1 Comment

• 

  #EnRuta: Nosaltres els valldignencs [Antoni Serra]

  15/03/2013 at 3:15 PM

  Se’m proposa de fer un article sobre la Valldigna, en motiu del 15 de Març, efemèride que commemora la fundació de l’abadia de Santa Maria de la Valldigna i, sincerament, no sé per on començar, ni molt menys, com fer-ho. Sobre la Valldigna s’han dit ja tantes coses i, sobretot des d’ací se n’han dit tantes més, que una més potser semblaria com dir que la mar és blava, que si fa núvol ve pluja, que qui toca un ferro roent no ho passarà del tot bé i un quasi infinit etcètera. També podria acabar abans i deixar un enllaç de la Viquipèdia sobre la Valldigna, recomanar algun llibre de Sico Fons (en especial “Històries de la Vall”, ja posats), de Vicent Pasqual, de Víctor Peris, Encarna Sansaloni, Ferran Garcia, etc. O altres enllaços de la Mancomunitat recomanant rutes turístiques pels diferents indrets. Aleshores, podria dir que finalitze l’article en aquest punt.

  Tanmateix, no ho faré així, perquè per algun motiu he començat i, fent que algú haja fet l’esforç de clicar l’enllaç per llegir-lo, no li vaig a fer pensar que ho ha fet per a no res. Començaré dient que, la possible dificultat de començar a parlar sobre el meu territori, siga comparable a la de l’atracció que se sent per una altra persona. Moltes vegades sempre hi ha el cas d’una bellesa o d’unes característiques determinades, alienes, que ens hipnotitza, ens talla la respiració, l’alé, congela la mirada, anestesia poc a poc la pell i quan intentem dir alguna cosa, ens sotmetem a un interrogatori policial dels més durs. En definitiva, no se sap explicar el com, ni el perquè de tot plegat.

  Per una sensació similar degué passar el rei Jaume II el just, quan tornant d’unes campanyes militars, des de les alçades del baluard de muntanyes que formaven l’atinga Vall d’Alfàndech (vall del barranc en la toponímia àrab), es va trobar amb les tropes rivals millor armades i més difícils de combatre, que mai cap avantpassat seu s’hauria imaginat com un obstacle tan dur quan prengueren el projecte de la presa del Regne de València, la inexplicable i indescriptible formositat d’una vall que es dibuixava als seus peus, amb un cos corpulent de massís de muntanya que es complementava, als dos costats, amb dos braços amb una sèrie d’impactants músculs de roques que sostenien, sense fer pensar que els costava un gran esforç, part de l’immens safareig que suposa la mar mediterrània, alhora decorat pel seu exterior amb un mantell de tarongers i de més vegetació variada, ornamentació natural que deixava peces d’or o diamants com simple ferralla. Una ferradura que s’obri a la mar com tants altres autors han definit.

  Aquesta franja de terra, situada al nord de la comarca de la Safor, malgrat discrepances que ho desdiuen, limitant per l’est amb la Ribera baixa, pel nord-oest amb La Ribera alta i a l’oest per La Costera, havia conquerit els sentits del monarca, que no de forma contrària, fou aquest qui insistentment, com un infant que frenèticament demana als pares el joguet que tant l’ha captivat, es dirigí al seu company d’expedició i abat del monestir de Santes creus, Fra Bononat de Vilaseca, amb les següents paraules: vall digna per un monestir de la vostra religió. L’eclessiàstic, amb l’emoció a flor de pell imposant-se-li sobre la faringe, no pogué articular cap altra forma que: Vall digna!!

  Així és com la tradició històrica descriu la fundació o, com sol agradar també, descobriment del nostre territori. Ara, no m’agrada parlar amb termes així, ja que un territori és fruit de la pròpia natura i anterior a tots persona i concepte. És en tots cas que una terra descobreix la seua gent i no viciversa. L’inci de la Valldigna ben bé podria passar per uns hipotètics que també serien els primers pobladors d’Europa, aquells que vivien a la cova del Bolomor. Situada a l’extrem est de la muntanya de l’Ombria, en terme de Tavernes, ha representat un atractiu indiscutible arqueològic, en el qual se situen les primeres troballes humanes referents a ossos de determinades parts del cos, així com també queixals incisius o on es documenten les primeres mostres de foc. Un fet que justifica el joc de paraules que al vallers de tant en tant se’ns refereix de forma còmica, tavernícoles.

  Tampoc cal oblidar el seu passat àrab, sobretot força decisiu en la toponímia dels quatre pobles que formen la Valldigna. Per un costat, Barx deu el seu nom al sintagma àrab format per Burj Aljabal (torre situada en l’alt), Benifairó per Bn Hayrun (Fills de Hayrun), Simat per Cim-at (poble situat a les alçades). En canvi, noés el cas de Tavernes, nom ja romànic, però un passeig per la capital de la vall (nom en què popularment pobles veïns es refereixen al poble i d’on ens ve el gentilici pel qual som coneguts, vallers/es) hi ha tot un seguit de refèrencies que recorden l’emprenta àrab, com Gebalcobra (muntanya gran, referint-se a una de les alqueries morisques), Gebalsogra (muntanya menuda, referisa a una altra), Alfulell o Massalari, nom d’una partida en el límit del terme amb Favara i que es refereix al comcepte àrab de casa construïda a les alçades.

  Arquitectònicament, la respectiva civilització d’orient ens deixà meravelles com la mesquita de la Xara. Una xicoteta mesquita mussulmana, siutada al terme de Simat, a no molts metres del Monestir de Santa Maria, que posteriorment, la cristianització va convertir en hermita de Santa Anna, encara que el record mussulmà segueix present amb els seus arcs de ferradura, el seu minaret o, a l’exterior, amb el seu sabil on els fidels mussulmans es rentaven abans de la pràctica de l’oració. No molt lluny del mateix poble, però ja en el terme de la casa del veí, Benifairó, a una alçada de vertigen, ens trobem el Castell de la reina móra o Castell d’Alfàndech. La llegenda ens sitúa en la residència d’una família reial morisca que quan es veieren obligats a ser convertits al cristianisme, la reina va decidir llançars-se al buit per aquelles abismals alçades, abans de cedir a la cristianització. Una història que hauria deixat les mil i una nits en un comte de fulletó, però no real. Es tractava d’una fortalesa estratègica que protegia de les invasions per via marítima. Eren avisats des de la torre de guaita, situada a escassos metres de la costa, en terme de Tavernes i aleshores, “que tremolara l’enemic”.

  Així doncs, ningú havia descobert res. Per altra banda, l’ordre del Císter amb frares del monestir tarragoní de Santes creus fundaven el Reial monestir de Santa Maria de la Valldigna, al bellmig d’aquestes terres que els foren atorgades pel monarca. Les ordres del corrent cisterià es caracteritzaven per ser una mena de reflex dels estaments eclessiàstics. Segons la seua jerarquia es tenien uns privilegis o uns altres, els frares vivien en l’austeritat i treballaven conreant les terres que eren propietat de l’abadia. Ja se sap, Ora et labora. En el cas de Santa Maria de la Valldigna, les possessions anaven més ennlà del que hui en dia es conéix com la Valldigna pròpiament dita, arribant a comprendre extensions de quasi tota la comarca de la Safor o la ribera del Xúquer. Altres monestirs del mateix ordre són els coneguts de Llocnou de Sant Geroni, Aigües vives a Alzira, Santa Maria del Puig o Sant Miquel dels reis a València.

  La propietat no sols comportava el fet de la jurisdicció pròpia, sinó que posats a demanar i a triar, el mínim bufit d’aire o pedreta que no sobrepassara els límits de l’abadia, era propietat dels religiosos, fins i tot les persones. Els valldignencs, com indica el propi sentit d’una societat feudal, eren submisos a “la voluntat de Déu”. Ningú del món eclessiàstic de hui en dia, es creuria el dret de cuixa que tenien a l’ordre del monestir. O potser sí? Qualsevol frare, en el moment que li vinguera de gust, quan li rebentara el termòmetre, podia beneficiar-se d’una nit de passió desenfrenada amb una dóna del terme dels seus dominis, tractant-se dels voltants del monestir, doncs, Simat. Ja no sols eren uns virtuosos del pecat carnal o la luxúria. A més a més, mentre el frare desnonava els encants sexuals de la parenta, el propi marit també era desnonant de llar, ja que amb la presència del religiós, no podia entrar a casa, un fet que se li comunicava amb l’hàbit penjat a la porta. Aquesta pràctica fa que hui dia els simaters siguen coneguts despectivamanet o joiosament com fills de frare.

  Si alguna cosa ens caracteritza als valldignencs, entre tantes altres, és que de portes cap a fora, no passem desapercebuts. Ja siga per com parlem, per determinades accions, etc. Però, sobretot, accions del tipus del que s’ha descrit anteriorment, ja ens ho ficava difícil a les generacions futures el fet de passar desapercebuts. En certa manera com els barrufets, provinents d’un territori tancat i inconfundibles.

  Així doncs, no era d’extranyar que la influència dels dominis del Reial monestir de Santa Maria de la Valldigna de cara a l’exterior, no sols es fera de notar, sinó que a més a més era tan evident i innegable, que si és cert que Neil Amstrong ha anat a la lluna, no va fer cap pas per a l’home ni per a la humanitat, sinó que va dir, Xe, des d’ací es veu el monestir!!.

  Aleshores, ja no és que les comunicacions amb la cort foren constants i influents, ja fóra per ser una de les sucursals més influents i decisives de l’ordre del Císter. El propi monestir va servir d’allotjament durant molts mesos pel monarca Alfons el magnànim, entre els milers d’abats que hi han estat al front, es compta amb Rodèric de Borja, un jove pixaví, sembla que no molt conegut, que seria nomenat abat el 1479 i potseriorment, la metamorfosi el convertiria en el pontífex Alexandre VI i potser uns segles més endavant en farien una pel•lícula. Aquest no es deuria estimar poc el seu fill, Pere Lluís de Borja, nascut a Roma durant el pontificat de son pare, quan li va fer renunciar al ducat de Gandia per tal d’ocupar el lloc que deixava destronat a la Valldigna.

  Amb tot plegat, s’encetaria , potseriorment, una tradició en què els abats del monestir serien triats a dit des de la mateixa cúpula de Sant Pere. No sóc molt de creure en la casualitat, ni molt menys afirme l’existència de Déu, però era curiosa la coincidència de la forma circular de la Valldigna, com la de l’anell papal, almenys les seues ornamentacions no passen, tampoc, desapercebudes. Entenc doncs, que altres civilitzacions, amb les seues religions de rerefons, lluitaren pel control de l’anell. Hi haurien avantpassats de Tolkien en l’ordre valldignenc? Qui sap?

  No era estrany, que quan el 1835, Mendizábal decretara la desamortització de bens eclessiàstics, i la qual cosa suposaria la definitiva desarticulació de l’abadia de Santa Maria de la Valldigna, els habitants de la vall invaïren amb torxes el monestir, durant també un 15 de març, per tal d’endur-se tot tipus de mobiliari i d’ornaments del recinte. Els frares, com en un final feliç de la Warner Bross foren acomiadats a pedrades i altres formes d’indignació en senyal de venjança. Com descriu de forma genial Sico Fons en el seu “Històries de la vall” de nou s’intentava manipular la mentalitat de les clases baixes fent-los creure que no havien estat subdits ni explotats, sinó mantinguts i hostatjats. L’autor posa aquesta frase en boca d’un dels frares exiliats. Així agraiu tot el que hem fet per vosaltres? Hi ha l’anecdota que si alguns religiosos feren per romandre amb identitat falsa o transvestits de dona. Tot siga dit, algunes vestimentes relgioses actuals no semblen del tot masculines.

  Ningú pot deixar de fer evident que de segur que no es passaria desapercebut. I és que, de nou topem amb aquesta característica que ens fa tant ser nosaltres. En general, els valencians en conjunt, la complim, però cadascun de la seua manera. Una característica que reflecteix molt bé aquesta afirmació és que, els valencians, dins del conjunt de la resta de pobles que compartim la mateixa llengua, i parlant d’aquesta, no dissimulem ni intentant-ho de la forma més professional. Els valldginencs, dintre dels valencians, tampoc. Són multitudinàries les situacions en què no ens val dir d’on som, perquè el foraster ja ho ha vist només mirant-nos.

  Com descriu Joan Giner en el seu llibre “El valencià de la Valldigna”, el més que immillorable vici de començar per A aquelles paraules iniciades per E àtona com, endeutar, endur, escomençar, esquerra, estirar, espentar, estudiar, etc L’harmonia vocàlica, Hòrò, bònò, Xètiva Les pronúncies característiques de les fricatives, africades i altres consonants palatals, les líquides, dir formes verbals com aufegar, per ofegar, etc. o, paraules com gallofa o deng per a referir-se a un colp, ammorzar per esmorzar, caramull per arnadí, tonya per pastís típic de pasqua amb nous i pances, coca morena per coca de llanda, astral per destral, etc.

  Sense eixir-nos-en de característiques pròpies de la llengua i més concretament en l’onomàstica, ens caracteritza molt tenir cognoms com Escrihuela, Magraner, Donet, Mahiques, Bixquert, Alberola, Pellicer, Brines, Mifsud, Manclús, etc. Som, al remat, gent senzilla, amb un humor molt distintiu, amb ganes de festa, de passar-ho bé i compartir-ho amb qui més ens agrada, treballadors, sobretot, humils i sempre amb la porta oberta. Potser com tot el món i no són diferències del tot notables. Al cap i a la fi, ser d’un lloc no fa ningú millor o pitjor, ni se li atribueix res especial, únicament l’estima pel propi lloc i la tolerància i fort interés per la resta. No oblidem que el món és un i tots en formem part.

  Així doncs, acabe parlant del meu lloc, però també del de tot el món, tant de qui el sent sense estar-hi present, com del qui l’enyora i l’ha enyorat en temps difícils, fora, com de qui el desitja, tant dels romans, com dels àrabs, com dels cristians, com dels nouvinguts de diferents èpoques. Com tu que m’estàs llegint emcara si no t’has cansat anant per la meitat del text.

  Cert és que el lloc no ens atribueix, però sí les circumstàncies de cada lloc ens determinen certes característiques. Jo temia el meu cant a la Valldigna, com Estellés va témer el seu a València i ha acabat insipirant els Obrint pas. Igual que el conjunt, que compta amb un valldignenc entre ells, no entenc la meua vida sense el que m’ha donat viure a la Valldigna, no entenc un -intentant imitar el poeta- mig sol matiner a la muntanya de les creus, veient des de la finestra oberta l’Ombria per ací, enllà el massís del Toro, escoltant des del llit les ones de la mar.

  Entra per respondre