Fruit de les VIII Jornades Joan Fuster celebrades a Sueca en novembre del 2010 naix el llibre Fuster i la música, un recull de les aportacions presentades en aquell encontre. Com a músics i lectors empedreïts de l’obra de Fuster el llibre ens cau a les mans amb curiositat i certes expectatives. La nostra perspectiva alhora d’elaborar la ressenya és semblant a l’adoptada pel mateix Fuster quan escriu sobre música: ell ho fa des d’una confessada manca de coneixements tècnics respecte a la música; nosaltres, per contra, ho fem com neòfits des del punt de vista acadèmic de l’obra fusteriana, però admiradors i lectors recurrents d’aquesta. El llibre inclou cinc textos d’autors diferents, els quals tracten les diverses vessants sobre les quals escrigué Fuster respecte la música. No podem afirmar que el llibre tracte amb profunditat i abastament el(s) tema(es) proposat(s). Més encara, alguns dels autors pràcticament no desenvolupen allò que es proposa, sinó que a partir de Fuster tracten un aspecte treballat per aquest.És a dir, no s’estudia el text fusterià sinó el tema. Tanmateix, per no cenyir-se algunes de les aportacions al propòsit del llibre, deixa de ser aquest interessant?
A la introducció se’ns diu que els autors en són especialistes. Essent així, i per ser un llibre publicat per la Universitat de València, hom espera uns textos acadèmics amb uns coneixements epistemològics que aprofundeixen en l’origen i el desenvolupament del pensament fusterià sobre la música. Així és, però no sempre.
El primer dels textos pertany a Josep Iborra, de record inesborrable. Farceix la seua aportació amb experiències pròpies amb Fuster. Aquelles que fan referència als primers contactes amb els mitjans de reproducció de música són realment interessants, no tant per l’anècdota particular, sinó pel seu interés microhistòric i la lectura que ens permet fer. Quan Iborra s’endinsa en l’anàlisi del pensament fusterià vers la música, és quan es fa palesa una certa manca de coneixements acadèmics estètics-musicals que limiten la profunditat i l’encert en les valoracions. Fuster pràcticament nega la capacitat del llenguatge de transmetre verbalment allò què és la música i nega la seua capacitat d’expressar sentiments, és a dir, accepta que la música és pura forma. Aquest posicionament permet entreveure que el pensament fusterià s’arrela, al nostre parer, en l’estètica tardo-romàntica d’Eduard Hanslick. Entre els seguidors del filòsof austríac destaca el compositor rus Igor Stravinsky, la música del qual era ben valorada i seguida per Fuster. Coneixia el suecà l’obra de l’esteta o rebé la seua influència via la lectura de la poetica musical de Stravinsky? Respecte a la diferenciació entre «música i música deliciosa», també es pot resseguir una sèrie d’influències de pensadors centreeuropeus. Just al final del text d’Iborra trobem un comentari de Fuster respecte la «tristesa» de la música de Mozart. Probablement és una mostra més de la gran intuïció, intel·ligència i sensibilitat vers les arts del suecà. O ho arreplega de la lectura dels estudis sobre Mozart de Norbert Elias?
La lectura d’Iborra és entretinguda, interessant, divulgativa,… però no podem considerar-ho un treball d’un especialista en la matèria, sí sobre Fuster -qui podria dubtar-ho!- però no en el camp de la música. Iborra intel·ligentment assenyala acuradament allò que sembla el més interessant del Fuster filharmònic, però sense rastrejar la gènesi, els préstecs, l’evolució del seu pensament estètic, marcat aquest, segons ens sembla, pel formalisme d’Eduard Hanslick, provinga des d’on provinga la influència.
La següent aportació ve signada pel periodista Xevi Planas. Qui s’endinsa en la relació entre Fuster i la Nova Cançò. Ho fa des d’una perspectiva sociològica. Ens semblen interessants les aportacions de Planas, però com sovint ocorre en aquestos temes -també amb Fuster- el que trobem a faltar és precisament la música. Òbviament l’ús del català i la temàtica dels versos de les cançons és el que sembla, a priori, definitori i transcendental en la Nova Cançò. I ho és. Però no ho és també el tipus de música, l’estil? haguera sigut possible l’ampla acceptació social de la música de Raimon en un estil diferent? la potència i crudesa de la música del primer Raimon no són part de l’èxit? Fuster parla de les cançons del xativí com «clam agitador», «fúria contagiosa», «eficàcia de les seues cançons», «robusta», i ens diu Fuster: «Convé tenir-ho present». Desconeixem si amb els textos fusterians haguera sigut possible una recerca més centrada en la música i la seua relació interna amb els versos.
Planas mostra clara i acuradament com Fuster clama per una música «popular», melodies «facilíssimes» diu. El suecà veu amb les melodies de la Nova Cançó una eina de difusió mes que un plaer estètic personal propi, que el cenyeix a un cercle ben reduït d’autors, bàsicament Raimon i Ovidi Montllor. Queda patent en el text, que per a Fuster la Nova Cançó havia de ser com el que va dir l’intel·lectual xativí Josep Antoni Maravall sobre l’art barroc: una gran campanya de propaganda.
Continuem amb la ressenya del llibre Fuster i la música.
La tercera aportació correspon al sociòleg Rafa Xambó. El seu text analitza la relació entre Fuster i els cantautors. Comença amb la puntualització, que trufa gairebé tots apartats del llibre, de la manca de formació tècnica del de Sueca. És així, com ho és amb bona part de la nòmina dels crítics musicals dels principals rotatius i revistes especialitzades. Sabem que no és la intenció de Xambó, però expressament volem indicar que el no tenir coneixements tècnics musicals pregons no invalida a Fuster com a crític musical. Si fóra així, que fem amb la immensa majoria de crítics de música i dels crítics d’art?
L’autor l’encerta, al nostre parer, quan afirma que la clau fonamental per aproximar-nos a la contribució de Fuster en aquest camp és la seua condició de perspicaç analista de la cultura. És així, i a més s’ha d’afegir un gust refinat, educat, el qual li permet avaluar la qualitat musical i posicionar-se conseqüentment. I Fuster musicalment ho fa. Com destaca Xambó, Fuster gairebé no parla de la música, sinó que el que li interessa destacar és el fet d’utilitzar el català i l’element reivindicatiu. L’hàbil Fuster calla sobre la música.
Xambó analitza la relació entre l’assagista i alguns destacats cantautors, especialment amb Raimon. S’intercalen en el text cartes de Fuster al cantautor socarrat, amb què podem comprovar la familiaritat entre ambdós. Les cartes, no només a les adreçades a Raimon, són ben interessants, però trenquen la narració. Segurament haguera estat un poc més encertat incloure-les en un annex. Hagueren pogut gaudir igualment de la seua lectura, sense llevar fluïdesa al text
Continua el llibre amb Vicent Torrent. Interessant per a tots aquells que desconeixen els principis i la terminologia bàsica de l’etnomusicologia. Saber exactament i diferenciar entre folklore, música popular, folklorista, etnomusicòleg, música tradicional, etc. ens sembla indispensable per no caure en els errors recurrents en què es sol caure, fins i tot en gent, en teoria, del món de la música. Una anàlisi interessant la de Vicent Torrent sobre el tema a terra nostra, del passat, del present i del que es pot fer en el futur. Però ben poc hem trobat sobre Fuster i la música. Però malgrat que la major part de la seua aportació no tracta sobre Fuster, no deixeu de llegir-ho, és ben instructiu.
El darrer article pertany al saforenc Joan Baptista Llinares. De tots els autors el qui més ens ha agradat. Llinares reconeix que no és un expert en Fuster ni té formació musical. Sense exagerar gens ni mica, podem afirmar que el del Real de Gandia és qui més i millor ha escrit i parlat sobre Wagner i l’estètica romàntica al País Valencià, sens dubte. Sobre Fuster, no podem deixar de reproduir aquests mots: Pense que paga la pena que llegim aquests escrits fusterians […] sobre certs fenòmens musicals de la nostra història en la mesura que som éssers humans, occidentals i europeus, i també, no ho oblidem, catalans i valencians. I a partir d’ací estudia els textos de Fuster. Ens ha cridat l’atenció com destaca les paraules del de Sueca respecte a la manca de formació musical de la població, d’una palesa incultura musical. Llinares s’endinsa en aspectes de sociologia i antropologia de la música ben sucosos que ens permet entendre part del nostre present.
A tall de conclusió. Un llibre interessant com a primera aproximació al tema, que ens permet acostar-nos un poc més a entendre la gran altura intel·lectual de Fuster.
El darrer article pertany al saforenc Joan Baptista Llinares. De tots els autors el qui més ens ha agradat. Llinares reconeix que no és un expert en Fuster ni té formació musical. Sense exagerar gens ni mica, podem afirmar que el del Real de Gandia és qui més i millor ha escrit i parlat sobre Wagner i l’estètica romàntica al País Valencià, sens dubte. Sobre Fuster, no podem deixar de reproduir aquests mots: Pense que paga la pena que llegim aquests escrits fusterians […] sobre certs fenòmens musicals de la nostra història en la mesura que som éssers humans, occidentals i europeus, i també, no ho oblidem, catalans i valencians. I a partir d’ací estudia els textos de Fuster. Ens ha cridat l’atenció com destaca les paraules del de Sueca respecte a la manca de formació musical de la població, d’una palesa incultura musical. Llinares s’endinsa en aspectes de sociologia i antropologia de la música ben sucosos que ens permet entendre part del nostre present.
A tall de conclusió. Un llibre interessant com a primera aproximació al tema, que ens permet acostar-nos un poc més a entendre la gran altura intel·lectual de Fuster.
Josep Antoni Alberola
El poeta Joan Fuster i el cantant Ovidi Montllor [Sal·lus Herrero i Gomar] Levante-EMV
25/05/2012 at 11:11 PMLevante-EMV 24/05/12
L´altre dia es posava damunt la taula de la Universitat de València i es remarcava la faceta poètica de Joan Fuster » Sobre Narcís, «Ales o mans», «Va morir tan bella», Terra en la boca», «Escrit per al silenci»€ que va començar molt prompte a escriure i és un element fonamental de la seua obra, com explica Francesc Burguera a l´article «Fuster de cara al poble» a pesar que Fuster, mig en broma deia que se´n «penedia» d´haver escrit massa versos, perquè al nostre País li ´sobraven´ poetes i poemes i li mancaven novel·listes i assajistes, com si això pogués ser de veres€ contraposar una faceta a l´altra, quan mai sobren els mots ni els poetes ?a no ser que sigues Plató a la República- perquè cal que els poetes ens canten les joies, a la vida i contra els plors, la desesperació, les derrotes i les morts que assetgen el nostre poble des de tants segles; calen els poemes perquè il·luminen les nits fosques que sembla que no s´acaben mai i proclamen l´amor i aüixen la mort, les petites i les grans morts, i señalen els versos un atzur de diumenge o ens visibilitzen els capvespres clars que enuncien l´alba, i que els diguen els llavis, tocant-los, tastant-los, i es diga la veu que en tu troba ses deus, i la cintura, i els ulls i indica «túnels de roses» quan el pols de la llengua que batega és una faula, però et confessaré llengua de marbre (tan dura i penetrant!), multiplicar ton fons extremament i el cant a l´infant que jo vaig ésser, on Fuster reconèix: «jo era un infant de silenci (€) Sóc només la memòria»… per rescatar tots els mots i que les coses, els fets que ens succeiren a nosaltres els valencians i fer que els mots no es perden per a ser anomenada i remembrada plenament la vida i anunciar que hi ha promeses de futur enmig de tantes incerteses, quan s´obrin abismes clars de penya-segats i viatgem per muntanyes i valls incessants i interminables, com un Dragó Khan de fireta, com els portejadors d´objectes que nodrien d´ombres el mur a la caverna de Plató per mantenir enganyats i entretinguts els presoners, perquè no vejen els esgraons de les escales ni la llum del sol amagat rere les tempestes de núvols fabricats en serie amb enginyosos aparells de manipulació de masses… l’amor com a ràbia, precisa, exàcta, d’un temps i d’un espai que seran nostres, plens d’animalitat i de cultura , prenyats de mots que ens diguen i signifiquen, ontològicament i cosmològica, que encara som i encara volem ser i tenir previndre enmig dels avatars d’una vida, sovint, tan dificil de pair sense cançons que ens abressolen, en un sentit diferent al de León Felipe, no per enganyar-nos sinó per a lligar-nos al nostre món concret, a l’espai real d’existència compartida.
El 14 de maig al saló d´actes de la Nau, de la Universitat de València, Josep Albinyana, Albert Bertomeu, Rafa Xambó i Paco Muñoz explicaren els avatars de la publicació del disc: «A dos de val. Ovidi Montllor diu Joan Fuster»; a partir d´una iniciativa que tingueren el col·lectiu L´Olla de L´Olleria. Joan Fuster, mesura de totes les coses», del 13 de març al 3 d´abril, de 1993, li feren un homenatge a l´escriptor de Sueca, que va durar quatre caps de semana, una part del darrer dia del qual és la base d´aquest dics, com explica Josep Albinyana a «Col·lectiu L´Olla», com des de L´Olleria (la Vall d´Albaida) es va gestar tot, també de Francesc Burguera es llegí l´article «Fuster de cara al poble» on s´explica com «utilitza el diàleg obert mediterrani, que esperona la intel·ligència col·lectiva a través de al ironia que propicia la tolerància, la controversia i la llibertat d´esperit. Fuster escriu de cara al poble», Isabel-clara Simó, escriu «Vet ací unes paraules sobre Ovidi» on esplica que ell canta la brutalitat i l´humor, la injusticia i la burla, la protesta i la bellesa (€) Que siga alcoià no fa més que augmentar els seus mèrits. Et volem, Ovidi»; Paco Muñoz explica «A dos de val. Pilotà encalà» com aquest disc, juntar la veu d´Ovidi i els poemes de joventut de Joan Fuster és la realització d´un somni que durant quasi vint anys havia dormit entre els plecs del seu cervell ; A. Ortega ens va explicar les laboriositats tècniques per netejar la veu d´un disc que havia acumulat temps i pols, Rafa Xambó va contar 36 intèrprets dels poemes de Fuster i algunes ratlles del Pau Alabajos, de Batà, d´Andreu Valor, Eva Dènia, Ovidi Twins, Lluís Miquel, A. Ortega, Empar Torres, Dani Miquel, Hugo Mas, Al Tall, R. Xambó, Alex (Sva-ters), Paco Lluís (Bajoqueta Rock), Xavi Sarrià (Obrint Pas), Carraixet, canten i escriuen per explicar-nos una mica qui era Joan Fuster i l´Ovidi, que ningú els podrá separar mai d´ara endavant€ Muñoz, Albinyana i Xambó contaren anècdotes divertides i sucoses per conèixer millor a Fuster i a Ovidi, que a uns periodistes de Canal 9 a l´Expo de Sevilla, 1992, que menypreaven als cantautors valencians que cantaven en la seua llengua, perè els calia el prermís dels cantants per poder gravar, urgits per les circumstàncies anaren a parlamentar amb el grup de cantautors; enmig d´una conversa surrealista, Ovidi li va dir al «Sargento Muñoz» que els preguntara si sabien parlar en valencià, els altres li digueren que «l´entenien, però no el parlaven»; respongué l´Ovidi: «Ahh, com el meu gos»! Paco Muñoz li preguntà a Xambó si era possible anomenar a tìtol pòstum a l´Ovidi doctor honoris causa de la Universitat de València; Xambó es va oferir a fer les gestions perquè s´ho val i perquè encara estimem tant l´Ovidi… que només se n’anà a fer vacances.
El CD «A dos de val» és una preciositat i una delicia, primer m´he llegit tots els poemes i després he assaborit les cançons i la música, la veu d´Ovidi i de tots els altres que l´acompanyen per fer-nos descobrir una meravella, els poemes del llibre d´ofici de difunt: «i jo crec en el amor i no en la vida/ l´amor és dins de mi com una terra/ insaciable lúcida i sonora/com una fe o un cos o senyoria/ l´amor és una ràbia precisa/és entre totes les parets imperdonables/és sota l´arc de les paraules sàvies/és en la cuixa esplendorosa i tensa/que es deixa transitar pels nostres besos/amor fam vàlida i teler d´escuma/ l´amor és aquest signe aquesta fura/la vida és una fosca que ens escanya/jo no sé que és la vida i no m´agrada/deu ser aquest afany d´escriure versos/els versos a recules per l´arena/i jo crec en la mort i no en les passes/. Hi ha més poemes, més lletres, més música, l´obra de Toni Miró i Manolo Boix sobre l´escultura dedicada a la pilota valenciana, fotos dels protagonistes musicals, cantors i organitzadors, amb una foto d´Ovidi, bellíssim i introvertit que ens mira seriós, a la careta interior i en el quadernet dels prospectes on hi ha les lletres dels poemes hi ha una foto de Joan Fuster enmig d´un paissatge de la Ribera suecana, un Fuster amb els cabells volant a l´aire, que sembla un ocell que se´n va, amb front ample, celles poblades, ulleres grans i ulls penetrants que miren, amb ironia, bonhomia, profunditat i distància, ens somriu sota el bigotí que hi ha baix el seu llarg nas de jueu i dibuixa uns plecs al voltant dels seus llavis… Agraïments a tots els que han fet possible aquest CD i sobretot, a Josep Albinyana, a Rafa Xambó, a Paco Muñoz i a Alber Ortega, gràcies per aquestes joies!