Si hi haguera prou amb paraules per entendre’ns, no caldria pregar als àngels que ens deixaren tornar a nàixer i rectificar i ser uns altres, uns altres que es perdonen, que s’estimen…
que aprenen…

Però si poguera tornar enrere, tornaria a contemplar el vol de les oronelles. Tornaria a desaparèixer perseguint un somni: volar com elles, fugint de nosaltres. Seguint les sendes que porten al desastre.

Què passaria si demà ja no estiguera mirant per la finestra esperant-te?

Però conta’m, tu què feres? Aconseguires canviar misèria per dues ales a les esquenes? Has pensat en tornar a buscar-me? O en obrir nous camins? Jo no sé ser un altre…
Si algun dia hem reencarne, al desplegar les ales, tornaré a caure…

Què passaria si demà ja no estiguera mirant per la finestra? Em costa respirar com si jo ja no hi fóra, ja ha arribat l’hora…

Què passaria si?
Em costa respirar?
A què ens podrem agafar si no creguem en la eternitat?
On estan ara els àngels? On estan ara els àngels?
On estan ara els àngels? On estan ara els àngels?
On estan ara els àngels?