>
El 29 de setembre, la classe treballadora dels Països Catalans al sud de l’Albera vam ser cridats a una vaga general per aturar un seguit de mesures antipopulars que soscaven greument els nostres drets socials. Finalment, a contracor, les cúpules de CCOO i UGT no havien pogut obviar la demanda d’algunes de les seves bases i de diversos sindicats més minoritaris, que ja feia temps que reclamaven aquesta mesura de força.
Calia entendre aquesta vaga com una gran mobilització de resistència a l’ofensiva llançada des del capital contra el treball. Perquè contràriament al que es proclama, la finalitat de la retallada dels nostres drets socials no és lluitar contra una crisi econòmica provocada l’actual sistema d’explotació sinó aturar la caiguda de la taxa de guany de la patronal, un element estructural del capitalisme.
Per això, no ens hem de deixar entabanar per les falses promeses: no hi ha possibilitat de reformar el capitalisme, ja que només pot subsistir retallant els nostres drets, és a dir, augmentant l’explotació.
En el cas dels Països Catalans, cal afegir un altre element a l’anàlisi: l’espoli fiscal que patim. No podem oblidar que aquest espoli significa una doble explotació per als i les treballadores dels Països Catalans. Aquest greuge hauria d’implicar a curt termini buscar solucions diferenciades, com ara la creació d’un marc de relacions laborals propi on es poguessin regular els convenis laborals o la reducció de la jornada laboral.
Ara bé, com sempre, cal preguntar-se què cal fer després de la Vaga General. Ja sabem que en temps de crisi la nostra funció ha de ser aguditzar les contradiccions per canviar l’estat de coses tot proposant una alternativa política. Aquesta hauria de ser una tasca prioritària de la CUP, que hauria d’esbossar un programa socioeconòmic a nivell nacional.
Però hi ha una altra tasca urgent: reforçar el sindicalisme nacional i de classe. No és cap secret que aquest sindicalisme és molt minoritari al nostre país. Això es deu en part que un moviment com l’Esquerra Independentista no té una política sindical unitària definida, la qual cosa el duu a un conjunt de pràctiques inconnexes i atomitzades.
Per tant, si no volem continuar sent objecte de bescanvi entre la patronal, els governs de torn i les cúpules dels sindicats d’obediència espanyola, el nostre moviment necessita definir una política sindical unitària. Creiem que un primer pas per assolir aquest objectiu seria la celebració d’una Conferència Sindical, l’objectiu de la qual seria arribar a uns acords mínims que permetin superar l’atomització actual de les nostres pràctiques.
*Publicat al setmanari La Directa, núm. 199
