de La Vall d’Albaida Rafael Puerto .

>Taula Rodona

>La taula serà presentada i moderada per Xavier Ródenas en nom de la Plataforma Pels Pobles de La Safor. L’activitat s’inclou en la programació del Festihivern Cultural que des de l’Ajuntament de Benifairó s’ha programat coincidint en el FESTIVERN 07/08, per tal de difondre art i cultura i promoció de la Safor- Valldigna. Mitjançant la col·laboració del projecte en xarxa VALLDIGNA, SOM I SEREM, volem que totes les activitats programades tinguen un ressò a la xarxa, i per això us demanem les següents dades per tal de difondre els projectes: (Ruta de l’Aigua Pleïades-La Vaca/La Goleta, Sistema de Recs).

>Memòria de la V setmana ambiental: les xarrades de tardor

>
Podeu accedir-hi fent clic sobre la imatge i a la columna de la dreta.

>Els Molins d’aigua a La Valldigna

>
9. Els Molins d’aigua.

El mecanisme primitiu que utilitzava la força hidràulica fou un menut molí de roda horitzontal amb unes paletes o cassoletes (rodet), format per un eix vertical que unia aquest amb la pedra superior mòbil. La roda podia estar submergida en el corrent i ser impulsada per la força de l’aigua, o rebre l’impuls d’un doll d’aigua que agafa velocitat en la caiguda. A partir d’aquest molí es desenvoluparen els diferents tipus de molins de rodet i, posteriorment, els de roda vertical. Segons avançava la tecnologia el rodet es convertia en l’actual turbina hidràulica, tècnicament més moderna però basada en el mateix principi.
En els llocs on el corrent d’aigua era escàs es va recórrer a la construcció de caigudes d’aigua per a poder girar el rodet. Açò proporcionava una capacitat de producció reduïda perquè la pedra de moldre (mola) girava a la mateixa velocitat que el rodet.
Si el corrent d’aigua era elevat s’utilitzaven el molins de roda vertical. Aquestos foren dissenyats posteriorment, ja que el moviment de la roda hidràulica havia de ser transmés i multiplicat mitjançant uns engranatges per a poder fer girar les moles. El moviment de la roda es transmetia mitjançant un arbre de transmissió horitzontal fins a una corona dentada que engranava amb una llanterna solidària amb la mola. Les rodes hidràuliques verticals foren utilitzades per a altres usos: serres, manxes, forges, etc.
Els molins que es troben a la Valldigna pertanyen al tipus de rodet amb pou i canal elevat.
Com el cabal d’aigua era reduït calia que hi haguera una caiguda d’aigua que produïra la potència suficient per a moure el rodet. Aquestes caigudes s’aconseguien amb el pou. Es localitzaven majoritàriament a les séquies que portaven l’aigua desviada del riu Vaca, per exemple a la séquia Mare. La majoria dels molins se situaven prop de les poblacions.
Hi ha tres parts necessàries en el mecanisme del molí: la séquia o canal, el pou, i la volta.
La séquia o canal corre a un nivell superior al del mecanisme impulsor del molí. La funció que té és arreplegar l’aigua i conduir-la fins les peixeres, tot i que també s’utilitza per regar els camps. Aquesta havia de mantenir-se neta de vegetació i sediments per al correcte funcionament del molí.
El pou és cònic amb caiguda vertical o inclinada, i un diàmetre que s’estreny des de la part superior fins a l’inferior per tal d’aconseguir un augment de velocitat de l’aigua. Al fons del pou existeix un forat rectangular on es connecta la peixera, que crea i dirigeix un potent doll d’aigua cap a les culleres del rodet i el fa girar. Excepte el molí de Simat que té una peixera, la resta de molins de la Valldigna en tenen dues. Uns metres abans de les peixeres existeix una comporta que serveix per a desviar l’aigua quan no es vol que hi entre, i d’aquesta manera parar el molí.
La volta és la cavitat on es troba el rodet i on desaigua el pou per la peixera. El nombre de voltes és el mateix que el de pous que té el molí i es troben al mateix nivell que la séquia on desaigüen.
El mecanisme que impulsa el sistema està format principalment pel rodet. Es tracta d’una roda formada per àleps o catúfols que gira en posició horitzontal i està unida a l’arbre de transmissió que mou les pedres de la sala del molí, dependència central des del punt de vista funcional. La majoria de rodets estan fets de fusta amb alguns reforços de metall, encara que hi ha uns pocs fets completament de metall. Els rodets descansen sobre el pont o biga de fusta que encaixa en el buit rectangular excavat al sòl de la volta.
L’arbre de transmissió que comunica el moviment del rodet a la pedra superior mòbil consta de dues parts: la maça i el palaferro. La maça està formada per una fusta resistent a l’aigua de forma cònica, més ampla de baix que de dalt. El palaferro és un arbre de transmissió d’acer que roda solidari amb la pedra.

10. Repartiment a la Valldigna de les aigües de la Font Gran.
Després de relatar i de seguir el curs del riu Vaca, ens centrarem en un punt que ens sembla molt interessant. Hem vist com les aigües d’aquest riu serveixen per a regar els conreus de la Valldigna, però en cap moment ens hem preguntat de quina manera es repartien les aigües de les séquies.
Tant els estudis previs sobre el tema (els escrits de José Toledo Guirau) com els testimonis de gent major de la comarca ens permeten elaborar una série de conclusions:
Els habitants de La Valldigna han utilitzat l’aigua de La Font Gran des que començà l’agricultura, però la història documental es retarda a la conquesta de la vall d’Alfàndec pel rei Jaume I d’Aragó, als documents que recullen els tributs que els àrabs li pagaven per les terres de regadiu. Aquestos tributs consistien en aportacions en espècies, és a dir, havien de cedir al rei una part de la collita.
Aquesta situació canvia quan el rei Jaume II dóna als monjos de l’ordre del Cister la propietat de les alqueries de la Valldigna i de les seues terres, així com tots els drets de regadiu.
Posteriorment, el rei Pere III el Gran va concedir als habitants d’algunes de les terres de regadiu de la Valldigna, l’anomenat dret d’almagram o magram. Aquest consistia a pagar els tributs d’utilització de l’aigua en metàlic i no en espècie.
Tota l’horta de la Valldigna es regava mitjançant sèquies, i sempre era el Monestir qui decidia cap a on anaven les aigües. Aquest agafava l’aigua de dia o de nit per regar els seus camps encara que per la nit l’aigua era per als molins.
Es creu que a la Valldigna existien no menys de 14 molins que s’abastien de l’aigua de la Font Gran mitjançant la séquia Mare. Aquesta séquia comença a l’assut del Gorg de l’As i acaba a Tavernes.
El repartiment de l’aigua es fa en un enclau que hi ha entre el Monestir de la Valldigna i el molí de Simat. Ací es bifurca l’aigua de la Font Gran cap a l’horta de Simat i Benifairó d’una banda, i cap al molí de Simat de l’altra. Aquest molí no és el que millor es conserva, però és l’únic per on encara corre aigua.
Per tal que l’aigua de la Font Gran s’aprofitara al màxim s’establiren uns torns de rec. Així, Simat agafava l’aigua per regar els dissabtes una hora després del migdia, i la tenia fins dilluns següent. Benifairó, per contra, agafava l’aigua els dimarts i la utilitzava tot el dia.
Tavernes va demanar utilitzar les aigües de la Font Gran des de la posta del fins que tornara a eixir. Temps després es va concedir que Tavernes utilitzara l’aigua que corre per la séquia des que es tanca la comporta a l’eixida del sol, fins que s’obri l’altra per a dirigir les aigües a l’horta de Simat. Benifairó utilitzava l’aigua que quedava a la séquia, els escorrims, després que Simat l’agafara a l’alba.
És sabut per part de tots que des de temps immemorials els habitants de Tavernes demanaven la gràcia de l’aigua de la Font Gran. Aquesta consistia a utilitzar les aigües en el mes d’agost durant tot el dia, i no sols per la nit. Els dies de gràcia eren tres dies complets comptats a partir del primer divendres després del dia 15 d’agost.
Actualment les terres de l’horta de Tavernes ja no es reguen amb l’aigua de la Font Gran. S’han fet pous dintre del terme i als agricultors es resulta més econòmic regar d’aquestos pous que de la Font Gran.
D’altra banda a Benifairó també utilitzen l’aigua dels pous, tot i que es rega encara de la séquia Mare.
A Simat la major part de l’horta es rega amb aigua de la Font Gran, però a les últimes rebassades que s’han fet s’ha implantat el rec de degoteig, la qual cosa va en detriment del rec clàssic, de l’aigua transportada per les séquies.

css.php
%d bloggers like this: