Home // Page 525

>Per una Vall digna

>

“PER UNA VALL DIGNA” documental de Carles Estruch



>La plataforma pels Pobles de la Safor inicia una campaña en defensa de l’Ahuir

>“Enamorats de l’Ahuir… No canvies mai” es el título de la campaña que la Plataforma pels Pobles de la Safor llevará a cabo en los próximos meses para exigir la protección de este paraje natural de preciado valor. La plataforma pide que se desclasifique del PGOU y que se impida la construcción de viviendas.

Marisa Tordera 23/10/2007

La Plataforma pels Pobles de la Safor no mira con buenos ojos la posibilidad de urbanizar l’Ahuir que deja abierta el PGOU. La plataforma considera que en la Gandia del 2025, documento que trabajará el gobierno en la presente legislatura y que deberá abordar el urbanismo del futuro, debe figurar este espacio natural como protegido, libre de cualquier tipo de edificación, aunque sea de baja densidad, como marca el PGOU. Para este colectivo es importante que se recupere l’Ahuir y se ofrezca como una alternativa turística, semejante a la de El Saler en Valencia, o el Parpalló en Gandia “Consideramos que se pueden realizar rutas ecoturísticas y un centro de interpretación medioambiental”, declara Xavier Ròdenas, miembro de la plataforma.

Por este motivo, la pataforma ha presentado esta mañana la campaña Enamorats de l’Ahuir. No canvies mai! a través de la cual pretende calar en la sociedad con este mensaje. Esta campaña contempla el reparto de merchandising, recogida de firmas, así como diversas charlas informativas que se impartirán desde el departamento de Medio Ambiente del Ayuntamiento.

Publicat a Saforguia.



>CAMPANYA "ENAMORATS DE L’AHUIR… NO CANVIES MAI!"

>La Plataforma pels Pobles de la Safor convoca una roda de premsa el dimarts dia 23 d’octubre a les 13h 15 min al Casal Jaume I (Primera Planta) per posicionar-se davant de les intencions municipals d’urbanitzar la platja de l’Ahuir exigint la seua proteccio.


En la mateixa roda de premsa, es presentà als mitjans de comunicacio la campanya “Enamorats de l’Ahuir… No canvies mai!” que la Plataforma pels Pobles de la Safor durà a terme durant els propers mesos.



>Per a Ador, una pedrera sense horitzó

>Xavier Ródenas, Jordi Puig.

Corrien els anys 80 quan els pocs grups excursionistes que eixien a la muntanya (scouts, centres excursionistes i poc més) solien anar a fer alguna acampadeta a la Font del Sister d’Ador. Era una excursió molt guapeta, ja que es tractava d’eixir d’Ador, que aleshores era un poble valencià, amb una estructura de poble valencià i amb uns carrers i unes cases ben valencianes, i penetraves de sobte en un bosc mediterrani de pi blanc que enigmàticament havia resistit als incendis devastadors dels anys 70; un bosc que no abandonaves ja fins arribar a la mateixa font i al Pla, que un poc més amunt rebia els visitants amb una magnífica vista sobre el racó d’Alfauir.

Eren quasi 45 minuts per dins del bosc, sense cap clarot de matollar, amb llesques de bancals abandonats que el bosc havia recuperat per als seus arbres i amb la grata companyia d’un castell musulmà del segle XI, el Castell de Palma… Certament, un conjunt ben singular al nostre malmés país. Bé, la pineda curiosament va esquivar la multitud d’incendis dels anys 80 i primers dels 90, però no va superar el destructiu model territorial que cada dia s’havia anat imposant amb més força a la comarca: el formigó. Així doncs, una primera pedrera, que ja havia començat a rosegar part de la pineda, va veure que el futur li era ben grat i els pins van anar caient davant de les màquines i els explosius, fins al punt extravagant i il·lògic de destruir el magnífic pinar, aïllar la Font del Sister i el seu Pla i sitiar el Castell musulmà com en temps passat… De nou, un país de taifes.
Ara la pedrera no camina en direcció al castell: per fi se n’han adonat que és un BIC, tot i que encara no han caigut en la necessitat de restaurar-lo. Durant molt de temps la pedrera d’Ador ha sigut (és?) també –tot i que il·legalment-, la d’Alfauir, perquè envaïa el seu terme sense permís, i solament la mobilització i denúncia dels veïns ha posat el tema sobre la taula, ja que certes autoritats volien fer la vista grossa –elles en deien negociació-. Ara la pedrera continua el seu camí, no sabem ben bé amb quin horitzó, perquè del tema ningú vol parlar. Continuen les barrinades que molesten; i allà han quedat les falses regeneracions de zones ja explotades (en aquells llocs on han estat executades, perquè hi ha altres zones que no s’han restaurat). Des de la Plataforma pels Pobles volem denunciar l’actual situació, així com la deixadesa de les autoritats que haurien de prendre cartes en l’assumpte.
Hem arribat al 2007, ben fotuts, amb una pedrera increïblement gran, que mai va estar on calia i que ha superat els límits tècnics i racionals; una pedrera que ha destruït un dels pocs pinars mediterranis extensos de la Safor, i que ha minvat un actiu cultural tant important com un castell del segle XI. A això se li diu visió de futur. A això podríem dir-li planificació del territori. O, també, mirar pels nostres fills; o sentir-se un bon valencià i defensar la nostra cultura. Fins i tot, des del punt més egoista, podríem dir-li potenciar el turisme d’interior i generar alternatives econòmiques per al poble. Som un país de cracks: no hi haurà muntanyes pelades? No hi haurà límits racionals? No hi haurà un altre model de país? Un altra forma de créixer? Els cracks pensen que la bassa sempre estarà plena, quins cracks! Molts opinem que estan ben equivocats, els nostres fills rebran una terra plena de finques, polígons i un paisatge de formigó i no hi haurà volta enrere; això sí, allà, a fer punyetes, alguna taifa de pi banc els quedarà per anar a fer el cabra. Quins cracks!, pensen molts veïns i veïnes, mentre els tremola el barandat amb les contínues barrinades de la pedrera.
Publicat a Levante-EMV.

>Fotodenúncia: la destrucció de les dunes…

>

…en alguns paratges al sud de la Safor.

>Paradisos perduts

>Christelle Enguix, Xavi Ródenas, Jordi Puig, Roger Cremades i Salva Sanchis.

Aquestes vacances hem aprofitat per passejar tranquil·lament pel terme. Mirar el paisatge i xafar la terra ens fa reflexionar sobre el que som, el que fem i, al capdavall, el que tenim.

I de la contemplació, sorgeixen les preguntes. Què és el que ens passa als valencians, que anem augmentant dia a dia el nostre llistat de paradisos perduts? Sembla que ens falta mesura, arribem a l’excés, i encara més, a l’esgotament final. Així ho hem demostrat amb l’agricultura, arrasant boscos i muntanyes, fins i tot quan resulta que ja no és rendible fer-ho; amb la cacera, esgotant perdius i conills; amb la pesca, arrossegant fins l’últim granet de sorra; a les festes, rebentant el poble, fent-ho tot pols. I a les platges, construint de forma compulsiva, com si el món s’acabara.

Però el patrimoni natural i cultural no és una falla de cartó que es crema per fer-ne una de nova a l’any següent. Ja no generem nous paisatges ni els modifiquem; simplement els destruïm de manera irreversible. Encara que se’n conserve el nom. Perquè això és el que fem, inscriure sobre la pedra els noms d’allò que destruim: “Residencial l’Ullal” (on hi havia un preciós estany d’aigua dolça), “Casas La Sènia de Miquel” (on teníem un bon exemple d’arquitectura popular), “Apartamentos El Samaruc” (on hi havia una sèquia on, temps era temps, devia nadar-hi l’alegre peixet), “Restaurante La Duna” (una muntanya d’arena de 12 metres d’alçada des d’on els nostres pares jugaven a tirar-se), “Edificio Ausiàs” (a la cantonada de Rausell amb el Passeig), “Lofts de Lujo Pellicer” (¿no és la clínica on hi va nàixer mitja comarca?), “Chalets La Marjal” (sobre el que un dia fou un tram del internacionalment reconegut, sensible i singular aiguamoll gandià), “Centro Comercial Los Meandros del Serpis” (a la voreta del riu blanc, on ja no passa l’aigua), Edificio “Xalet Gorrita” (van deixar un cedre del magnífic jardí que les mateixos obres van trencar en dos…), “Oficinas El Zurdo” (a Roís de Corella ja farem un supertrinquet nou) i, desgraciadament, pròximament, “Chalets de Lujo L’Ahuir”…

Ja ho deia Protàgores, al segle V. a.C, que el progrés material és important, però sense saviesa ni mesura és un perill. Què, fem alguna cosa al respecte, o continuem dedicant-nos a fer epitafis?

Publicat a Las Provincias.

>Vivendes de luxe “Clínica Pellícer”

>

Xavier Ródenas, Jordi Puig, Sònia Fayos i Toni Mascarell.

Fotografia de Saforguia.

L’evolució humana és lenta, lentísima, això queda demostrat diàriament i ens costa barbaritats mirar enrere i aprendre dels errors comesos, fins i tot quan tots som capaços de reconèixer-los. Però és el passat… –amb la càrrega que això suposa-; mentre, al present continuem repetint els mateixos errors.

Fa pocs dies es va enderrocar la Clínica Pellicer, una gran pena s’escampava entre els gandians i gandianes: tots lamentaven aquesta pèrdua; de fet, setmanes abans també lamentaven en veu alta la pèrdua del trinquet el Zurdo, una catedral de la pilota valenciana, comentava tothom. També vam lamentar mesos abans l’enderroc de Casa Ausiàs: mira que tombar una casa tan mítica… Però encara era més la gent que comentava aquesta setmana que res superava la pèrdua, anys abans, de Casa Gorrita, la Pilarica, una vertadera pèrdua, amb el seu magnífic jardí (la casa, les vegades que hem passat pel davant…) i així podríem anar sumant i contant, per no esmentar el patrimoni més xic, el que es perd tots els dies en les ampliacions de la ciutat i amb les noves obres. Això ens ha passat als gandians i saforencs des de sempre, i sempre ens hem lamentat… Les muralles, els palaus, les alqueries, aquells arbres grans, la via del tren…

Per altra banda, demanem qualitat en el turisme, turisme cultural, qualitat de vida, espais d’oci, identitat valenciana, orgull capital…, hipocresia dura i pura, quan el gandià de peu i els seus polítics permeten que cada dia passe el que està passant. No val amollar tota la responsabilitat als polítics, evidentment en tenen la seua part, però els ciutadans, els veïns, tenim veu pròpia. O som tontos? Individualment podem fer molt, posicionar-nos públicament, elegir correctament els nostres representants, possar denúncies, participar en les juntes de districte, en les associacions de veïns, enfrontar-se als vells esquemes en els níxols familiars, alegar, opinar als mitjans, participar de la vida diària de les mil formes que la democràcia ens permet.

Els polítics administren i en aquest cas el govern local no ha sabut fer la seua feina, igual que les anteriors vegades, la de mediar. Diners? Ells saben que no són cap problema, per fortuna en sobren, les obres socials de les caixes no saben on gastar-lo, les administracions no tenen projectes per esgotar els pressupostos…els diners no són problema, és qüestió de mediar, trobar-los i comprar, l’exemple de la Casa de la Marquesa no hauria d’haver sigut un cas aïllat i ara podríem tindre una biblioteca més, una guarderia, un centre social o un telecentre d’estudis i informàtica públic, per exemple. Tots imaginem un altra Casa de la Marquesa a la cantonada del Passeig de les Germanies i el carrer Abat Solà… Tots ho imaginem i ja mai hi serà. I si en tot cas, la mediació no arriba a cap lloc, tenim la llei que són les regles de joc de tots. Aquestes són per aplicar-les no per estudiar-les i els BIC’s és van crear precisament per a evitar aquestes malfetes, amb una bona mediació no caldria utilitzar-les, però quan cal, doncs s’han de gastar, perquè la propietat privada també pot ser un bé públic. Així, gandians i saforencs, com podrem mostrar als nostres visitants el nostre ric patrimoni que ja no hi és? Com els hi explicarem als nostres fills aquelles cases nobles de primers de segles? Si tinguérem muralla com canviaria Gandia… Si tinguérem Pellícer, Gorrita, Ausiàs, Trinquet, com canviaria Gandia.
Això sí, segur que en breu tindrem uns edificis de luxe que es diran “Edifici Antiga Clínica Pellícer” o “Residencial Casa Ausiàs” i segur que a ells no podrem accedir, sempre la mateixa història… Quina serà la pròxima?
Publicat al diari Levante-EMV (edició Safor), el 5-10-2007.

>L’Ahuir serà nostra

>

[100 articles pels pobles de la Safor]
Roger Cremades Rodeja.
No suporteu les platges abarrotades? El ciment us pesa als ulls? Doncs tothom cap a l’Ahuir!

L’Ahuir és un d’aquells espais que queden sense construir al litoral del País Valencià. Tot i això hi ha nombrosos trams de costa sense urbanitzar d’entre 5 i 1 quilòmetres separant molts municipis. Això permet que tota la costa valenciana no siga un passeig marítim.

La platja de l’Ahuir i la seua restinga ocupen més de 2 quilòmetres de primera línia litoral no urbanitzada al terme de Gandia, amb una amplària d’uns 800 metres des de la mar fins la carretera Nazaret-Oliva, que la separa de les Marjals de la Safor. Volem repassar quins són els principals valors de l’Ahuir:

– La presència de dunars amb la flora i fauna que els acompanya és un fet extraordinari per si mateix. Sobretot si tenim en compte els processos de transformació paisatgística que es donen a la costa valenciana.

– El paisatge agrícola immediat, encara amb algun espai de “muntanyar”, vegetació preforestal típica de les dunes estabilitzades que es conserva en algunes pinedes.

– El fons escènic forestal amb varietat de formacions vegetals del massís del Mondúver. Els seus afloraments rocosos deguts a la naturalesa càrstica del nostre territori i les visibles formacions geològiques.

– L’amplària de la platja, poc comú tenint en compte els processos d’erosió que pateixen aquests espais a la majoria del litoral.

– La perfecta visibilitat de tots els elements del paisatge, sense construccions properes ni alteracions visuals significatives.

A causa del conjunt que hi trobem present, podem afirmar que a la platja de l’Ahuir apreciarem el millor paisatge litoral de la comarca. La fragilitat d’aquest paisatge s’ha de tenir en compte de cara a l’ordenació territorial. Qualsevol edificació provocarà un impacte no remeiable per a l’escenari paisatgístic de la platja de l’Ahuir. Açò es deu a la baixa altura de la vegetació existent i a la llunyania relativa d’aquesta des dels punts d’observació situats arreu de la platja. Cal que mostrem la voluntat que aquesta platja es mantinga com està, o millor, perquè està inclosa al Pla General d’Ordenació Urbana de Gandia com a zona urbanitzable, tot i els seus valors i els dels espais que la rodegen. Així mateix, es troba dins el perímetre d’influència de dos espais inclosos en el Catàleg de Zones Humides: la Desembocadura del Riu de Xeraco i les marjals de la Safor, a banda que és la sortida natural a la mar d’aquestes. Aquests dos entorns, així com també les dunes mòbils de la mateixa platja, són LIC de la Xarxa Natura 2000.

La regeneració de l’Ahuir acabaria de donar al municipi de Gandia una varietat d’ambients i una singularitat única. Un atractiu poc comú en un entorn geogràfic majoritàriament urbanitzat.Des del punt de vista econòmic i turístic, en un context de ciment i asfalt, aquesta joia pot continuar atraient a la comarca al turisme més exigent i conscienciat en paràmetres paisatgístics.Per acabar, volem insistir que cadascú de nosaltres pot ser el protagonista de la manifestació cívica més fresca de l’estiu. Perquè l’Ahuir serà nostra. Tans sols cal anar-hi a prendre el bany.

Publicat a Infosafor i a Quinzedies (juliol, 2007)

>Fotos

>

>La nit

>

La nit va ser un èxit, va vindre un fum de gent! Sopàrem els dos grups junts, quasi 40 persones. Cap a les 00,30 va tocar Sak de Gats i desprès Just d´oït. El concert va acabar cap a les 4h. Però ens quedàrem al bar fins la matinada amb un concert paral.lel de dolçaina, i amb un acústic de guitarra del Dorao!
Va estar molt bé, gràcies a tu! Molta gent ho havia llegit a internet.
Si vols alguna cosa més m´ho dius, val?
Ens veiem wapet! Ah, avisa´m si ho publiques per a vore-ho…

css.php
%d bloggers like this: