[youtube]https://youtu.be/A7vHKR5HvzA[/youtube]
Primer van veure el món amb ulls d’estrangers a ‘El turista’ (Picap, 2012), i ara descobreixen ‘El primer arbre del bosc’ (autoeditat, 2015) amb el seu segell de pop-folk revestit d’arranjaments clàssics. Se sol dir que el bosc és un indret misteriós i màgic, i Blaumut s’hi endinsen amb melodies frondoses. Xavi de la Iglesia (veu i guitarra), Vassil Lambrinov (violí, viola i percussions), Oriol Aymat (violoncel), Manel Pedrós (bateria) i Manuel Krapovickas (baix i contrabaix) dibuixen un paisatge sonor melancònic i d’emocions fortes. Aquesta setmana a EDR expliquen cadascun dels escenaris d’aquest segon disc: un repàs cançó per cançó.
«El primer arbre del bosc»: «Cançó amb cert caire filosòfic, que parla de petits mons individuals que sumats formen el conjunt i alhora són l’origen d’aquest tot. Un individu dins la societat, l’arbre dins el bosc… El bosc és el fil conductor del disc».
«Tornarem a casa»: «Parla de la necessitat que tots tenim d’evadir-nos de la realitat i de jugar a ser el que volem ser, encara que sigui per un instant. Hem intentat que la melodia desenfadada sigui còmplice d’aquest joc, i que les cordes prenguin protagonisme, amb especial èmfasi al final, per tal de donar volada a aquesta idea».
«Normal»: «Cançó d’amor vestida de normalitat, de dia a dia. Sense guarniments. És una cançó que inicialment estava força carregada d’instrumentació, i durant la mescla vam anar buidant i buidant, fins que va quedar un inici amb corda i veu que a tots ens va agradar. A partir d’aquí es va anar construint la resta del so».
«Passes la pàgina en blanc»: «Parla de l’enyorança en el seu sentit més cru. És un punt experimental dins el so de Blaumut, amb instruments de corda molt filtrats i un so potent amb el qual ens hem sentit força còmodes».
«Vuit»: «Parla d’una conversa entre dues persones, i a través d’aquesta adonar-se de com la part racional (vuit) i l’emocional (infinit) poden conviure i donar sentit a certes coses».
«El millor gos per a un nom»: «O la cançó de com busquem constantment la felicitat en el que no tenim, o en temps passats o futurs, sovint sense valorar el que tenim a l’abast. El so ha anat variant força des de la maqueta inicial, on ni tan sols hi havia bateria. Alta dosi d’electrònica i corda filtrada fan un ambient que ens ha semblat l’idoni per al tema».
«Vent que mou el temps»: «Com un petit pensament va evolucionant i es va transformant d’una manera cíclica, com una forma més d’energia. Va ser composta durant la passada gira, i produïda a l’estudi d’una manera força espontània».
«Qui va matar el Sr. Cordills?»: «Un toc d’humor al petit drama d’un nen que d’un dia per l’altre no torna a veure mai més el seu programa preferit, i n’idealitza el personatge protagonista fins a convertir-lo en un mite. Hem incorporat d’una manera quasi subliminal petits fragments de melodies populars integrades dins una estructura un pèl esbojarrada, que a poc a poces van fent més presents».
«Cartes de l’orient»: «Història d’un mariner que després de tota una vida al mar, ara se’l mira, com qui pinta un quadre, des de terra ferma i amb enyorança. La idea d’incorporar el cor de l’Escolania de Montserrat, a part de ser una experiència increïble, va fer que ens plantegéssim un so més simfònic que a la resta de cançons».
«Piano»: «Parla d’un piano de paret mig oblidat que hi havia a casa dels meus avis quan jo era petit [Xavi de la Iglesia]. Aquell instrument sempre em va crear tanta curiositat que li devia una cançó. Vestida de bossa nova, molt acústica, i sense piano!».
«De moment»: «Una parella parla de temps passats i, com si es tractés d’una pel·lícula, s’acaben tornant espectadors de la seva història. En aquest tema tornem a un so proper al d’El turista (Picap, 2012)».
«Amsterdam»: «Una reflexió sobre si el destí de cadascú està escrit o no. És l’última cançó que vam compondre abans d’entrar a l’estudi».
«El pont de l’Accademia»: «Curiosament la idea inicial de la melodia de la cançó em va venir al cap [Xavi de la Iglesia] en una estada a Venècia, l’any passat, mentre estava travessant un canal pel Ponte dell’Accademia, un pont emblemàtic de la ciutat. Un cop a l’estudi, amb l’Oriol Aymat (violoncel) vam començar a donar-li forma fins a la versió del disc. La cançó no podia dur un altre títol».
REVISTA ENDERROCK
18/03/2015 at 12:59 AMhttp://www.enderrock.cat/edr/numero63/noticia/489