Estem davant d’un periode d’alienació, mentalitat submissa i endormiscament revolucionari de la societat. Marx, atribuïa a la religió aquest caràcter narcotitzador de la voluntat revolucionària de les masses, amb la cèlebre frase: “la religión es el opio del pueblo”. No obstant això, la religió ha deixat de ser, gràcies a Déu, l’eix central en la vida dels éssers humans.

Des de la caiguda de la religió, com a element central en la vida pública i privada de les persones, fins a la consolidació del sistema capitalista, entrem en el període on més i més ràpid s’han produit canvis i lluites socials. La gent creia en les ideologies i estava fins i tot disposada a morir per elles. Per això, la llavor revolucionària estava molt estesa entre les masses. Amb el capitalisme liberal la classe explotadora, per tal de seguir gaudint dels seus privilegis, busca de substituir la religió, que estava en crisi, per altres mètodes d’alienació de les masses, amb la finalitat d’acabar amb els sentiments agitadors, reformadors i subversius. Aquest mètode no és altre que la societat de consum. El veritable opi del poble en l’actualitat. La societat de consum ha portat un aburgesament de la societat, un acomodament de les classes explotades en un sistema capitalista que continua explotant-les, però proporcionant-les unes possibilitsts econòmiques i un estat de benestar (amb drets socials i laborals) suficients per a que es creguen privilegiats i no explotats. Ens han posat la mel als llavis, ens han fet la boca aigua i ens han posat una bena als ulls per a que ens conformen i acceptem aquest sistema com la panacea o remei universal. El mite del progrés ha matat l’esperit revolucionari i, el que és més important, ha matat la possibilitat de veure la revolució com una necessitat actual. Sembla que la revolució siga cosa del passat!!

Però, que ténen en comú la religió i la societat de consum per a que tot dos aconseguisquen acabar amb la voluntat d’insurrecció i revolució de la societat? Com es que ens hem convertit en borregos? Tant la religió com la societat de consum li donen sentit a la vida, representen una finalitat vital i existencial, omplin i serveixen de guia als éssers humans. El que l’home no pot aguantar és la idea del no-res i des de sempre ha buscat el sentit de la vida. “Dios ha muerto va dir Nietzsche”, referint-se a un Déu metafísic, moral, creat pels éssers humans dèbils que no poden superar el dolor i busquen consol i esperança en el més enllà. Amb la mort de Déu arriba la crisi del sentit de la vida i aquesta falta de sentit farà que la modernitat siga una etapa de lluita, de conflictes i d’enfrontaments. Mentre les classes dominants, protegint el seu propi desenvolupament, progrés i privilegis, mantinguen un sistema socio-cultural, que dote de sentit a la vida dels explotats, a pesar de la seua condició de perjudicats, aquests romandran en un estat d’endormiscament revolucionari, en un estat d’absoluta conformitat. Al contrari quan, aquest sistema socio-cultural imposat i pre-fabricat, comença a fallar i a no poder proporcionar sentit vital, la revolució està pròxima. La crisi actual ja porta uns quants anys i, com hem reaccionat? Amb resignació, passivitat, paciència, submissió i conformitat. A poc a poc estem veient alguns signes, encara que dèbils, de revolta i agitació. Però sols quan ens han tocat l’estat de benestar, salaris, sanitat, educació… Perquè no hem començat abans amb les protestes, les crítiques i la desaprobació? Perquè realment no estavem descontents, teniem un sentit d’existir: estudis, treball, casa, família, fills, cotxe, hipoteca, estudis dels fills, molta comoditat i molta conformitat, sobretot conformitat. Ens tenen ocupats intentan assolir aquestes metes i això debilita la capacitat de reflexió, de veure que tot es pot millorar. Veiem les injustícies, els casos de corrupció, els privilegis dels polítics, una democràcia en decadència (encara que votem a uns representants no vol dir que estem d’acord amb tot el que fan i ens hem d’esperar 4 anys per poder mostrar la disconformitat), manipulació dels dirigents, dels mitjans de comunicació, un mercat laboral precari en comparació a la resta d’Europa, un sistema financer i banquer sense escrúpols, un Estat vinculat a l’esglèsia però que s’autodenomina laic i aconfessional, polítiques destructives del medi ambient, interferències dels governants en les decisions judicials… I tot i això, no varem protestar. “¡Dame pan y llámame tonto!” Estem en un sistema totalment hipòcrita, veiem les desigualtats, la pobresa, infants que moren de fam… però la moral ens protegeix de tota classe de remordiments, pensem que els poders i la classe elitista ja lluita per ells i molts es llaven la consciència  amb donacions a ONG’s i a programes “solidaris” de Nadal. Però continuem celebrant els Nadals, menjant polvorons i comprant molts regals!! Aquest és el gran triomf del capitalisme en el segle XX, el crear un sistema socio-cultural capacitat per dotar a les persones de sentit existencial. És l’hora de la revolució, una revolució que ens permeta evolucionar dignament a tots i no sols a uns quants!!!

Vivim entre missatges dels poders establerts, mediàtics, publicitaris, i fins i tot educatius, que marquen com hem de viure la vida, ens plenen d’ordres morals, socials i culturals: nàixer, créixer, estudiar una carrera, buscar una feina, enamorar-se i formar una família, tenir fills, comprar una casa i un cotxe, una casa d’estiueg, procurar els estudis del fills… Veiem una televisió manipulada, futbol i programes del cor i publicitat, molta publicitat que incita el consum i que ens dóna ordres constants: compra això, prova allò altre. Ens han fet creure en les bondats de la societat de consum, i amb això acceptem ben contents el nostre paper en la societat, confiant en la nostra progressió dins del sistema. Un sistema de classes socials semiobertes, on es crea la il·lusió en la possibilitat de fer un salt d’una classe a altra i fer-nos rics (el gran somni americà), cosa que ens permetrà juntar-nos amb “la crème de la crème” de la societat. I tot això amb molt de respecte a la norma, una actitud molt cívica i en concordància amb tot allò que és políticament correcte. Així, la nostra aspiració és una vida còmoda i de benestar, i la nostra lluita és intentar aconseguir-ho. Però no és una lluita del conjunt social, és una lluita individual, pel progrés particular i personal. “Ca ú panye”. Treballeu, aconseguiu diners i consumiu, aquestes són les consignes. I amb el consum s’obté un plaer immediat, transformant l’hedonisme en hedomisme consumista, adorant els diners però com a mitjà per a gastar, fent elogi de la propietat i de la riquesa, en contra dels antics valors de l’estalvi i la laboriositat. No ens preocupa un món millor per a tots, no ens preocupa el futur de la humanitat. Ens han anul·lat com a societat, perquè saben que si estem units i lluitem junts pels mateixos ideals, no ens podran parar.

Per tal de tenirn-nos controlats, ens ha fet desvalorar la individualitat, el fet de que cada persona és diferent. Som una massa. Ens diuen: sigues una persona normal, guarda les aparences i així evitaràs les crítiques i les disputes amb la resta de ciutadans i familiars. Si vols tenir una vida estable i còmoda no et queda més remei que adaptar-te a la normalitat, i si vols guanyar-te el respecte de la resta no et queda més remei que acatar les seues normes morals i socials, sense entrar a valorar si són errònies o encertades, si són justes o aberrants. No has de qüestionar el sistema i has deixar-te arrastrar per falses necessitats i comoditats. Mentre estem pendents de guanyar diners per a satisfer aquestes suposades necessitats no estem pensant. El pensament crític i la raó és l’arma més poderosa que tenim i la classe dominant ben bé que ho sap. I el mercat fa tota la resta, posa al nostre abast tot tipus de productes per omplir la nostra vida. I les persones caiguem en aquesta trampa, i es creiem satisfets, privilegiats i gens explotats. I aquest és l’origen del nostre endormiscament reivindicatiu. Perquè hem de lluitar contra corrent per una cosa tan complicada com canviar un sistema polític, social i cultural injust, encara que sabem que és injust, quan podem anar a favor, trobar un lloc en ell i adaptar-nos còmodament a la seua suposada prosperitat? Seria esgotador i seria treure’ns de la nostra tranquila i agradable comoditat!!! Per contra, cada cop són més els individus buits de sentit, perduts i desvalguts entre la massa i els efectes d’aquesta societat consumista són nefasts: alteració en l’estat d’ànim, l’augment de les malalties mentals, depressions, trastorns neuròtics, insatisfacció, agressivitat…

Tenim l’obligació moral de rebel·lar-nos i oposar-nos. Negar en conjunt la societat actual. La revolució pot considerar-se un fet absurd perquè no conté cap garantia d’èxit, però això és justament el que la converteix en un fet admirable i important. El nostre principal problema és l’estructura mateixa de la societat, la seva manera de produir i consumir, la ideologia i el poder que la recolza i la protegeix, les tècniques d’informació, publicitat i adoctrinament de masses… Està tot molt ben orquestrat!! Fer la revolució contra aquesta societat requereix un esforç colossal per combatre la ideologia que s’apodera de les nostres ments: hedonisme consumista, autonomia individualista, recerca de felicitat i de benestar siga com siga i caiga qui caiga. A més a més, la nostra societat moderna és una societat cada vegada més global. És un problema mundial. Tímidament, veiem cada dia un augment de la conscienciació dels individus contra el sistema, una voluntat d’acabar amb l’endormiscament produït pels efectes opiacis de la societat de consum, és a dir, un retorn de les masses als ideals revolucionaris. Per més que el sistema consumista-capitalista haja creat i continue perfeccionant un sistema d’esclavitud moral, social i cultural el mateix ús de la raó el pot enfonsar. Aquest és el camí. La raó que ens portarà a la revolució!!!