Avui 21 de juny a les 12:51 entrarem a l’estiu, l’estació més calorosa i seca del nostre país però la més adient per mirar el cel i gaudir de les meravelles del més amunt. Avui el Sol arribarà a migdia a la màxima altura en el cel de tot l’any. Les ombres a aquesta hora seran les més curtes de l’any. Des del 21 de desembre la nostra estrella ha anat augmentant la seuadeclinació, o angle de separació al pla de l’equador, i ara ha arribat al màxim, a 23,5º, que coincideix amb la inclinació de l’eix de la Terra. En conseqüència, tenim estacions perquè la Terra està inclinada. 

Però aquest augment d’alçada del Sol s’ha aturat fa uns dies i encara estarà aturat uns quants dies més, com si li costés baixar buscant l’equador. El Sol està aturat al cel, ni puja més ni davalla, per això es diu que està en el solstici (sol+ sistere, Sol aturat), amb el Sol aturat al cel. Durant uns quants dies, l’altura del Sol a migdia serà la mateixa i, per tant, les hores de llum seran aproximadament igual de llargues.

Un fet interessant i no relacionat amb l’anterior és que, a més a més, el pròxim 4 de juliol la Terra passarà per l’afeli de l’òrbita, el punt més allunyat del Sol. En aquell moment la distància Terra-Sol serà d’uns 152 milions de quilòmetres, uns 5 milions de km més que quan es trobava en el periheli, el seu punt més pròxim al Sol, el passat 4 de gener en que es trobava a només 147 milions de km. L’òrbita terrestre és, per tant, clarament el·líptica, i això té conseqüències.

La variació de la llargària de les estacions astronòmiques és causada per la forma de l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Si l’òrbita del Sol fora exactament circular la durada de cada estació seria exactament la mateixa. Però resulta que l’òrbita de la Terra és el·líptica i, segons va explicar brillantmentJohannnes Kepler el 1609, el mateix any en que Galileo Galilei mirava per primera vegada pel telescopi, la velocitat del nostre planeta al llarg de la seua òrbita no és constant. El Sol es troba situat a uns dels focus de l’el·lipse i quan la Terra s’aproxima al punt més pròxim a la nostra estrella, punt anomenat periheli, l’atracció gravitatòria que sent és més intensa i augmenta la seua velocitat orbital. Pel contrari, en el punt més allunyat del Sol, o afeli, la Terra sent una atracció menor i la seua velocitat orbital és menor. Però tot es compleix amb una coordinació perfecta de manera que per a un temps donat, per exemple un mes, l’àrea escombrada pel vector que va des del Sol a la Terra en aquests dues zones de l’òrbita és exactament la mateixa. Aquesta llei és coneguda com a segona llei de Kepler o llei de les àrees. I és juntament a principis de l’estiu a l’hemisferi nord, generalment el dia 4 de juliol, quan la Terra es troba en l’afeli, el punt més allunyat del Sol i, per tant, amb la velocitat més lenta. És per això que l’estació estival és més llarga. En el cas contrari, al voltant del 3 de gener, la Terra es troba en el periheli, el punt més pròxim al Sol, i, amb la velocitat orbital més gran. Aquesta és la raó que l’hivern tinga el nombre més curt de dies. 

Tot això, és clar, és vàlid per a l’hemisferi nord. Ací tenim la sort que l’estiu siga l’estació més llarga (93 dies i 15 hores el 2014) i a més a més amb el Sol més allunyat. Les dues coses plegades fan que els estius al nostre hemisferi siguen més llargs i suaus. Passa just el contrari a l’hemisferi sud, amb l’estiu més curt ja que es troben prop del periheli, on la Terra corre més, i amb el Sol més a prop, amb més irradiació solar. A l’Argentina, Sud-Àfrica o Austràlia tenen, doncs, estius més curts i més calorosos.    

Així que gaudiu l’estiu i aprofiteu per passejar, llegir, nadar i mirar el cel nocturn abans que ens l’acaben furtant els amants a ultrança d’il·luminar-ho tot i a tot arreu.

Tweet