[youtube]http://youtu.be/w6Hw6odAlPE[/youtube]

L’editorial Òmicron acaba de publicar la novel·la finalista del V Premi Olga Xirinacs, Milonga de tardor, d’Encarna Sant-Celoni (Tavernes de la Valldigna, 1959). Una escriptora amb una ja llarga trajectòria des que obtingué el premi de narrativa Vila d’Alaquàs de 1983, i publicà un conte i uns poemes als primers dos números de Tac Carbònica (revista promoguda per J. V. Clar l’any 1984).  Lluís Roda  5.07.2014 VÍDEO Fira del Llibre de València  26/04/2014

Narradora, poeta i traductora, Sant-Celoni ha guanyat més de mitja dotzena de premis literaris, un d’ells, el Joanot Martorell de l’any 1985, amb la primera novel·la, Siamangorina (Aj. de Gandia). La segona, Al cor, la quimereta, és del 2002 (Tabarca). I en paral·lel, una desena de llibres, sense comptar les traduccions.

La protagonista de la tercera novel·la de Sant-Celoni és Erna, una escriptora danesa que, després de vint-i-dos anys, als quaranta-tres, torna a València amb intenció d’escriure pel setembre del 2002, amb un vol de tornada. “Jo i els dimonis de l’odissea”, conclou al penúltim capítol. Una Odissea més prop de Joyce que no pas d’Homer. L’aventura és, sobretot, interior: d’autoconeixement i d’autodescobriment. Fins i tot, la intriga d’unes cartes anònimes —ben construïda i magníficament narrada— sembla,  en tot moment, una trama secundària indispensable per allò que de més valuós té la novel·la, la capacitat de furgar detalladament en la fragilitat psicològica de la protagonista i, per mitjà d’Erna, dels lectors o de certa condició de certs humans. Representen, Leopold Bloom i Molly, l’home i la dona contemporanis? En part sí i en part no. Però en part sí. Quina “realitat” compartien, Carmen i Mario, en la novel·la de Miguel Delibes?

Sant-Celoni s’esforça a salvar una certa realitat objectiva, però darrere d’aquest intent se’ns mostra la mateixa inutilitat de tot plegat. Sí, la realitat hi és, fins i tot cruel o inaccessible, com quan l’autora “pretén” construir el personatge per mitjà de la narració d’aquells fets importants que han envoltat Erna fins ara: en la seua infantesa o en el seu matrimoni. Però, sobretot, això demostrarà les pregones contradiccions d’Erna. Sant-Celoni furgarà no solament en la ment sinó també en els desitjos d’Erna. La realitat externa, sovint, sols fa un paper d’espill, on Erna s’hi trobarà còmoda i estimulada, en l’autoengany i en l’autocontemplació.

La novel·la està ben bastida, amb el resultat sempre difícil de poder suggerir reflexions que vagen una mica més enllà d’una trama estricta, com en L’home manuscrit de Manuel Baixauli. No importa si era o no una pretensió de l’autora. La novel·la mostra bé la vulnerabilitat quasi malaltissa de l’esforç solitari de viure, una vida onanista que necessita tant com defuig un amor figurat i agressor, un desconcert d’ànsia, que s’agarra a la rutina com a taula de salvació. La novel·la indaga obsessions que asfixien la ment i els sentiments d’una protagonista anodina, mig inconscient mig impulsiva, mig arbitrària mig necessitada. És a dir, la dualitat humana: “víctima” dels altres, però també d’ella mateixa.

Sant-Celoni exhibeix un domini idiomàtic molt adient i envejable. Un registre literari que com més va menys trobem ja en la literatura. Fins fa molt poc, el registre culte era considerat l’adient per a fer literatura. Potser encara és l’adient. Però potser ja no ho és per a publicar i vendre llibres. S’entén, no? En el cas de Sant-Celoni, aquest registre culte està mesclat amb una varietat idiomàtica valenciana genuïna i tradicional que hi afegeix un gran valor i interés.

Cap personatge de la novel·la em cau simpàtic. Però és que l’home contemporani té molt poc d’atractiu. La dona tampoc. El nostre infantilisme quant a anhels, desitjos i preocupacions resta molt ben reflectit.

Finalment, vull celebrar la coherent i eficaç diversitat de registres estilístics en correlació amb l’estructura narrativa. Hi trobem el registre de les cartes rebudes per la protagonista, d’autor anònim. Les epístoles que la protagonista dirigeix al seu editor: contacte extern i “realitat” del seu passat i futur immediats (i materials). Hi ha, implícita, la novel·la que Erna escriu. Les notes i reflexions que s’escriu, a ella mateixa. Hi ha la intertextualitat de les lletres dels tangos, inserides en la narració. I hi ha també l’escriptura dels propis somnis pels matins. (Qui és el narrador d’un somni?) I hi ha el narrador de tot plegat, que tot ho articula. Una paleta de colors d’una harmònica polifonia narrativa. Apta per a lectors de literatura.

Tweet