[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=jSPqp5-GPSI&feature=related[/youtube]
La Santíssima Trinitat, lluny de dogmes bíblics, la formen un homenot de Sueca, un homenot de Burjassot i un homenot de València. A més, el que els dóna les regles és de Castalla. Aquest 2011 s’han celebrat els centenaris de Manuel Sanchis Guarner i d’Enric Valor, homes crucials en la nostra història viva com a país. L’any que ve, però, no ens quedarem curts. L’AVL ha declarat Vicent Andrés Estellés com l’escriptor de l’any 2012. Molt bona iniciativa, considerant que encara no està suficientment reconegut com a encoratjador de la consciència nacional. Durant els últims anys, sense ajudes institucionals, gent que estima la seua llengua i la seua literatura ha recordat el poeta del poble per mitjà de diferents activitats: xarrades, recitals poètics, homenatges a la xarxa i altres etcèteres. Gràcies a aquestos esdeveniments, molta gent ha conegut qui fou Estellés -gent que encara no el coneixia, vull dir. Altres ens hem esborronat escoltant els versos pronunciats per diferents veus o gaudint d’espectacles teatrals amb la seua vida. El que pretenc explicar amb açò és que, en certa manera, l’autor del Llibre de les Meravelles està present d’una forma o altra entre nosaltresPerò, què hi ha de Joan Fuster? Què hi ha de l’home que ens posà un espill perquè ens miràrem, nosaltres, els valencians? Què hi ha del millor assagista del nostre país i -sense ànim d’exagerar- possiblement dels millors d’Europa? Què hi ha del mestre dels aforismes? Cada dia, en algun article, alguna xarrada, alguna classe, algun bloc, hi ha una referència a ell. La qual cosa demostra que no som un país tan desmemoriat. Però pocs saben que l’any vinent es compliran 50 anys (que es diu de pressa) de la seua obra mítica, Nosaltres, els valencians. O que farà 20 anys que se’n va anar de vacances. O que faria 90 anys que va nàixer a Sueca. És per això que, com que amb total seguretat, des de les institucions no hi haurà cap tipus de suport ni d’ajuda, propose una idea: a partir de l’1 de gener, per mitjà de qualsevol xarxa social o bloc, estaria bé que hi anàrem escrivint un aforisme, un fragment o un text sencer del suecà –diàriament, setmanalment o mensualment. Tot això fins al 31 de desembre de 2012. Sé que encara queden gairebé dos mesos per acabar el 2011, però només és una proposta humil perquè recordem un homenot com aquest. Ja, per demanar, seria perfecte que, amb una frase de Fuster, també hi adjuntàrem un vers d’Estellés. Què vos pareix la idea? Afegiu-n’hi més
Joan Fuster, la música, els músics [LLEVANT ENSEMBLE]
23/11/2011 at 11:06 AMUn dia com hui fa 89 va nàixer Joan Fuster.
El 2012 es celebren dues dates al voltant de Joan Fuster, els 90 anys del seu naixement i el 50 aniversari de la publicació dels Nosaltres els Valencians. L’assagista suecà, malgrat confessar ser un amant de l’art dels sons, només escrigué sobre la música de forma tangencial. No anem a dir que les referències musicals de Fuster siguen rellevants, perquè realment no ho són. Però sí cal destacar que les referències que trobem als textos denoten un coneixement i una curiositat cap aquest art que no és limiten a un mer aficionat. El refinat paladar vers les arts també s’hi constata amb la música.
Amb la música popular, concretament en l’àmbit que anomenem “cantautors”, la influència exercida ha sigut estudiada. Els lligams eren i són de sobra coneguts. Però aquestos, però, són molt menys evidents en la música clàssica, però és precisament en aquesta àmbit on trobem les referències musicals als seus llibres.
Paradoxalment són alguns fragments on no es fa referència a la música aquells que particularment més ens han impactat com a músics i amants de la música. Valga com a exemple aquest fragment del Diccionari per a Ociosos, amb la veu dedicada a la bellesa No crec que tingués raó aquell respectable doctrinari antic, quan deia que no hi ha res tan agradable com contemplar la bellesa sense concupiscència. Això és una idea de vell o d’impotent: de vell o d’impotent que es resigna a ser-ho. Perquè, si en contemplar un cos adorable no sentim la “concupiscència” que ens fa desitjar-lo, no setirem més aviat la ira de no sentir-la, o l’enveja dels qui la senten? Encara no he arribat a l’edat en què pugui veure’m condemnat per la naturalesa a una inapetència tan paorosa. Però, si un dia hi arribo, em consideraré ben infeliç. La concupiscència -diguin els moralistes el que vulguin- és la vida.Entre els músics i aficionats sovintegen en els comentaris jocosos fent analogies entre el sexe i la música, tema d’acudits fàcils. No és aquest els nostre objectiu. Les paraules de l’assagista serveixen per mostrar a aquells no iniciats en l’art de la interpretació i la creació musical que és allò que sent, que necessita un músics. La lectura del fragment porta immediatament a la ment del músic sensacions lligades a la necessitat de fer música. Com tothom gaudim de la contemplació de la bellesa. Però se’ns fan les dent llargues quan asseguts entre el públic en una sala de concert sentim la “concupiscència”, el desig d’estar allí dalt fent música, l’enveja dels qui en aquell moment la creen. Davant d’una interpretació floreix el desig, ai mare! que donaria per estar allí dalt! Quin músic no ha pensat i dit això?!. Fer música, crear bellesa, és vida, carnalitat, és la necessita peremptòria d’art als molls dels ossos.
Com dèiem, aquest fragment de Joan Fuster, vist des d’aquest punt de vista, creiem pot ajudar als neòfits en la interpretació musical a entendre els músics i les seues “necessitats”.
http://valldigna.blog.cat/archives/795438
http://llevantensemble.blogspot.com/2011/11/fuster-la-musica-els-musics.html?spref=fb
2012 any Joan Fuster [L'INFORMATIU]
07/12/2011 at 10:38 AMUn jove estudiant proposa a la xarxa un homenatge virtual a Joan Fuster, aprofitant el 90 aniversari del naixement de l’escriptor de Sueca i el 50è de la publicació de ‘Nosaltres, els valencians’. Diverses veus s’han fet ja ressò de la seua iniciativa, que beu dels homenatges semblants que altres escriptors han rebut els darrers mesos a internet.
2011 ha estat un any farcit d’homenatges a alguns dels escriptors valencians més importants del segle XX. Es complien 100 anys del naixement dels dos gramàtics més importants de cara a la normalització i L’harmonització de la llengua, com Enric Valor i Manuel Sanchis Guarner, i no han sigut pocs els homenatges que institucions i -sobre tot- universitats han ret als mestres. També Vicent Andrés Estellés -tot i que sense coincidir amb cap efemèride- ha sigut objecte els darrers mesos de recordatoris en forma d’obra de teatre, de festes i, més darrerament, d’exposicions. Però hi ha qui trobava a faltar l’homenatge a un altre gran del segle XXI.
Entre els que ja s’han sumat a la iniciativa, explica, estan el propi Isidre Crespo, el col·laborador de l’Informatiu Antoni Rubio i el crític literari Joan Josep Isern
L’estudiant de filologia catalana Àngel Cano parlava fa uns dies al seu bloc de la Santíssima Trinitat, que estaria conformada per Estellés, Valor… i Joan Fuster. “Què hi ha de Joan Fuster? Què hi ha de l’home que ens posà un espill perquè ens miràrem, nosaltres, els valencians? Què hi ha del millor assagista del nostre país i -sense ànim d’exagerar- possiblement dels millors d’Europa? Què hi ha del mestre dels aforismes?”, escrivia. I així se li va ocórrer proposar un homenatge a la xarxa -lluny del boato que ofereixen els recordatoris institucionals- a la figura de l’escriptor suecà, que l’any vinent hauria complit 90 anys. Però encara hi ha més: en declaracions a l’Informatiu, Cano recorda que en 2012 se celebrarà el 50è aniversari de l’obra més coneguda de Joan Fuster, Nosaltres, els valencians, i que també farà 20 anys de la mort de l’escriptor i assagista.
Segons explica, la idea de l’homenatge li sobrevingué durant una conversa amb el professor Isidre Crespo, tot un estudiós de l’obra de Fuster. Ambdós coincidiren en la necessitat de celebrar el 50è aniversari d’una obra “clau” per a la societat valenciana. “ Aleshores, vaig pensar en els massius homenatges que se’ls ha fet aquest any, mitjançant les xarxes socials i blocs, al mateix Estellés, a Enric Valor, a Manuel Sanchis Guarner o, fa uns dies, a la Monserrat Roig. I, per què no fer-ne un, per molt humil que siga, amb Fuster de protagonista? El suecà té un ampli ventall d’aforismes, d’articles i d’assajos d’on hom pot extraure una frase i escriure-la diàriament, setmanalment o mensualment en qualsevol de la xarxa social que utilitze”, explica a este diari.
Per això, Àngel Cano proposa que els blocaires i usuaris de les xarxes socials valencianoparlants publiquen periòdicament, al llarg de 2012, frases, extractes o aforismes de Joan Fuster. “Ara bé, estaria molt bé també que el dia que va morir (21 de juny) i el que va nàixer (23 de novembre), els blocaires d’arreu del País Valencià, i també de Catalunya, de les Illes Balears i de qualsevol indret del món, li dedicaren un text, vídeo, poema o cançó d’homenatge”, afegeix. Entre els que ja s’han sumat a la iniciativa, explica, estan el propi Isidre Crespo, el col·laborador de l’Informatiu Antoni Rubio i el crític literari Joan Josep Isern. Els recordatoris s’arredonirien amb la possibilitat de dur a terme xerrades a diferents instituts, amb l’objectiu de familiaritzar la gent jove amb l’obra de l’escriptor suecà. I Cano remata: “La idea és arribar com més lluny millor, sense condicions, que entre tots puguem fer-li un homenatge humil a un dels nostres pares. Res serà suficient per tornar-li tot el que li deguem. Però cal seguir lluitant per situar-lo al lloc on es mereix”.
2012: 50è aniversari de "Nosaltres els valencians" de Joan Fuster
02/01/2012 at 7:33 PMLlibertat.cat difondrà durant tot aquest any el pensament de l’escriptor de Sueca i el de la seva obra
Aquest any que avui comencem no és un any qualsevol pels Països Catalans. Enguany en farà 50 de la primera edició del llibre Nosaltres els valencians [pdf llibre sencer] de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992).
La commemoració d’aquest aniversari pot ser un bon moment per posar de nou sobre la taula i en l’agenda política el debat sobre què són i com han de ser els Països Catalans. Un debat que fou abandonat un cop aprovada la Constitució, els estatuts i la LOAPA. Només l’Esquerra Independentista ha mantingut viva la flama de la nació que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
I és que resten en la llunyania aquelles enceses jornades de debat sobre els Països Catalans. Ens referim al primer Encontre de Ciències Humanes i Socials celebrat a Perpinyà el maig del 1976 i les Jornades de Debat sobre els Països Catalans celebrades a Barcelona l’octubre del mateix any. No cal dir que en aquestes jornades el llibre Nosaltres els Valencians va jugar un per cabdal en aquells debats.
50 anys després, on tot comença a trontollar de nou i es qüestiona la monarquia, la constititució espanyola i l’Estat de les autonomies i fins i tot es qüestiona la pau de l’anomenada Batalla de València, és un bon moment per difondre aquest llibre, per fer-ne una nova lectura. Com deia Fuster en uns dels seus aforismes [vídeo], “Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”.
És per això que Llibertat.cat, coincidint amb el 50è aniversari de la primera edició de Nosaltres els valencians, pren el compromís durant aquest any de difondre el pensament de Joan Fuster i especialment el d’aquest llibre. En aquest sentit, durant aquest any farem diverses propostes en aquesta línia, ja sigui a través del portal, les xarxes socials i algun acte públic que anirem concretant en les properes setmanes. També ens sumarem a les propostes -i les difondrem- que segur que es faran arreu del país per commemorar aquest aniversari.
Cal remarcar que durant aquest mig segle el llibre ha tingut una trentena d’edicions conegudes en català i tres en castellà. El ressò popular, i també entre historiadors, sociòlegs, economistes i polítics ha estat enorme.
“Si el PV –posem-nos en la perspectiva més localista– vol salvaguardar la seua personalitat ha d’ésser preservant-se fidel a la seua catalanitat bàsica", afirma Fuster al llibre [50 anys després de 'Nosaltres els valencians'] L'INFORMATIU
05/01/2012 at 2:20 AMEnguany es compleix el cinquanta aniversari de l’esclat d’una obra que, per una banda, confirmà el monstre d’assagista que era Joan Fuster, mentre que per l’altra – la política, és clar – caigué com una bomba nuclear. Per bé que publicat a Barcelona, l’artefacte esclatà ací, al País Valencià, i les conseqüències encara se senten al carrer. Però quins de nosaltres hem llegit ‘Nosaltres els valencians’? Què proposen les seues pàgines? No serà que les hem cremat – o adulat – abans de llegir?
La Història ho ha dictaminat greument: ningú recordarà Nosaltres els valencians per ser un assaig desimbolt i potent amb una prosa suau i concisa. No. El llibre més famós de Joan Fuster serà recordat inevitablement pel seu contingut polític. Però quin? Tothom ha escoltat des d’acusacions d’haver comès cada un dels set pecats capitals, fins a adulacions desmesurades al nou pare de la Pàtria –així, amb majúscula–, passant, és clar, per tots els matisos de les terceres vies i el pitjor de tots: la indiferència més absoluta que guanya terreny. Ara bé, quines són les paraules que han provocat tanta passió? Què hi havia escrit en aquell llibre publicat ara fa cinquanta anys?
“Pocs valencians hi deu haver –valencians amb un mínim de consciència d’ésser-ho– que no s’ho hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som”. Joan Fuster, amable veí de Sueca, es va fer reiteradament una pregunta: què som els valencians? D’aquest interrogant derivaren tots els altres, com també les innumerables respostes, parcials o no, i un còctel dividit en fets, indecisions i problemes, la bíblia per a uns i el pitjor pamflet per a altres: Nosaltres els valencians.
Stop. Abans de desentranyar els misteris del microcosmos fusterià, cal aclarir una qüestió: com era el País Valencià de 1962. La visió ens desemboirarà el camí, perquè cada obra és filla d’un temps, i aquesta més que cap altra. Quan s’edità Nosaltres els valencians, el País Valencià no era. Així de senzill. Tres discretes províncies enmig del succesiu mar de províncies d’una dictadura espanyolista en plena forma, sense cap institució comuna des de la desaparició del Regne de València a mans castellanes. No res políticament ni culturalment, més enllà de quatre nuclis de lletraferits que utilitzaven una llengua encara sense un model assentat i general. Un desert administratiu i un país subterrani amb una població encara majoritàriament catalanoparlant, rural o no, que veia vindre atònita la nova onada migratòria i tecnològica que s’expressava en la Lengua del Imperio. Fuster llançà la bomba.
Fets, indecisions, problemes, dèiem. I és que l’escriptor de Sueca sabia el que volia dir i com dir-ho. Nosaltres els valencians és una repassada autocrítica de la història valenciana des del cabreig intel·lectual de veure un país informe, terriblement indecís i a la deriva políticament. Carències? Moltes. Encerts? Molts.
Els fets. El Regne de València fou, des de la seua creació al voltant de la capital, un ens dual. Ni carn ni peix, com citen habitualment. La sentència va fer fortuna. Per a Fuster, el País Valencià, dividit lingüísticament en dues meitats, no era ni una cosa ni l’altra, ni català del tot ni castellà del tot, fruit d’aquest dualisme “insoluble” basat en la llengua. Un dualisme amb més pes català, això sí, perquè encara al 1962 “el predomini català” seguia “incòlume”. Ara la història és una altra. Ni carn ni peix, doncs, el que equival a haver de decidir “o carn o peix”. Fuster ho tenia clar: “Dir-nos ‘valencians’, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos ‘catalans’. Ni la sostinguda intrusió castellano-aragonesa, ni l’hibridisme ètnic, no han pogut desfigurar aquesta primera autenticitat”.
Un país indecís. Els valencians no decidim mentre la castellanització avança, sense dubtes ni entrebancs, ja siga pacíficament o “por justo derecho de conquista”. El perill no és altre que la dissolució com a poble i l’enemic, l’”Estat Jacobí”, contempla l’espectacle amb un somriure. “Ara es tractarà de desfigurar-nos”, avisava Fuster, “d’una banda s’accentuarà la dicotomia interna a base d’afegir noves terres castellanes (…) de l’altra, hom mirarà d’incloure el País Valencià en alguna organització ‘regional’ on també formaven territoris aliens a la seua contextura nacional”. Ara, amb una Comunidad Valenciana amb les tres províncies en marcha triunfal, ho veiem una mica lluny, però aleshores, ni la integritat bàsica del territori valencià estava assegurada. A la castellanització encara reversible –i ara, què en diríem?– s’afegia un altre mal endèmic: la dispersió i el particularisme. Des de la nit dels temps, els territoris de llengua catalana han sofert un procés gradual d’allunyament, de “localisme”, una certa unitat perduda que els mena a la desaparició. Grans problemes grans… Solucions, segons Fuster? Ni el sucursalisme ni les mitges tintes: “Si el País Valencià – posem-nos en la perspectiva més localista – vol salvaguardar la seua personalitat ha d’ésser preservant-se fidel a la seua catalanitat bàsica. Et tout le reste est littérature”. Més clar, aigua.
No era tan fàcil, evidentment. Hi havia els problemes. Fuster els encara. En primer lloc la política: tota l’efervescència revolucionària del XIX, inclòs un anticentralisme gens clar, que Fuster li adjudica sense dubtar, fou inútil gràcies al “canibalisme domèstic” d’anarquistes, republicans i carlistes, que no lluitaren contra l’Estat de qui eren enemics sinó que es barallaren entre ells. Una política infecunda, doncs. I no només això, baralles estèrils en un país agrícola sense una classe dirigent responsable, una absència de burgesia “com Déu i Karl Marx manen” que arribava fins el mateix 1962. Aquest ha estat un punt polèmic de la visió fusteriana. “Hui, tothom que arriba a recollir un grapat considerable de duros, pensa de seguida a esmerçar-los comprant un hort. Són diners que escapen a una ben necessària inversió industrial”. Segur? Hui en dia sembla clar que la visió agrarista de Fuster no era del tot correcta. D’indústria, n’hi havia. I de burgesia? No ho sé, però és que si hi haguera hagut una forta burgesia haguera sigut de sobte radicalment valencianista? Ho dubte.
La imatge que ens torna l’espill fa mal, perquè hi veiem, també, el complex d’inferioritat de nosaltres, els valencians, unit estretament al nostre provincianisme, una realitat incòmoda. La crítica, vigent encara hui, resulta incomprable: “Com més ‘provincià’ és un valencià, més engallat i rupestre és el seu localisme. Els castellanitzats de València són, precisament, els defensors més entusiastes de l’idioma valenciano, de la literatura valenciana…”. Fuster en estat pur. Afirmacions com aquesta li costarien vidres trencats. I no és l’últim dels problemes que veu. La qüestió de noms, difícil en un país que fou creat a partir del nom de la capital, i el cas d’Alacant, amb un particularisme delicat i més encara en una època sense institucions comunes, centren també l’atenció de l’escriptor de Sueca.
El panorama, per a Fuster, és desolador, però malgrat tot cal decidir. Ell aposta fort. La seua critica és demolidora, però sense crítica, no ho oblidem, no hi ha millora possible. Les culpes d’un país sense política ni burgesia, amb els proletaris a remolc, un valencianisme de preguerra descartat per poc reeixit i un Estat eternament en contra, se les durà qui, segons ell, podia haver capgirat la situació: la Renaixença. “La Renaixença ha estat socialment un fracàs”, diria, perquè amb unes circumstàncies “propícies” des de feia temps, “ens han fallat els homes”. Els polítics, aquells que haurien d’haver fet, segons ell, el pas del regionalisme al nacionalisme, aquells que haurien hagut de polititzar el moviment. Massa simple? Probablement sí, però el paper ja no li donava per a més.
Fuster penjà la ploma, ja havia dit tot el que havia de dir: “I ‘no en dic pus’, com escrivia el clàssic: perquè aquest no és un llibre de solucions, ni tan sols de consells, ni un programa…”. Potser, sense voler-ho, ho era tot alhora. Qui sap.
I jo no puc acabar sense fer dues consideracions. La primera per als seus justos però inflamats detractors, aquells que diuen que la proposta tan radical de Fuster provocà una resposta en consonància, aquells que idealitzen el valencianisme dels anys trenta. Ingenuïtat, al meu parer. Què haguera passat sense propostes com la de Fuster? No res, probablement. L’Estat hauria estat el mateix, i el ratpenatisme innocu també, sols que no hi hauria alternativa enfront. La segona per als seus aduladors incondicionals. Nosaltres els valencians, és, pense, l’obra que marcà bona part del segle passat del valencianisme, però al 2012 no pot ser el full de ruta que no ha estat mai. Fou el producte d’un moment determinat en la història del País Valencià, un moment de travessia en el desert que demanava un revulsiu a crits. Amb el temps hi ha hagut critiques més o menys encertades, i reflexions valuoses, com la sonada De impura natione o Sobre la nació dels valencians . Del debat entre totes hem d’extraure les conclusions, sense cremar abans de llegir. El famós “saldo final”, cinquanta anys després, amb una situació totalment diferent a la de llavors, ha de ser la suma de veus. Massa simple també? Probablement, però és inevitable, el pati ja no està per a caïnismes
Edició Obra Completa [VilaWeb]
18/01/2012 at 10:40 PMAquest 2012 se celebra el cinquantenari de la publicació de l’obra més divulgada de Fuster, ‘Nosaltres, els valencians’
Avui arriba a les llibreries el segon i el tercer volum de l’Obra Completa de Joan Fuster, publicats per Edicions 62 i la Universitat de València i presentats junts en un estoig. Corresponen a tota la seva producció d’assaig literari en català. L’OC de Joan Fuster es va iniciar fa deu anys amb l’aparició d’un primer volum que conté la poesia, els aforismes, els dietaris i els dibuixos. Ara el volum segon aplega els vuit llibres d’assaig literari que Fuster havia publicat en vida. I en el volum tercer els curadors de l’OC, Antoni Furió i Josep Palacios, fan una gran aportació: apleguen un miler de textos que Fuster va publicar en diverses publicacions periòdiques.
En vida de Joan Fuster ja s’havien publicat alguns volums de la seva Obra Completa. Era el mateix autor que l’anava construint l’OC es funció de la seva producció. Tanmateix, quan Fuster es va morir, Josep Palacios, responsable del llegat de l’assagista, va haver de redefinir tota l’edició de l’OC i ja ho va fer amb l’historiador Antoni Furió, tots dos també de Sueca. I fa deu anys van publicar el primer volum d’aquesta nova edició de l’OC dins la col·lecció Clàssics Catalans. Per problemes interns d’Edicions 62 no s’havia publicat cap altre volum fins ara.
El volum segon de l’OC inclou els llibres ‘El descrèdit de la realitat’, ‘Les originalitats’, ‘Tres notes marginals’, ‘Diccionari per a ociosos’, ‘L’home, mesura de totes les coses’, ‘Examen de consciència’, ‘Babels i Babilònies’ i ‘Sagitari’, a més de dotze textos aplegats sota el títol ‘Assaig dispers’.
El tercer volum comprèn tot l’assaig seriat. Furió i Palacios han ordenat el miler d’articles que Fuster va publicar en revistes i diaris com Serra d’Or, El món, El Temps. Per Jordi Cornudella, editor d’Edicions 62, ‘aquest volum és important pel coneixement de l’obra de Joan Fuster, que sobretot era un assagista. L’assaig literari és la seva gran aportació a la literatura catalana, perquè tenia un estil literari propi. Fuster és l’autor més influent en l’àmbit de l’assaig i l’articulisme de les darreres dècades, pel què fa a l’estil’.
Cornudella destaca també una aportació important que fan els curadors en un dels apèndix del tercer volum: relaten la relació de Fuster amb els seus editors de diaris i revistes on publicava, basant-se en la correspondència que es conserva a l’Arxiu Joan Fuster, que posen en context què representava Fuster en cada capçalera.
50 anys de ‘Nosaltres, els valencians’
Enguany fa noranta anys del naixement i vint anys de la mort de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992). Però per sobre d’aquestes dates assanyalades n’hi ha una altra que brilla amb llum pròpia: fa cinquanta anys que es va publicar ‘Nosaltres, els valencians’, i alhora la primera obra que va publicar Edicions 62, que també celebra mig segle de la seva fundació.
‘Fa cinquanta anys que ‘Nosaltres, els valencians’ és un llibre viu en el catàleg de 62. La darrera edició fins ara ha estat la de butxaca’, comenta Cornudella. ‘No s’ha deixat de vendre i fins ara se n’han fet trenta edicions i se n’han venut al voltant de 50.000 exemplars, una xifra molt remarcable.’ El llibre es publicarà en el quart volum de l’Obra Completa, dedicada a l’assaig polític i que es preveu que surti entre finals del 2012 i el 2013. Tanmateix, coincidint amb Sant Jordi, que és quan va aparèixer, es prepara una edició del volum neta de la intervencions excessives que va fer el corrector de l’editorial el 1962.
‘Nosaltres, els valencians’ també serà el centre d’una exposició organitzada per la Universitat de València, que s’inaugurarà el 16 de febrer i s’allargarà fins al 19 de març. La mostra és comissariada per Ferran Carbó i Francesc Pérez Moragón. Expliquen que la importància de l’assaig ‘es basa en el fet que, des del mateix moment de la seua aparició, d’una obra que ha exercit una influència cabdal en la renovació de la historiografia i en general dels estudis i les reflexions realitzats en l’àmbit de les ciències humanes sobre el País Valencià. Aquesta influència, a més, no ha quedat limitada aquests àmbits acadèmics, sinó que ha transcendit a la societat en el seu conjunt, en formes diverses’.
‘A més, s’ha volgut donar a conèixer una part molt significativa del llegat material de Fuster, encara poc coneguda per tal com la seua casa, de Sueca, no és encara una institució plenament accessible per al públic.’
Nosaltres, els valencians [UV]
14/02/2012 at 7:03 AMDel 14 de febrer al 19 de març de 2012. Sala Estudi General – La Nau Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 14 hores i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE
Organització : Universitat de València (Vicerectorat de Cultura i Càtedra Joan Fuster)
Producció : Fundació General de la Universitat de València i Càtedra Joan Fuster
Col·labora: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Institut d’Estudis Catalans, Ajuntament de Sueca, Universitat Jaume I de Castelló, Universitat d’Alacant.
Projecte: Ferran Carbó i Francesc Pérez i Moragón
http://www.uv.es/catedra
Presentació
En 2012 es compleixen cinquanta anys de la primera edició de Nosaltres, els valencians, un assaig d’història política, social i cultural que ocupa un lloc ben important en l’extensa bibliografia de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992).
Aquesta importància es basa en el fet que, des del mateix moment de la seua aparició, d’una obra que ha exercit una influència cabdal en la renovació de la historiografia i en general dels estudis i les reflexions realitzats en l’àmbit de les ciències humanes sobre el País Valencià. Aquesta influència, a més, no ha quedat limitada aquests àmbits acadèmics, sinó que ha transcendit a la societat en el seu conjunt, en formes diverses. I ho ha fet a través de les etapes i les conjuntures de tota mena que s’han succeït en la nostra societat durant el darrer mig segle —des de l’última etapa del franquisme fins ara mateix.
L’exposició tracta de mostrar, a través de la documentació conservada per l’autor, qui era Joan Fuster, el 1962, el procés d’elaboració del llibre, el ressò immediat que va obtenir i les dificultats amb la censura de l’Estat franquista amb què es va enfrontar a partir d’un moment determinat, tot plegat a partir d’una presentació de la personalitat de l’autor en el moment d’escriure aquest llibre. Aquest propòsit ha guiat la selecció i l’organització de les peces que es mostraran.
Durant aquests cinquanta anys, el llibre ha tingut una trentena d’edicions conegudes, en català, i tres en castellà. El seu ressò ciutadà, i també entre historiadors, sociòlegs, economistes i polítics ha estat enorme. Aquest fet s’ha manifestat en tota mena de referències escrites, a favor o en contra, de revisió a càrrec d’especialistes —ben lògica, tractant-se d’una obra amb tants anys d’existència— o de debat polític i parapolític. En la tria de documents exposats o reproduïts en el catàleg, deliberadament s’ha optat per reduir aquestes referències a les cronològicament immediates a l’aparició del llibre. S’ha fet així per dos motius bàsics. D’una banda, perquè era materialment impossible recollir totes les conegudes i qualsevol absència hauria estat interpretada malament. D’una altra, per no caure en possible anacronismes.
A més, s’ha volgut donar a conèixer una part molt significativa del llegat material de Fuster, encara poc coneguda per tal com la seua casa, de Sueca, no és encara una institució plenament accessible per al públic. Així, s’ha seleccionat una sèrie d’obres d’art col·leccionades per l’escriptor —molt sovint regals dels autors—, entre les quals hi ha peces d’Andreu Alfaro, Antonio Saura, Manuel Boix, Albert Ràfols Casamada, Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Miró, Rafael Armengol, Artur Heras, Equipo Crónica, Josep Renau, Equipo Realidad, Hernández Mompó i d’altres. A banda les pintures i escultures, de vegades reproduïdes en fotografies sobre l’entorn de l’escriptor, s’han seleccionat exemplars de la seua col·lecció d’obra gràfica.
La mostra està organitzada pel Vicerectorat de Cultura, Igualtat i Planificació i la Càtedra Joan Fuster, de la Universitat de València, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sueca, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i l’Institut d’Estudis Catalans; els coordinadors són: Ferran Carbó i Francesc Pérez i Moragón, de la Càtedra Joan Fuster (Universitat de València), i Brígida Alapont (Casa Fuster, Sueca).
S’ha previst una itinerància posterior, si més no a Alacant, Castelló de la Plana, Gandia, Sueca i Barcelona.
S'inaugura l'exposició 'Nosaltres, els valencians 1962-2012' [VilaWeb]
16/02/2012 at 12:16 AM‘Són cinquanta anys de “Nosaltres, els valencians” de Joan Fuster i hem volgut commemorar-los situant el llibre en la trajectòria de Fuster i en el País Valencià d’aquella època i tenint en compte les repercussions que ha tingut. Aquests són els motius centrals de l’exposició ‘Joan Fuster. Nosaltres, els valencians 1962-2012′. Al costat d’això, també hem volgut fer ressaltar la importància del seu llegat, que es conserva a la casa-museu de Sueca, especialment el seu arxiu i la col·lecció d’art que conservava’, explica a VilaWeb Francesc Pérez i Moragón, un dels comissaris de l’exposició.
L’exposició conté obres d’art que Fuster havia anat col·leccionant; sovint regals dels autors que d’aquesta manera li demostraven l’admiració que els mereixia. N’hi ha d’Andreu Alfaro, Antonio Saura, Manuel Boix, Albert Ràfols Casamada, Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Miró, Rafael Armengol, Artur Heras, Equipo Crónica, Josep Renau, Equipo Realidad, Hernández Mompó i més.
També hi ha una selecció de les trenta edicions fetes, en cinquanta anys, de ‘Nosaltres, els valencians’. Segons dades d’Edicions 62, editora del llibre, ja se n’han venut 50.000 exemplars, i el títol continua ben viu. Pérez i Moragón assenyala que aquest nombre d’exemplars venuts és considerable, ‘sobretot si tenim en compte que durant uns anys la censura va prohibir de fer-ne més edicions: després de la tercera edició, el llibre no es pogué reeditar fins el 1977’.
‘El llibre, diu Pérez Moragón, continua tenint interès, encara que Fuster, com manifesta en el pròleg, parlava d’una sèrie de qüestions amb la intenció de suscitar debat i opinió. Així i tot, aquest assaig continua tenint una actualitat real.’
L’exposició és comissariada per Ferran Carbó i Francesc Pérez-Moragón de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, juntament amb Brígida Alapont, de la Biblioteca Casa-Museu Joan Fuster de Sueca.
Un catàleg acompanya l’exposició i aporta una sèrie de respostes de l’època que va suscitar el llibre, entre el 1962 i el 1965. Amb articles de Miquel Tarradell, Joan Sales, Llorenç Villalonga…, fet i fet, nou textos d’autors contemporanis de Joan Fuster que van parlar del llibre. Aquesta aportació històrica es complementarà amb una lectura de l’assaig que faran els participants en la IX Jornada Joan Fuster el 15 de novembre, preparada per la Càtedra Joan Fuster. El tema d’enguany és ‘Nosaltres, els valencians’, i hi participaran Agustí Colomines (Universitat de Barcelona), María José Badenas (Archivo General de la Administración), Francesc Pérez i Moragón (Universitat de València), Manuel Alcaraz (Universitat d’Alacant), i Ferran Archilés (Universitat de València).
Sobre la vigència del pensament de Joan Fuster, Francesc Pérez i Moragón diu que l’èxit de la jornada acadèmica anual dedicada a Joan Fuster, que organitza la Càtedra, demostra que el pensament i la figura de Fuster són plenament vigents. ‘És clar que el pensament de Fuster és molt extens, però té una vigència real, especialment com a assagista. Els seus assaigs continuen tenint una gran validesa. Tenia una intel·ligència privilegiada i singular, a la qual se sumava una gran cultura i molta curiositat. Darrere els seus escrits hi havia moltes lectures i molta reflexió. Fuster sovint parlava de fets puntuals i, si repassem els seus articles, veurem que són fets amb un pensament que va més enllà del fet conjuntural, que hi aporta una visió més àmplia, històrica… Per exemple, podem trobar-hi reflexions sobre el canvi d’hàbits en la lectura. Si les llegim ara, les seues reflexions són transformables i s’adapten perfectament al canvi hàbits d’avui, deguts a les transformacions tecnològiques.’
La Universitat rescata les esperances de Fuster al 50 aniversari de 'Nosaltres, els valencians' [EUROPA PRESS]
16/02/2012 at 11:59 PMVALÈNCIA, 16 Feb. (EUROPA PRESS) –
La Universitat de València (UV) commemora el 50 aniversari de l’obra capital de Joan Fuster (Sueca 1922-1992), ‘Nosaltres, els valencians’, amb un ampli programa d’activitats que pretén reivindicar al pensador com “un patrimoni cultural” de la institució acadèmica, i alhora rescatar, precisament en el context actual de “crisi i transformació social”, les seues “esperances i llegat intel·lectual”.
El calendari en record de Fuster arranca este dijous amb la inauguració, al centre Cultural la Nau, d’una exposició que presa com a punt de partida la publicació del més famós llibre de Fuster per fer un recorregut per la seua vida i producció. El vicerector de Cultura, Igualtat i Planificació de la UV, Antoni Ariño, ha presentat el programa en una roda de premsa en la qual ha estat acompanyat pels comissaris de l’exposició, Ferran Carbó i Francesc Pérez i Moragón.
Ariño ha posat de relleu que Joan Fuster és “un patrimoni cultural de la Universitat de València”, de la qual ha estat estudiant i, després, professor. Per això, l’entitat educativa desitja rendir tribut a un autor “que ha tingut la capacitat, com cap altre al segle XX al País Valencià, de galvanitzar la societat”.
“No és una exposició ni de nostàlgia ni de nostàlgics, ja que l’obra de Fuster té molta vigència”, ha asseverat el vicerector, que ha afegit, parafrasejant a Adorn, que el que es pretén ara és mirar al passat per a “rescatar les esperances” de l’autor.
Amb esta voluntat, la selecció tira la vista enrere per a rememorar la publicació, per part de la llavors incipient Edicions 62, de ‘Nosaltres, els valencians’, un text en el qual Fuster ha plantejat reflexions sobre “la genealogia d’aspectes específics dels valencians, des dels orígens fins al present, com el provincianisme, la despersonalització, la catalanitat valenciana, conflictes com ‘els Germanies’ o el particularisme”.
Des del moment de la seua aparició, en 1962, ha estat una obra que ha exercit una influència crucial en la renovació de la historiografia i, en general, en el desenvolupament intel·lectual valencià. Tot i això, el text –que ha tingut un mínim de 30 edicions en català i altres tres en castellà– també va demonitzar al seu escriptor, contra el que ha començat una campanya que ha acabat amb la seua activitat a la premsa i va fer que la censura franquista –que no s’havia fixat en el llibre– prohibís la seua tercera edició en català, que no es reprendria fins a 1977, després de la mort del dictador.
“TOT ERA CULPA DE FUSTER”
Alhora, Fuster es va convertir en “origen de tots els perjudicis”. “Tot el que anava era dolenta culpa de Fuster”, ha assegurat Pérez i Moragón. En contraposició, la mostra vol subratllar el seu paper en moviments creatius –com les arts plàstiques a través de l’assaig ‘El descrèdit de la realitat’ o la ‘Nova Cançó’– i d’activisme polític i social.
Per a això, l’exhibició –coordinada per Carbó i Pérez i Moragón, de la Càtedra Joan Fuster de la UV i Brígida Alapont de la Casa Fuster de Sueca–, s’estructura en dos parts, la primera de les quals és fonamentalment documental i recull informació sobre la publicació de ‘Nosaltres els valencians’ al costat de curiositats com els mètodes de difusió que ha tingut en la dècada dels seixanta.
També es mostren de manera gràfica algunes de les seves pitjors conseqüències per mitjà, per exemple, d’una fotografia que va captar un exemplar de l’obra entre les ruïnes de la casa de l’autor després de l’atemptat sofert en 1981.
La segona secció de l’exposició, que estarà oberta fins al 18 de març a la Sala Estudi General, és de caràcter artístic i incidix en les relacions d’amistat que l’intel·lectual va mantindre amb els creadors del moment. Entre les obres que es poden preveure destaquen les signades per Joan Miró, Andreu Alfaro, Antonio Saura, Manuel Boix, Albert Ràfols Casamada, Tapiïs, Joan Ponç, Joan Miró, Rafael Armengol, Artur Heras, Equip Crònica, Josep Renau, Equip Realitat, i Hernández Mompó entre d’altres.
ITINERÀNCIA
Està previst que la mostra itinere per diversos llocs, com Castelló, Gandia, Sueca i Alacant i, probablement, també a una Barcelona.
L’aniversari del llibre continuarà també hui amb la taula rodona ’50 anys de Nosaltres, els valencians (1962-2012)’, que reunirà a diversos especialistes per a analitzar la transcendència de l’obra.
El dimecres 29 de febrer, a les 19.30 hores, en la Capilla de La Nau es portarà a terme un concert i l’1 de març es lliuraran els XI Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i haurà una conferència de Jaume Cabré. Finalment, a la Casa de Cultura de Sueca, es farà la IX Jornada Joan Fuster.