20 anys després de la seua fundació, Obrint Pas anuncien una parada indefinida.
Són els segons enguany, darrere de la Gossa Sorda, que anuncien una parada que no descarten que siga definitiva a mítica banda valenciana de rock fusió Obrint Pas ha anunciat la seua retirada temporal dels escenaris. Serà després de la gira acústica en la qual es troben inmersos.
En una nota publicada a la seua pàgina de Facebook, (titolada ‘Seguirem’) i amb molt de pesar, els components d’Obrint Pas han a fet pública aquesta aturada, que els servirà però per avançar amb nous projectes. En unes línies molt emotives els membres de la banda han recordat els 20 anys de riures, treball i música des que van començar a juntar acords el 1993
Ara anuncien els seus seguidors les que poden ser les últimes oportunitats per vore’ls en directe. Es tracta de les comptades dates de la gira acústica que els portarà a viles com Llíria i Ontinyent. Han assegurat ja que el 2014 tindran només dos concerts, i que prompte acabaran de confirmar totes les seues últimes dates.
Respecte al futur de la banda, no fan cap promesa al comunicat, i caldrà esperar per saber si podrem estar gaudint d’un nou disc d’un dels grups valencians que ha fet història. Com en el cas de La Gossa Sorda, que també anunciaren enguany una parada indefinida, no hi ha més remei que esperar per saber què depara el futur per als Obrint Pas.
"Hem perdut la por" @PauAlabajos
23/03/2013 at 10:07 PM‘No tingues por’ és una cançó que no envelleix mai. Un himne que situa els Obrint Pas, com sempre, al costat de les causes justes. Barrejats amb els moviments socials. Colze a colze amb els lluitadors, amb la resistència cívica que combat diàriament el feixisme, la xenofòbia i el racisme; i immergits en manifestacions solidàries i mobilitzacions ciutadanes. Des que Guillem Agulló va ser assassinat l’any 1993 a Montanejos, víctima de la intolerància més fastigosa, moltes coses han canviat al País Valencià i molt concretament a la ciutat de València.
Igual com la cançó ‘A Miquel Grau’ dels mítics Al Tall, ‘No tingues por’ s’ha convertit en la banda sonora d’una generació que rebutja diametralment els crims d’odi i que creu fermament en la convivència democràtica. Per més que els mitjans de comunicació hagen reproduït infinites vegades aquella famosa màxima de la ‘transició modèlica’, els valencians i valencianes continuem recordant i fent memòria: després de l’any 1975 hi ha hagut i hi ha agressions contra persones i col·lectius que defensen unes idees, un projecte de progrés per al nostre territori. ‘No tingues por’ és un crit de dignitat, de coratge, de rebel·lia.
La veu dels qui no tenen veu: aquesta cançó és també una denúncia, feta amb notes i acords, de la impunitat de què gaudeix la ultradreta al País Valencià i que ni els diaris, ni les ràdios ni les televisions de casa nostra no han explicat mai amb la profunditat i la urgència que mereix la gravetat del tema. Quan Xavi Sarrià i Miquel Ramos canten ‘cap agressió sense resposta’ diuen allò que molts valencians i valencianes volen dir: no ens quedarem plegats de braços ni ens deixarem intimidar ni humiliar pels racistes i els intolerants, perquè hi ha en joc el nostre futur com a poble. I som molts els sotasignats de la tornada, som molts els qui hem perdut la por.
Pau Alabajos (@PauAlabajos), músic. [publicat a VilaWeb]
"No hi ha treva" @HiginiaRoig
23/03/2013 at 10:55 PMNo hi ha mai un comunicat únic. Ni un sol dia, malgrat que ho sembli, més estricte que els altres. Hi ha maletes que es tanquen i es reobren, plecs de memòria que bullen i quaderns de bitàcola inesborrables. I el llarg viatge. Que sempre continua. No. No hi ha mai un sol dia ni un sol comunicat: hi ha relat profund i mirall col·lectiu on reconèixer-nos. Infinit bagatge solidari i conseqüent procés rebel. I tot un país en moviment, que es fa encara a si mateix. Avui més que mai. Un flama i mil guspires enceses a les comarques. Per això hi ha vint anys resistents, en xarxa. 7.300 jorns resilients dempeus. Obrint pas a cada passa en un temps comú i uns països (catalans) més compartits que mai a totes dues ribes de la Mediterrània.
Sempre en ruta, sempre arran de terra i sempre dalt l’escenari. Des de la barricada de la memòria. Perquè sí. Perquè encara volem. I perquè si hem après quelcom amb Obrint Pas és que mai no hi ha treva, que els únics vençuts són els que no lluiten i que res no s’atura mai per sempre. Que l’únic territori alliberat de què disposem són les nostres vides quotidianes. Que tot és procés i que tot es guanya o es perd cada dia. I que la història, per allò que és i sobretot per allò que no ha estat, sempre anuncia què serà. En les venes obertes dels Països Catalans.
Precursors de la revolta que vindrà, la primera maqueta dels Obrint Pas, la que s’escolava a instituts amenaçats per la precarietat i barris tenallats per l’especulació, xiuxiuejava, pels volts del llunyà 1993, la cruesa d’un nou ordre mundial que no era res més que el vell desordre de sempre. “Si els números fallen, fallen milers de vides” cantava una veu propera i tendra. Crònica d’una rebel·lia, el 1993: quan el poder decretava inútilment la fi de la història, els Obrint Pas la desobeïen per encetar-la de nou.
Avui els números fallen més que mai en un paradís que ja és infern. I, malgrat tot, la revolta de l’ànima persisteix. Des del coratge i amatents a la nostra hora. Fills del foc, de totes les lluites i totes les derrotes, es fa difícil, per impossible, no vincular avui els vint anys d’Obrint Pas amb el vintè aniversari, enguany, de la mort de Guillem Agulló. Consciència i memòria, en la cruïlla dràstica dels que ens han furtat que xiula encara que sempre renaixem de les cendres. Que els febles de veritat no es rendeixen mai. I que continuem tenint encara el que més els emprenya: el futur.
Per això seguim. I així seguirem. Amb l’antic compromís dels vells somnis humils. Avui més a prop, molt més a prop, que el 1993. Contra el cercle viciós de la història heu obert el setge rebel al futur. Gràcies. Amb el cap, amb el cor i amb el puny. Perquè som obrint pas. Per això ens empara la memòria. I la insurrecció que vindrà.
Ens veiem de seguida. A la barricada. A les tres. Obrint Pas. Per vosaltres.
David Fernàndez (@HiginiaRoig), diputat i periodista.